RELATO EN VALENCIÀ
MANUEL ROIG ABAD
MANUEL ROIG ABAD
Naix a Castelló en 1976. Obté el títol de
Professor en l’especialitat de Fagot en el Conservatori Superior de València en
1999. Un any després aprova les oposicions al Cos de Professors d’Ensenyament
Secundària. Des de l’any 2005 imparteix l’assignatura a l’Institut Fray Ignacio
Barrachina, a Ibi. És al voltant d’aquest any quan comença a escriure, obtenint
el primer premi en un concurs precisament al Concurs de Narrativa de Guardamar,
a la seua XIII edició. Des de llavors segueix participant en nombrosos
concursos, sent guardonat a diverses localitats de
A Àngel, Maria i Vanessa,
com no podia ser d’una altra manera.
―Quina gana de pegar una volta!
―Ja
ho pots ben dir; ens està fent un hivern...
―I
amb els nens tancats a casa, la vesprada es fa eterna.
―Doncs,
no hem d’anar a mirar-nos el televisor? Anem-hi amb un passeget.
―Un
passeget? Un passejot diràs, que l’avinguda de la via és llarga. Tu vols dir
que Àngel ho resistirà?
―Home,
jo crec que sí.
―I
l’altra? I si mamprén a plorar a mig camí? Què fas? Li dónes el pit damunt del
capot d’un cotxe?
―Doncs
ja veurem. Au, jo li faig l’entrepà i que se’l vaja menjant pel camí!
―Que
siga el que Déu vulga!
A
les cinc en punt el col·legi Felicidad Bernabeu és un daltabaix. Al pati dels
menuts, més mares que pares esperen l’eixida dels nens baix un sol que emmotla
la vesprada amb bona llum i convida a menjar-se el berenar al parc.
La classe d’Àngel és de les primeres a eixir.
Embotit en un abric excessiu, en distingir els pares, Àngel corre i es llança
als braços del pare, que és qui va desocupat. Després li toca el torn a la mare,
que al mig de l’abraçada li pregunta dolçament:
―Àngel,
tu vols acompanyar-nos a comprar una tele?
―Sí,
val, val! ―celebra el xiquet en la mateixa eufòria d’eixir del col·legi.
El
pare, més escàs de paciència que ella i si es vol menys convençut de la
peripècia, li fa l’explicació de sempre:
―Doncs
t’has de portar bé i has de menjar-te tot el berenar.
―Val!
Una tele és per a veure els dibuixos ―explica Àngel amb suficiència i
formalitat.
―Clar,
Àngel. Tu és que eres molt sabut.
La
mare trau un tros de paper d’alumini i apropa l’entrepà a la boca del xiquet.
―No,
jo sol! ―protesta—. Jo ja sóc gran!
―Però
Àngel, no veus que et pot caure?
―No,
jo sol!
La
mare claudica. Ja comencem!
―Doncs
agafa’l fort.
―Sí!
―I
de la mà!
Al
llarg del minuts vinents, el pare, si ha de dir la veritat, contempla amb gust
la inesperada tranquil·litat. Àngel va menjant-se l’entrepà mentre, entre tots
els gossos passejats a eixa hora, elegeix el que els pares li compraran, i
Maria, fent ús del diminutiu que es
gasta quan els xiquets es porten bé, va dormideta. Pel moment, cap de
panorama podia ser millor; ara bé, sols quatre mossos més tard, la marxa del
comboi es ralentitza i Àngel fa la tonadeta:
―No
en vull més.
―No,
Àngel, has d’acabar-te’l tot.
―Em
fa mal la panxa! ―s’excusa planyívolament, tot buscant el consol de la mare.
―Si
no te l’acabes, no et faràs fadrí! Au, va, un altre mos!
―No!
―i assaja el plor que sempre té a punt per a aquestes ocasions.
―Deixa’l,
a veure si vomita i encara ens toca tornar-nos-en.
Dues
passes més avant, Àngel ha oblidat el mal de panxa i estira la mà del pare,
decidit a practicar el salt.
―Àngel,
que et soltaràs i et faràs mal!
Àngel
deixa d’estirar. Amb tot, això no significa que renuncie als plaers que li
proporciona el trapezi que és per a ell el braç del pare. Renunciar ell; demà
m’afaitaràs! Lluny d’abandonar, ara es deixa caure a terra amb tanta força que
el pare perd peu i a punt està de volar de braç per la bursada.
―Àngel,
que no pots anar bé? Tu has vist el papà o la mamà anar així? Xe, pareix que
tingues tres anys.
I
Àngel, tres anys acabadets de complir, no entén d’ironies i continua salta que
salta fins que la veu del pare muda el to.
―Ja
n’hi ha prou, de salts! Camina com les persones! ―exclama enfurit, al temps que
l’estira del braç amb força, que a la fi és el que el xiquet pareix entendre,
perquè, segona estació, reprèn el plor interromput amb forces renovades.
Àngel es val del primer impuls per a fer-se tota
una cantonada bramant, mocs penjant i accessos de tos inclosos, mentre els desassossegats
ulls paterns observen l’apogeu de la ploradissa amb l’ai al cor. Que no vomite,
que llavors sí que la fem bona.
Els vianants assistixen a l’escena i als
pares els fa la sensació que els boneguen. Sobretot ella, que acota el cap
demanant doble absolució; d’una banda als vianants i d’altra al seu marit. No
debades ha estat ella qui s’ha encabotat a eixir. Sap que ell la culpa encara
que no diga res. Res més que això volen dir els llavis serrats i els ulls que
diuen que si per ell fóra ja haguera penjat Àngel de la punta del campanar.
Eixa mena de pensaments li ronden pel cap quan Àngel li reclama la mà, tot
suplicant:
―Dels
dos!
Bé,
això almenys és fàcil, pensa.
―Val!
―fa la mare per veure si d’aquesta manera restaura la pau a què aspirava feia
només un moment. No compta, però, amb l’aversió dels carros per les línies
rectes i de seguida comprova que ha de fer un extra de força per reconduir la
tendència d’aquell model, que per cert era d’aquells que porten totes les
monades i que havia costat un sentit, a buscar la dreta i enganxar-se als
brancals i a les papereres.
A més, errada va la mare si pensa que la
petició de mà d’Àngel va pel camí de l’amor. Ni de l’amor ni de la calma. Al que Àngel aspira és a solucionar el
problema dels salts duplicant els punts de suport i, ben aferrissat a aquests,
es deixa caure al terra amb més virulència, acompanyant la proesa amb una
ovació a si mateix. L’estiregassada agafa els pares d’improvís i ell reacciona
amb contundència.
―No
et tires al terra més!
En
sentir aquestes paraules, Àngel, que estava segur d’haver resolt l’assumpte, esclata a plorar definitivament
fins que, després de creuar un pas zebra a estrebades, es topen amb la tenda
d’electrodomèstics cara a cara. Una vegada dins, l’actitud d’Àngel es capgira.
Encisat pels aparells i aclaparat pel ventall de possibilitats que aquell món obri
per als seus jocs, poc tarda a descobrir una prematura vocació per la cuina i comença
a manipular unes paelles que s’ofereixen ordenadament al comprador.
―Àngel,
no toques res!
Ni
cas! Una nova estrebada desbarata els inicis d’un possible Ferran Adrià i recondueix
els interessos del xiquet cap al món de les cafeteres Nespresso. Novament,
l’aproximació al món del cafè és fugaç i dura fins el mateix moment que
aconsegueix tombar-ne una i el pare munta en còlera, tot tensant la pronúncia:
―Àngel,
no toques res!
En
un primer moment el xiquet obeeix, per més que sense tardar inicia
l’helicòpter, un joc que consisteix a pegar voltes amb les mans estirades com si
foren un hèlice. Prompte, la malanança fa que el vol acabe contra un expositor
de piles i auriculars, fent-ne caure algunes i anant d’un fil que es fera mal
de veritat. Desesperat, el pare brama desaforadament per a esglai de la dependenta,
que se sobresalta fins a tal punt que deixa caure el paquet que porta entre les
mans.
―Ací,
amb mi! I no et meneges!
La
mare, per inèrcia, accelera el vaivé del carro on dorm Maria i el pare se n’adona
de l’ensurt de la xica i ajunta les mans en senyal de demanar disculpes. Àngel,
conscient de l’abast de l’entremaliadura, cedeix dòcilment. Ja els toca:
―Què se’ls ofereix? ―fa la recomposta dependenta.
―Voldríem una tele de plasma.
La dependenta els encamina fins a l’exposició
de televisors. Àngel s’avé; però, després d’un minut curt, la treva caduca i el
xiquet troba idoni el terra de la tenda per a repetir les classes de natació. Amb
aquest objectiu es desfà de la mà del pare, ara entre una de 32 polsades i una
de 37, i s’estira tot el llarg que és a sobre del pis trepitjat de tot el dia.
Es posa panxa per avall i comença a agitar braços i cames decididament.
―Mira, papà, si nade apressa!
El pare l’alça en un grapat.
―Vols estar-te quietet d’una vegada?
―pregunta severament.
Decebut, Àngel reconeix l’inapel·lable del
gest i es conforma.
―Sí.
―Aquesta de 32 polsades està d’oferta
―anuncia la dependenta, amb veu de campaneta de missa.
Per no allargar més el suplici, mare i pare
diuen a l’uníson:
―Doncs, aquesta.
I ella demana:
―A tu t’agrada aquesta, Àngel?
―Sí, m’agrada. És per a veure els dibuixos,
veritat?
―Clar.
―Doncs jo veuré els dibuixos a la tele.
Sorprenentment, les darreres gestions van com
una seda. El pagament es formalitza amb Àngel tranquil, què bé! Tot amb tot, els
pares saben que no han de llançar les campanes al vol. No, no ho veuen clar.
Sí, clar, però com l’aigua d’escurar. No obstant, es donen per satisfets i
aconseguixen relaxar-se. Ja ho tenen tot fet i només els queda un passeig al bo
de la vesprada. Si no s’entorta la cosa, n’hi ha temps de sobra per caminar sense
presses i donar-li el pit a la xiqueta en aplegar a casa.
Tot això és molt bonic, però Àngel, que
portava cinc minuts que semblava un homenet, a l’eixir al carrer, animat pel
solet, reprèn l’assenyat passatemps de llançar-se a terra sense contemplacions.
―Ja n’hi ha prou! ―vocifera el pare. Desbaratat
i amb el famós got, al qual sempre li falta una gota, a vessar, en aquesta
ocasió acompanya la veu amb la mà i li fot un batecul de calibre persuasiu, al
qual Àngel respon correctament esclatant-se de plorar. Uns plors sonors i
insubornables que fan dringar la campaneta del paladar amb generositat. Amb
l’alegria estropellada per complet, les celles davant els ulls i, després de
tastar els cinc ossos del pare, el xiquet es deixa portar sense oferir
resistència, vençut definitivament.
Ara, però, són els pares els qui se’l miren
de cantó i en concret ell, la culpa és negra, se sent un monstre. Ja no n’hi ha
marxa enrere: li ha pegat. Altres vegades Àngel ha tingut rabietes i el pare ha
hagut de posar-se seriós, contundent inclús. Però ara és diferent. Ell, son
pare, el model, el guia, ha emprat la violència. Se n’ha passat, ha perdut els
papers i contempla el fatal resultat: el plor sord, sense llàgrimes, una pena
prematurament madura. Sens dubte, aquell batecul ha marcat el xiquet, alguna
cosa s’ha trencat entre ells. Posar remei i prompte; això és el que deu de fer
si no vol que la violència se li quede acatxapada al subconscient i Àngel li
guarde l’odi per sempre més.
El pare posa els ulls en l’escena familiar,
en tot una processó de Divendres Sant. Sembla que aquell dia tot juga en la seua
contra. Sent anar el temps amb passos
d’elefant; cada segon és per a ell una creu amarga. Es grata els cabells
acanats i es concentra per trobar una solució. Pensa, pensa, es diu sense poder
deixar de mirar el xiquet. I quan ja no dóna un diner per arreglar les coses, voilà, topa de morros amb una tenda de
llepolies que n’hi ha sols quatre o cinc portals més amunt. Com pot ser que no
se li haguera ocorregut abans?
Un badall de felicitat s’obri en el rostre
del xiquet.
—Sí, sí —canta.
En una revolada es planten a la tenda, un
local quadrat travessat d’expositors on s’arrengleren mil i una llepolies i
tota classe d’andròmines maquejades
amb els personatges preferits per la menudalla.
Per ara, al pare li ha eixit bé. Certament,
ha jugat les seues bases magistralment i la proposta no podria haver trobat
millor acollida per part del xiquet. On n’hi havia morros i silenci, ara torna a
haver-hi purnes d’alegria. Ell, ell solament, sense l’ajuda de ningú, ha estat
capaç d’eixir amb bé d’aquella situació. La mare se’l mira, com dient-li: «Ho
veus? La pedagogia és el tot». I ell assenteix, unflat com un paó, al temps que
acompanya Àngel en l’expedició pel Paradís Terrenal.
―Au, tria’t una coseta i ens n’anem!
―l’esperona ufanós, sorprès de la nova habilitat.
Però ja se sap que això de triar una coseta és
més fàcil de dir que de portar a la pràctica i dos minuts més tard el pare
torna a esforçar-se per no repetir el batecul.
―Afanya’t! ―l’apressa, dosificant la poca
paciència que li queda.
Àngel fa per deslliurar-se de la mà paterna.
Davant el potatge d’opcions que s’obri als seus ulls, no concep fer una elecció
a la babalà i, conscienciós, s’aplica a saforejar fins el menor dels racons,
buscant amb la mirada la coseta perfecta. S’atura amb cada cosa, s’acatxa per
no perdre detall dels estants més baixos. Recorre indecís les prestatgeries i
pren esment de ninots i ninotets, sempre encalçat per les preguntes del pare:
―Vols un Chupachups de Bob Esponja?
―No, no vull.
―I un got de Ben 10?
―No, no vull.
―I d’Spiderman?
Àngel mira prim cadascun dels joguets, tot debatint-se
entre mil perspectives i fugint, desafiador, del pare, que ja sols es limita a procurar
que no toquege i que no trenque res.
A tot açò, Maria ja comença a remugar.
―Haurem de pensar d’anar-nos-en ―anuncia la
mare.
I el pare l’apressa novament:
―Au, Àngel, ves decidint-te.
El xiquet, bona ànima, d’entre totes les
coses que n’hi ha a la tenda, fa la seua elecció.
―Vull una bola!
―Ala, què bonic ―celebra el pare amb una
certa ironia― Molt bé!
El pare no dubta a traure un euro de la
cartera i s’adreça a la màquina on s’apiloten les boles transparents amb les
foteses que incomprensiblement tant entusiasmen els xiquets. Ja veu la llum al
final del túnel. Introduirà la moneda, caurà la bola, l’obrirà, traurà la
bovada que continga i, després de fer creure a Àngel que es tracta del millor
regal del món, cap a casa. Ho veu tan clar que quan escolta la veu d’Àngel no
s’ho pot creure.
―No, no vull la bola.
―Com que no? ―fa ell.
―No,
no vull la bola ―repeteix amb decepció.
―Vinga,
Àngel, que ens n’hem d’anar ―implora.
Però
Àngel no cedeix front als pobres arguments paterns.
―És
que... jo vull... això! ―I assenyala un pirulí gegant.
―Això
és molt gran, on el posarem, Àngel?
―Això
―diu adreçant el dit cap a un paquet de pipes d’un quilo.
―Això
no pots menjar, que encara eres xicotet!
―Això!
―Ara és un peluix amb una trompa blava i lleig com un mal esperit.
―Massa
gran!
―Una
bola!
―Molt
bé: una bola.
El
pare, agraït, introdueix finalment la moneda a la màquina, roda la clau i obre
la porteta per tal que Àngel traga la bola. Però el xiquet ja ha mudat
d’opinió.
―Jo
no vull la bola.
―Altre
bony m’ha eixit! Doncs ara te l’has de quedar, que ja l’hem treta i no la podem
tornar..
―No,
jo no vull la bola ―insisteix Àngel, deixant traslluir un disgust que pararia
en plors al següent pas.
―Au,
la bola i prou... i anem-nos-en! ―exclama el pare bruscament al temps que agafa
la maleïda bola amb una mà i Àngel amb l’altra.
―No,
jo no la vull. Jo vull una altra coseta ―crida el xiquet.
―S’ha
acabat! Ja no vindrem més! No et fa vergonya?
―Sí!
―lamenta Àngel, incrementant la ferocitat i el volum dels llagrimots que li
roden galtes avall. Mocs i ferides renovades, el pare, cansat de pedagogies,
l’arrossega cap a la porta.
―Jo
no vull la bola! Jo no vull la bola!
Amb
els crits, Maria s’ha despertat i fa principi la segona veu de la partitura. La
mare tracta de callar-la movent el carro avant i arrere, però la xiqueta
s’encana. O la calma ràpidament o tindran un viatge desagradablement polifònic.
Prova a canviar el ritme de l’engrunsament. Allarga la braçada, l’acurta,
accelera, ralenteix. Esgotats tots els recursos i en vista de l’èxit, li posa
el xumet a la boca i intenta uns últims vaivens acompanyant-los d’un cantussol
desesperançat.
Els quatre s’allunyen de la tenda com un
bufarut. Formen un estrany comboi. Encara els queda un camí de creu d’un parell
de quilòmetres que recorreran sense detenir-se, amenitzat d’una banda sonora
ben original. Pare i mare caminen sense rompre el silenci. Com que el sonsonet
no fa aire de parar, posen totes les energies a marxar depressa. Senten que els
peus no els toquen terra i, quan apleguen a les envistes de casa, a encesa de
llums, maleeixen el solet del dimoni que ara es posa lentament.
Minuts més tard, la mare dóna el pit a Maria,
i Àngel, rendit, dorm com un beneït al sofà. Els pares se’l miren.
―Mira’l, el poca vergonya!
El pare el tapa amb la manteta d’Spiderman, la
preferida d’Àngel, li aparta els cabells, li fa un bes al front i, com
disculpant-se, li diu una d’eixes paraules que tant els diverteix inventar:
—Rascaxuflo!
Derrotat, es deixa caure al costat del
xiquet. Li tapa els peus. Puja la mà per la manta fins a aplegar als muscles. Allà
i fins al principi del cabell, eixes mans que abans havien exercit la violència
busquen el perdó dibuixant cercles acariciadors. Roman així un minut, sense
perdre de vista els somnis en pau del fill. Inspira profundament abans de dir:
―I com se’ls vol, veritat, als tabalots
aquests?
―I que ho digues ―fa la mare mentre passa la
mà pels cabells arrissats de Maria, que xucla plàcidament, com si no poguera
haver res més important al món.
