MODALIDAD GENERAL
IVÁN CARBONELL IGLESIAS
IVAN CARBONELL IGLESIAS (València, 1979) és
llicenciat en Filologia Catalana, llicenciat en Humanitats i graduat en
Història per
LES ILLES QUE HI HA EN MI
|
L
|
’última vegada que vaig parlar realment amb mon pare va
ser el dia que vaig tancar la porta al meu darrere d’una revolada. Ell la va
obrir tot seguit, de bat a bat, quietament i lenta, i se’n va quedar al
llindar, sense saber què dir, amb les mans a les butxaques. Me’l podia imaginar
perfectament, com un estaquirot, amb la cara pensativa i els ulls mirant les
manisetes de la paret de l’habitació. Ni tan sols no em vaig girar a mirar-lo,
amb el seu posat meditabund i la llengua eixuta de paraules.
–Guarda-les totes, papà!
Potser em vaig fer adult aquell mateix dia, amb quinze
anys, al retorn del cementeri, quan la porta de la meua habitació en tancar-la
jo sonà com una batzegada de cor trencat i tardor eterna. Gotes de pluja
penjades del finestral, una corbata color nit funesta.
–Guarda totes les fotos!
En el fons de tots i cadascun de nosaltres hi ha una illa
deserta i un cavaller Tristany que s’hi passeja, meditabund, errant per aquell
paratge erm que ja no es llaura i on ja no creixen flors. Sí, en el fons de
tots nosaltres hi ha una illa trista que sovint es calla i que en ocasions, de
tant de silenci, es pot anar fent més gran que la mar. El silenci que no dic,
la solitària illa que hi ha en mi.
* * *
De la casa
desaparegueren totes les fotos emmarcades, els dibuixos i els quadres, com jo
li havia dit a mon pare. Tot l’espai alliberat el va anar omplint una basarda
enorme i un silenci que cada dia es feia més espès. La rebel·lia dels quinze
anys pot ser una quimera que s’allarga; una actitud infantil que s’entesta i
persevera més i més en una obstinació iracunda que protesta no sap molt bé
contra què, potser contra la vida.
Mentre jo em recloïa cada vegada més en mi,
mon pare es recloïa en les seues illes. Veia la llum del seu despatx encesa
fins ben tard, quan era a casa i no a la facultat. El prestigiós professor, l’erudit
que tenia el despatx a vessar de papers que eixien de les fustes de les
carpetes i dels milers de llibres llegits, ratllats amb centenars d’anotacions.
Tant em feien a mi en aquells anys les seues brillants publicacions, les
notícies a la premsa, la seua cara al davant d’un faristol durant una conferència
eterna al claustre de la Universitat d’Alacant. De vegades algú me’n parlava.
–He vist ton pare
al periòdic!
–Ah sí? Segur que
parlava d’alguna illa.
Abans del silenci mon pare me n’havia parlat molt, de les
illes. L’illa d’Ulisses; el colós de Rodes i el setge de l’illa de Rodes que
recrea el Tirant lo Blanc; Venècia
sobre el mar Adriàtic; el caballero Atrevido i las Ynsulas Doradas en el Libro del caballero Zifar; l’illa del
tresor del capità Silver, Ben Gunn i Jim Hawkins; la soledat de Napoleó en
algun capvespre a santa Elena i l’illa d’Avalon, on les fades duen la barca del
moribund rei Artur. Artur Pendragó no morí mai, em contava mon pare.
–Artur no mor
mai, se l’enduen les fades a l’illa d’Avalon.
M’ho havia recordat mon pare un d’aquells dies del
silenci, després d’aquell dia del cementeri, quan jo havia tancat la porta de
la meua habitació d’una revolada i ell l’havia oberta lentament i quieta.
–Ja no sóc un
xiquet, papà.
Vaig estudiar Història
de l’Art i no Filologia tan sols per mortificar-lo. No em va veure obrir cap
més novel·la amb les quals solíem gaudir junts –Emili Salgari i Els pirates de les Bermudes, La línia d’ombra de Joseph Conrad, Juli
Verne i els viatges impossibles–, que es quedaren als prestatges de la seua biblioteca.
Estudiar fora de casa, lluny d’ell, quan haguera pogut estudiar a Alacant. Aquella
va ser la raó per la qual vaig anar a València. Em preguntava si se n’adonaria,
quan jo deixara la casa.
No sé si se’n va
adonar, però sí recorde la conversa amb ell a través del telèfon, uns anys
després, en dir-li que encara me n’aniria més lluny, quan ja era lluny d’ell.
–Al final m’han concedit l’Erasmus a Saint
Andrews, pare.
–Saint Andrews? Escòcia la brava, fill, molt bé, és una gran aventura. No deixes de visitar
les illes Orcades i les illes Hèbrides. Oh, l’illa d’Skye. A l’illa d’Skye hi
ha...
–Torne a casa quan
siga Setmana Santa, pare. Ja en parlem.
És estrany pensar
ara com em sentia de lluny d’ell i saber que quan creia que més me n’allunyava,
més seguia el seu rastre, la seua mà entre el boiram, difusa i inconcreta. Com
més m’allunyava de mon pare llavors, més prop n’era. I jo sense saber-ho.
* * *
Tot començà quan
vaig conèixer Susanna a Saint Andrews, en un passeig d’estudiants Erasmus per
l’esplanada verda de la catedral. Em semblà senzillament preciosa. S’havia
posat una camiseta blava obscura molt llarga, calces fosques i una jaqueta
esportiva de color blau marí. Crec que em vaig passar tot el temps del
recorregut preguntant-me si duia faldeta o era simplement el vol de la camiseta
llarga que quasi li arribava als genolls. Aquella nit a la residència vaig
saber que també era valenciana i al pub Unicorn’s Tale vaig agafar valor per
parlar-li, per fi, amb una pinta de cervesa Smithwick’s a la mà. Potser no
hauria d’haver begut ni una gota abans de seure al seu costat, perquè em notava
la llengua pastosa, la boca torta, les paraules sense eixir correctament. Havia
estat escoltant com parlava amb altres estudiants tot el temps, sense reunir jo
la valentia necessària per acostar-m’hi. M’encantà la seua veu, les seues mans.
–Hola, em diuen
Alan, jo també sóc valencià. Estava pensant d’anar el cap de setmana que ve a
l’Illa d’Skye amb uns amics. Vols apuntar-te a l’aventura?
Crec que ho vaig amollar tot tant de seguit que ella va
fer cara de desxifrar el que li acabava de dir. Duia ulleres roges, somreia i
tenia els cabells del color de la cervesa tustada, daurada de sol i civada,
malt i llum en els seus ulls. Com podia ser tan bella?
–L’illa d’Skye?
Què hi ha a l’illa d’Skye?
–Les piscines de
les fades. I la tràgica història de Bonnie Prince Charlie.
–De qui?
–Si véns amb
nosaltres, te la conte.
Ella va somriure i em vaig sentir millor, molt millor.
Amb aquell cotxe
llogat travessàrem totes les Terres Altes, més enllà d’Inverness i del Llac
Ness, deixant enrere llegendes i monstres, gaites i escocesos blanquinosos, endiumenjats
amb falda a quadres i amb xiquets de cabells rossos al braç. Buscàvem el nord
del nord, allà on la terra ferma acaba. I jo que sóc de tant al sud, li contava
històries a Susanna en la part de darrere d’un cotxe llogat entre quatre
estudiants.
–Fins a l’illa
d’Skye va haver d’escapar corrent Bonnie Prince Charlie, l’últim Estuard,
aspirant a la corona britànica. Havia arribat des de França el 1745, però va
ser derrotat a Derby i anà reculant. El perseguiren durant mesos per les
Highlands i aconseguí arribar a l’illa d’Skye disfressat de serventa d’una dona
anomenada Flora MacDonald.
–Com saps tantes
coses?
–Me les conta mon
pare. Li resulta més fàcil contar-me històries sobre illes que parlar de
qualsevol cosa més important.
–Ah sí? Ta mare deu
estar encantada de tenir a casa dos erudits.
–Jo no sóc cap
erudit. Jo no vull ser un erudit com mon pare.
–Qui ho diria.
Fixa’t que tu també parles d’illes.
A l’illa d’Skye,
després de passar el llarguíssim pont de ferro que lliga l’illa a l’arxipèlag,
un dels meus companys, Louis, el que conduïa, aturà el cotxe en un dels camins,
baixà a tota pressa del cotxe, entrà en un prat i es posà a perseguir ovelles
de cara negra, que eixien espantades. Esclafírem a riure dins del cotxe i va
ser la primera vegada que vaig notar la mà de Susanna dins la meua.
–Què es va fer
d’aquella Flora MacDonald?
–Està soterrada en
esta illa, a Kilmiur –la vaig mirar atent, amb la calidesa dels seus dits entre
els meus–. Diuen que la van soterrar embolicada en un llençol del príncep.
–Vull vore eixa
tomba –digué Susanna.
La tomba de Flora MacDonald era una làpida vora el
penya-segat, amb la mar als seus peus i la mirada al nord. Bufava un vent fred
i passejàvem per aquell cementeri sota un sol entre núvols que no calfava. Hi
havia un silenci respectuós i una mar escumosa que estimbava ones contra el
roquissar. La tomba de l’heroïna tenia una creu cèltica discreta, blanca
d’escuma i de mar. Susanna la mirava callada al meu costat. Feia olor a perfum
i a viatge. S’agenollà al davant de la tomba per llegir bé la inscripció. Es
girà cap a mi i crec que va ser llavors que em va veure plorar.
Aquella nit, de
retorn a Saint Andrews, m’agafà la mà durant tot el viatge, en la foscor de la
part de darrere d’un cotxe que baixa devers el sud. A la cambra de la
residència, aquella primera nit que es quedà a dormir amb mi, sense fer l’amor,
sinó tan sols abraçada al meu tors, recorde que continuava fent olor a perfum,
a salobre i a mar.
A la residència
d’estudiants de Saint Andrews, Susanna engegava al seu portàtil una de les
seues cançons preferides mentre s’asseia als meus genolls, em passava les mans
al coll i m’obligava a mirar-la com si fóra una nena. Al darrere, la cançó
sonava com a part de la banda sonora d’aquells dies.
Summer has come and passed,
the innocent can never last,
wake me up when September ends.
Like my father's come to pass,
seven years has gone so fast
wake me up when September ends.
Here comes the rain again
falling from the stars,
drenched in my pain again
becoming who we are.
As my memory rests
but never forgets what I lost,
wake me up when September ends
the innocent can never last,
wake me up when September ends.
Like my father's come to pass,
seven years has gone so fast
wake me up when September ends.
Here comes the rain again
falling from the stars,
drenched in my pain again
becoming who we are.
As my memory rests
but never forgets what I lost,
wake me up when September ends
–Com es conegueren
els teus pares?
–Ja t’ho he contat
mil voltes, Susanna.
Jo premia els dits a la seua cintura, sobre els seus
malucs, i ella botava en rialles mentre em suplicava que m’aturara. Quéiem
sobre el llit d’aquella estretíssima habitació d’estudiant i jo provava a
besar-la. M’aturava els llavis amb un dit i l’alçava perquè escoltara la lletra
de la cançó. Seven years are gone so
fast. Amb un posat trist, deia:
–No vull que el
temps passe ràpid. Em quedaria sempre ací mentre em contes històries.
–Entre les illes
gregues hi havia una illa que s’anomenava l’Illa de Lango –Susanna somrigué–.
Deien que allí habitava un drac que era una princesa transformada. Sols es desencantaria
amb un bes d’un cavaller que superara la por que inspirava el drac.
–Algú ho
aconseguí?
–El cavaller
Espèrcius.
–Què va fer?
–Li va donar un
bes com este al drac –i jo besava Susanna per sorpresa, mentre ella esclafia a
riure enmig del bes– i el drac es convertí en una princesa com esta. Mira, que
guapa.
–Calla, bobalicol!
Rodàvem pel llit de l’habitació mentre lluitàvem i, de
sobte, ella m’acaçava les mans amb una força inesperada i m’obligava a escoltar
la cançó.
–Saps per què diu
que “set anys passen molt ràpid”? No? Al cantant se li va morir el pare quan
tenia set anys. En una entrevista contà que el dia de l’enterrament es tancà a
la seua habitació i li digué a sa mare que no el despertara fins que no acabara
setembre.
Em vaig quedar pensatiu mentre païa el que Susanna
m’acabava de contar. Ara entenia millor la
lletra de la cançó. Like my father's come to pass/,seven years has gone so fast.
–Veus, jo també em
sé històries. Va, conta’m quan ton pare va conèixer ta mare i començà a
investigar sobre illes per ella. Parla’m de més illes, per favor. Vaaaa, perfi...
I llavors jo li parlava de l’illa Tortuga dels pirates i de
l’illa de Zakyntos grega d’on qui sap si un dia van eixir els fundadors de
Sagunt. Tabarca també li deu el nom a l’illa de Tabarka de Tunis, d’on
vingueren els repobladors genovesos de l’Illa Plana, allotjats durant dos anys
a la ciutat d’Alacant, al col·legi dels jesuïtes, l’any 1768. Li parlava a Susanna de l’illa de Maians
enfront de Barcelona que un dia va desaparèixer engolida per la mar, com l’Atlàntida
de Jacint Verdaguer; de L’illa de l’Olla d’Altea, del Portitxol de Xàbia i de les
illes Columbrets, deixades caure com pedres sobre la mar. Pedrades d’un gegant,
com el cudol de l’illa de Benidorm, tallat pel gegant Rotllà del capdamunt del
Puig Campana. I li contava llegendes d’aquella illa d’Skye que ens havia unit
quan a la vall de Brittle, als peus de les muntanyes Cuillins, buscàvem les
Fairy Pools en què es banyen les fades. Aigües color turquesa d’Escòcia,
piscines d’aigua transparent, neu feta aigua; cascades fredes, salts d’aigua de
molsa verda, negre de roca i aigua color gel. Bassals miralls de les fades, el
viatge a l’illa de Flora MacDonald.
Jo li contava aquelles històries a Susanna i ella es
quedava adormida a la meua habitació o jo a la seua, durant aquells mesos que
van ser els nostres a Saint Andrews. Eren relats vora la Mar del Nord de Robert
Louis Stevenson i entre tants relats i nits de besos vaig veure clar. Seré,
inundat de calma per fi, desterrada la rancúnia i la pena, vaig pensar que
calia obrir la porta de la meua habitació. Ho vaig decidir allí, passats set
anys, amb una cançó de Green Day de fons que mai no m’havia adonat que parlava
de mi.
* * *
Recorde que vaig telefonar mon pare des
d’Edimburg, a punt d’agafar el vol de retorn.
–On les vas
guardar, papà? –el vaig sentir somriure a través del telèfon. Quants anys feia
que no l’havia vist somriure? Set anys, segurament.
–T’ho dic o te’n
done un mapa?
Era el meu joc preferit, quan jo era xicotet i ell em
despertava amb una mapa del tresor. Caminàvem per la serra i per camps
d’oliveres a la recerca d’algun objecte que mon pare havia soterrat uns dies
abans. M’embogia interpretar bé el mapa i trobar el tresor. Cavava com Jim
Hawkins i era més feliç que Long John Silver contemplant monedes d’or d’algun
tresor pirata. Tant feia el que mon pare haguera amagat en alguna caixa folrada
de plàstic: còmics, caramels, joguets, conxes marines, llibres juvenils o boles
de vidre. M’encantava trobar els cofres amb el mapa del tresor a les mans. No
sé quantes fotos ens en va fer ma mare, d’aquells dies d’aventura penjat del
coll de mon pare.
A l’avió, Susanna
em mirava entre sorpresa i divertida.
–Eres com un
xiquet. I això que em semblaves tan seriot quan te’m vas acostar aquella nit al
pub. Ho recordes?
–Clar que ho
recorde. Aquella nit a l’Unicorn’s Tale. Com oblidar-la?
En aterrar a l’Altet vaig agafar la mà de Susanna i els
dos vam córrer cap als autobusos. Si ens afanyàvem, encara podríem arribar al
primer vaixell de la vesprada. Sols tenia aquella obsessió mentre arrossegàvem
maletes i pujàvem a l’autobús que va dur-nos a corre-cuita a Santa Pola.
Susanna reia.
–Açò és una
bogeria, però m’encanta!
A Santa Pola, vora el moll, hi havia mon pare amb el
cotxe aparcat. Recorde que el vaig abraçar i que ell es va moure incòmode, però
emocionat. Li vaig presentar Susanna d’arrapa i fuig. Mon pare ens va senyalar
el vaixell mentre li feia dos besos i somreia.
–És eixe i ix en
dos minuts. Deixeu les maletes al cotxe. Jo vos espere ací.
–I el mapa, pare?
Solcàrem la mar al cap al tard, camí de l’Illa Plana,
mentre mon pare es feia xicotet al port, on ens havia dit adéu amb els ulls
brillants. Susanna em féu una foto emocionada.
–L’explorador i el
seu mapa!
I jo mirava el mapa que mon pare m’havia donat dins d’una
funda de plàstic. Vaig somriure i vaig pensar que com Flora MacDonald, ma mare
també descansava en un cementeri que mira a la mar, a l’illa que la va veure
nàixer. I que sols hi havia una cova a l’illa en què un pare afeccionat a les illes
i a les novel·les de pirates i de llops marins podia haver soterrat la caixa
amb totes les fotos de la seua dona que un dia el seu fill li va demanar que amagara.
