XXI CONCURSO DE NARRATIVA CORTA "REAL VILLA DE GUARDAMAR", 2016

MODALIDAD GENERAL

IVÁN CARBONELL IGLESIAS

IVAN CARBONELL IGLESIAS (València, 1979) és llicenciat en Filologia Catalana, llicenciat en Humanitats i graduat en Història per la Universitat de València. És professor de Valencià a Secundària. És membre de l‘Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana (AILC), de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Centre d’Estudis Contestans de Cocentaina (CEC). Ha guanyat nombrosos premis de literatura breu –Sambori universitari, Felipe Ramis de La Vila Joiosa, Bancaixa-Universitat de València–, de narrativa juvenil –Premi Ciutat de Torrent, Premi Enric Valor de Picanya– i de novel·la: Premi Ciutat de Sagunt, Premi Vila de l’Ametlla de Mar, Premi Ciutat de Benicàssim i Premi de narrativa 25 d’abril de Benissa. Ha publicat les novel·les La nit de la princesa, El secret del Mas de la Pedra, Els papers àrabs, La promesa del gal·lés i Els aprenents de traïdor. En el camp de la investigació ha publicat articles al voltant del folklore, la bruixeria, la medicina popular o el bandolerisme, sempre lligats a Cocentaina i la comarca del Comtat. És autor de les ambaixades en valencià que cada any es representen a les festes de Moros i Cristians de Cocentaina, arreplegades al llibre La veu i l’espasa. 

LES ILLES QUE HI HA EN MI

L

’última vegada que vaig parlar realment amb mon pare va ser el dia que vaig tancar la porta al meu darrere d’una revolada. Ell la va obrir tot seguit, de bat a bat, quietament i lenta, i se’n va quedar al llindar, sense saber què dir, amb les mans a les butxaques. Me’l podia imaginar perfectament, com un estaquirot, amb la cara pensativa i els ulls mirant les manisetes de la paret de l’habitació. Ni tan sols no em vaig girar a mirar-lo, amb el seu posat meditabund i la llengua eixuta de paraules.

  –Guarda-les totes, papà!

Potser em vaig fer adult aquell mateix dia, amb quinze anys, al retorn del cementeri, quan la porta de la meua habitació en tancar-la jo sonà com una batzegada de cor trencat i tardor eterna. Gotes de pluja penjades del finestral, una corbata color nit funesta.

 –Guarda totes les fotos!

En el fons de tots i cadascun de nosaltres hi ha una illa deserta i un cavaller Tristany que s’hi passeja, meditabund, errant per aquell paratge erm que ja no es llaura i on ja no creixen flors. Sí, en el fons de tots nosaltres hi ha una illa trista que sovint es calla i que en ocasions, de tant de silenci, es pot anar fent més gran que la mar. El silenci que no dic, la solitària illa que hi ha en mi.     

* * *

  De la casa desaparegueren totes les fotos emmarcades, els dibuixos i els quadres, com jo li havia dit a mon pare. Tot l’espai alliberat el va anar omplint una basarda enorme i un silenci que cada dia es feia més espès. La rebel·lia dels quinze anys pot ser una quimera que s’allarga; una actitud infantil que s’entesta i persevera més i més en una obstinació iracunda que protesta no sap molt bé contra què, potser contra la vida. 

  Mentre jo em recloïa cada vegada més en mi, mon pare es recloïa en les seues illes. Veia la llum del seu despatx encesa fins ben tard, quan era a casa i no a la facultat. El prestigiós professor, l’erudit que tenia el despatx a vessar de papers que eixien de les fustes de les carpetes i dels milers de llibres llegits, ratllats amb centenars d’anotacions. Tant em feien a mi en aquells anys les seues brillants publicacions, les notícies a la premsa, la seua cara al davant d’un faristol durant una conferència eterna al claustre de la Universitat d’Alacant. De vegades algú me’n parlava.

 –He vist ton pare al periòdic!

 –Ah sí? Segur que parlava d’alguna illa.

Abans del silenci mon pare me n’havia parlat molt, de les illes. L’illa d’Ulisses; el colós de Rodes i el setge de l’illa de Rodes que recrea el Tirant lo Blanc; Venècia sobre el mar Adriàtic; el caballero Atrevido i las Ynsulas Doradas en el Libro del caballero Zifar; l’illa del tresor del capità Silver, Ben Gunn i Jim Hawkins; la soledat de Napoleó en algun capvespre a santa Elena i l’illa d’Avalon, on les fades duen la barca del moribund rei Artur. Artur Pendragó no morí mai, em contava mon pare.

  –Artur no mor mai, se l’enduen les fades a l’illa d’Avalon.

M’ho havia recordat mon pare un d’aquells dies del silenci, després d’aquell dia del cementeri, quan jo havia tancat la porta de la meua habitació d’una revolada i ell l’havia oberta lentament i quieta.

  –Ja no sóc un xiquet, papà. 

  Vaig estudiar Història de l’Art i no Filologia tan sols per mortificar-lo. No em va veure obrir cap més novel·la amb les quals solíem gaudir junts –Emili Salgari i Els pirates de les Bermudes, La línia d’ombra de Joseph Conrad, Juli Verne i els viatges impossibles–, que es quedaren als prestatges de la seua biblioteca. Estudiar fora de casa, lluny d’ell, quan haguera pogut estudiar a Alacant. Aquella va ser la raó per la qual vaig anar a València. Em preguntava si se n’adonaria, quan jo deixara la casa.

  No sé si se’n va adonar, però sí recorde la conversa amb ell a través del telèfon, uns anys després, en dir-li que encara me n’aniria més lluny, quan ja era lluny d’ell.

  –Al final m’han concedit l’Erasmus a Saint Andrews, pare.

  –Saint Andrews? Escòcia la brava, fill, molt bé, és una gran aventura. No deixes de visitar les illes Orcades i les illes Hèbrides. Oh, l’illa d’Skye. A l’illa d’Skye hi ha...

 –Torne a casa quan siga Setmana Santa, pare. Ja en parlem.    

 És estrany pensar ara com em sentia de lluny d’ell i saber que quan creia que més me n’allunyava, més seguia el seu rastre, la seua mà entre el boiram, difusa i inconcreta. Com més m’allunyava de mon pare llavors, més prop n’era. I jo sense saber-ho.  

* * *

  Tot començà quan vaig conèixer Susanna a Saint Andrews, en un passeig d’estudiants Erasmus per l’esplanada verda de la catedral. Em semblà senzillament preciosa. S’havia posat una camiseta blava obscura molt llarga, calces fosques i una jaqueta esportiva de color blau marí. Crec que em vaig passar tot el temps del recorregut preguntant-me si duia faldeta o era simplement el vol de la camiseta llarga que quasi li arribava als genolls. Aquella nit a la residència vaig saber que també era valenciana i al pub Unicorn’s Tale vaig agafar valor per parlar-li, per fi, amb una pinta de cervesa Smithwick’s a la mà. Potser no hauria d’haver begut ni una gota abans de seure al seu costat, perquè em notava la llengua pastosa, la boca torta, les paraules sense eixir correctament. Havia estat escoltant com parlava amb altres estudiants tot el temps, sense reunir jo la valentia necessària per acostar-m’hi. M’encantà la seua veu, les seues mans.  

  –Hola, em diuen Alan, jo també sóc valencià. Estava pensant d’anar el cap de setmana que ve a l’Illa d’Skye amb uns amics. Vols apuntar-te a l’aventura?

Crec que ho vaig amollar tot tant de seguit que ella va fer cara de desxifrar el que li acabava de dir. Duia ulleres roges, somreia i tenia els cabells del color de la cervesa tustada, daurada de sol i civada, malt i llum en els seus ulls. Com podia ser tan bella?

 –L’illa d’Skye? Què hi ha a l’illa d’Skye?

 –Les piscines de les fades. I la tràgica història de Bonnie Prince Charlie.

 –De qui?

 –Si véns amb nosaltres, te la conte.

Ella va somriure i em vaig sentir millor, molt millor.

  Amb aquell cotxe llogat travessàrem totes les Terres Altes, més enllà d’Inverness i del Llac Ness, deixant enrere llegendes i monstres, gaites i escocesos blanquinosos, endiumenjats amb falda a quadres i amb xiquets de cabells rossos al braç. Buscàvem el nord del nord, allà on la terra ferma acaba. I jo que sóc de tant al sud, li contava històries a Susanna en la part de darrere d’un cotxe llogat entre quatre estudiants.

 –Fins a l’illa d’Skye va haver d’escapar corrent Bonnie Prince Charlie, l’últim Estuard, aspirant a la corona britànica. Havia arribat des de França el 1745, però va ser derrotat a Derby i anà reculant. El perseguiren durant mesos per les Highlands i aconseguí arribar a l’illa d’Skye disfressat de serventa d’una dona anomenada Flora MacDonald.

 –Com saps tantes coses?

 –Me les conta mon pare. Li resulta més fàcil contar-me històries sobre illes que parlar de qualsevol cosa més important.

 –Ah sí? Ta mare deu estar encantada de tenir a casa dos erudits.

 –Jo no sóc cap erudit. Jo no vull ser un erudit com mon pare.

 –Qui ho diria. Fixa’t que tu també parles d’illes.     

 A l’illa d’Skye, després de passar el llarguíssim pont de ferro que lliga l’illa a l’arxipèlag, un dels meus companys, Louis, el que conduïa, aturà el cotxe en un dels camins, baixà a tota pressa del cotxe, entrà en un prat i es posà a perseguir ovelles de cara negra, que eixien espantades. Esclafírem a riure dins del cotxe i va ser la primera vegada que vaig notar la mà de Susanna dins la meua.

 –Què es va fer d’aquella Flora MacDonald?

 –Està soterrada en esta illa, a Kilmiur –la vaig mirar atent, amb la calidesa dels seus dits entre els meus–. Diuen que la van soterrar embolicada en un llençol del príncep. 

 –Vull vore eixa tomba –digué Susanna.

La tomba de Flora MacDonald era una làpida vora el penya-segat, amb la mar als seus peus i la mirada al nord. Bufava un vent fred i passejàvem per aquell cementeri sota un sol entre núvols que no calfava. Hi havia un silenci respectuós i una mar escumosa que estimbava ones contra el roquissar. La tomba de l’heroïna tenia una creu cèltica discreta, blanca d’escuma i de mar. Susanna la mirava callada al meu costat. Feia olor a perfum i a viatge. S’agenollà al davant de la tomba per llegir bé la inscripció. Es girà cap a mi i crec que va ser llavors que em va veure plorar.

 Aquella nit, de retorn a Saint Andrews, m’agafà la mà durant tot el viatge, en la foscor de la part de darrere d’un cotxe que baixa devers el sud. A la cambra de la residència, aquella primera nit que es quedà a dormir amb mi, sense fer l’amor, sinó tan sols abraçada al meu tors, recorde que continuava fent olor a perfum, a salobre i a mar. 

 A la residència d’estudiants de Saint Andrews, Susanna engegava al seu portàtil una de les seues cançons preferides mentre s’asseia als meus genolls, em passava les mans al coll i m’obligava a mirar-la com si fóra una nena. Al darrere, la cançó sonava com a part de la banda sonora d’aquells dies.

Summer has come and passed,
the innocent can never last,
wake me up when September ends.

Like my father's come to pass,
seven years has gone so fast
wake me up when September ends.

Here comes the rain again
falling from the stars,
drenched in my pain again
becoming who we are.

As my memory rests
but never forgets what I lost,
wake me up when September ends

 –Com es conegueren els teus pares?

 –Ja t’ho he contat mil voltes, Susanna.

Jo premia els dits a la seua cintura, sobre els seus malucs, i ella botava en rialles mentre em suplicava que m’aturara. Quéiem sobre el llit d’aquella estretíssima habitació d’estudiant i jo provava a besar-la. M’aturava els llavis amb un dit i l’alçava perquè escoltara la lletra de la cançó. Seven years are gone so fast. Amb un posat trist, deia:

 –No vull que el temps passe ràpid. Em quedaria sempre ací mentre em contes històries. 

 –Entre les illes gregues hi havia una illa que s’anomenava l’Illa de Lango –Susanna somrigué–. Deien que allí habitava un drac que era una princesa transformada. Sols es desencantaria amb un bes d’un cavaller que superara la por que inspirava el drac.

 –Algú ho aconseguí?

 –El cavaller Espèrcius.

 –Què va fer?

 –Li va donar un bes com este al drac –i jo besava Susanna per sorpresa, mentre ella esclafia a riure enmig del bes– i el drac es convertí en una princesa com esta. Mira, que guapa.

 –Calla, bobalicol!

Rodàvem pel llit de l’habitació mentre lluitàvem i, de sobte, ella m’acaçava les mans amb una força inesperada i m’obligava a escoltar la cançó.

 –Saps per què diu que “set anys passen molt ràpid”? No? Al cantant se li va morir el pare quan tenia set anys. En una entrevista contà que el dia de l’enterrament es tancà a la seua habitació i li digué a sa mare que no el despertara fins que no acabara setembre.

Em vaig quedar pensatiu mentre païa el que Susanna m’acabava de contar. Ara entenia  millor la lletra de la cançó. Like my father's come to pass/,seven years has gone so fast.

 –Veus, jo també em sé històries. Va, conta’m quan ton pare va conèixer ta mare i començà a investigar sobre illes per ella. Parla’m de més illes, per favor. Vaaaa, perfi...    

I llavors jo li parlava de l’illa Tortuga dels pirates i de l’illa de Zakyntos grega d’on qui sap si un dia van eixir els fundadors de Sagunt. Tabarca també li deu el nom a l’illa de Tabarka de Tunis, d’on vingueren els repobladors genovesos de l’Illa Plana, allotjats durant dos anys a la ciutat d’Alacant, al col·legi dels jesuïtes, l’any 1768.  Li parlava a Susanna de l’illa de Maians enfront de Barcelona que un dia va desaparèixer engolida per la mar, com l’Atlàntida de Jacint Verdaguer; de L’illa de l’Olla d’Altea, del Portitxol de Xàbia i de les illes Columbrets, deixades caure com pedres sobre la mar. Pedrades d’un gegant, com el cudol de l’illa de Benidorm, tallat pel gegant Rotllà del capdamunt del Puig Campana. I li contava llegendes d’aquella illa d’Skye que ens havia unit quan a la vall de Brittle, als peus de les muntanyes Cuillins, buscàvem les Fairy Pools en què es banyen les fades. Aigües color turquesa d’Escòcia, piscines d’aigua transparent, neu feta aigua; cascades fredes, salts d’aigua de molsa verda, negre de roca i aigua color gel. Bassals miralls de les fades, el viatge a l’illa de Flora MacDonald. 

Jo li contava aquelles històries a Susanna i ella es quedava adormida a la meua habitació o jo a la seua, durant aquells mesos que van ser els nostres a Saint Andrews. Eren relats vora la Mar del Nord de Robert Louis Stevenson i entre tants relats i nits de besos vaig veure clar. Seré, inundat de calma per fi, desterrada la rancúnia i la pena, vaig pensar que calia obrir la porta de la meua habitació. Ho vaig decidir allí, passats set anys, amb una cançó de Green Day de fons que mai no m’havia adonat que parlava de mi.       

 * * *

   Recorde que vaig telefonar mon pare des d’Edimburg, a punt d’agafar el vol de retorn.

  –On les vas guardar, papà? –el vaig sentir somriure a través del telèfon. Quants anys feia que no l’havia vist somriure? Set anys, segurament.

 –T’ho dic o te’n done un mapa?  

Era el meu joc preferit, quan jo era xicotet i ell em despertava amb una mapa del tresor. Caminàvem per la serra i per camps d’oliveres a la recerca d’algun objecte que mon pare havia soterrat uns dies abans. M’embogia interpretar bé el mapa i trobar el tresor. Cavava com Jim Hawkins i era més feliç que Long John Silver contemplant monedes d’or d’algun tresor pirata. Tant feia el que mon pare haguera amagat en alguna caixa folrada de plàstic: còmics, caramels, joguets, conxes marines, llibres juvenils o boles de vidre. M’encantava trobar els cofres amb el mapa del tresor a les mans. No sé quantes fotos ens en va fer ma mare, d’aquells dies d’aventura penjat del coll de mon pare.

 A l’avió, Susanna em mirava entre sorpresa i divertida.

 –Eres com un xiquet. I això que em semblaves tan seriot quan te’m vas acostar aquella nit al pub. Ho recordes?

 –Clar que ho recorde. Aquella nit a l’Unicorn’s Tale. Com oblidar-la?  

En aterrar a l’Altet vaig agafar la mà de Susanna i els dos vam córrer cap als autobusos. Si ens afanyàvem, encara podríem arribar al primer vaixell de la vesprada. Sols tenia aquella obsessió mentre arrossegàvem maletes i pujàvem a l’autobús que va dur-nos a corre-cuita a Santa Pola. Susanna reia.

 –Açò és una bogeria, però m’encanta!

A Santa Pola, vora el moll, hi havia mon pare amb el cotxe aparcat. Recorde que el vaig abraçar i que ell es va moure incòmode, però emocionat. Li vaig presentar Susanna d’arrapa i fuig. Mon pare ens va senyalar el vaixell mentre li feia dos besos i somreia.

 –És eixe i ix en dos minuts. Deixeu les maletes al cotxe. Jo vos espere ací.

 –I el mapa, pare?         

Solcàrem la mar al cap al tard, camí de l’Illa Plana, mentre mon pare es feia xicotet al port, on ens havia dit adéu amb els ulls brillants. Susanna em féu una foto emocionada.

 –L’explorador i el seu mapa!

I jo mirava el mapa que mon pare m’havia donat dins d’una funda de plàstic. Vaig somriure i vaig pensar que com Flora MacDonald, ma mare també descansava en un cementeri que mira a la mar, a l’illa que la va veure nàixer. I que sols hi havia una cova a l’illa en què un pare afeccionat a les illes i a les novel·les de pirates i de llops marins podia haver soterrat la caixa amb totes les fotos de la seua dona que un dia el seu fill li va demanar que amagara.