MODALIDAD: RELAT EN VALENCIÀ
GUANYADOR: JOAN CARLES GONZÀLEZ
JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE
Mataró 1963
Llicenciat en Història de
l’Art
Llibres publicats, tots
ells de poesia: Nicotina als llavis., Nu baixant l’escala. L’AngIe Humà.
L’hoste anònim. L’hora de Balthus. Aire i matèries. Manyà de tenebres. Les conspiracions,
Tants barrets. Diàstole. La Matança de Quios. No alimenteu els coloms., La
distribució de la sal. Repèl. Silur. Els carnavals òrfics. Gel, Desdibuix, Les
coses i els miratges , Rastres de l’escapista , esbós, teoria i poètica de la
nou, Palau d’hivern , L’Est, Les ulleres de Walter Benjamin i Traqueotomia , El
somrís del galàpet i Poemes hitites.
En castellà ha publicat el
llibre “Pájaro y desorden” i tinc un altre que en breu sortirà “Contradecir distancias”.
Guanyador de nombrosos premis literaris tant de poesia com de narrativa.
Participant habitual en performances,
festivals i accions poètiques.
Des de primera hora d’aquell dissabte, jo sabia
que l’esperat desenllaç es produiria durant el matí; tantes eren les urgències
de la mort per dur-se al seu abisme el cos del meu pare. Per això no em va
sobresaltar la trucada d’en Xavi que, plorós, em va anunciar que l’agonia havia
començat, primer amb un defalliment i una son sobtada; després amb una ranera
anguniosa. Em va dir també que el
moribund havia demanat un capellà i jo, sabent com era de creient, em
vaig oferir a passar per la parròquia de Sant Josep, que em venia més o menys
de camí i per unes coneixences de tipus laborals amb unes monges, sabia que em
voldrien atendre. Em vaig posar la camisa i els pantalons i vaig deixar
l’Assumpta dormint, sempre aliena als disgustos de ca meva, emmurriada
eternament amb tots i cada un dels membres de la meva família. Érem ja dins del
procés de separació i no volia saber res de les meves coses, i es mantenia en
silenci i marcant les distàncies fins a que trobéssim una manera de
desenganxar-nos al menys de la vinculació econòmica.
Vaig creuar
la ciutat amb el cap ple d’un enrenou de sentiments. Vaig aconseguir parlar amb
un tal mossèn Elies, que em va dir que ja anava cap allà i que l’esperés. Però
jo no vaig voler fer-ho. Tenia el cos ple de cuques per veure les meves
germanes i, donant-li l’adreça i una excusa, vaig continuar el meu camí amb les
cames pesant-me cada cop més a mida que m’acostava a aquella casa on tots els
meus germans i jo, excepte el gran, havíem nascut i passat la nostra infància.
Sabia jo que aquest dia era el dia del comiat de moltes coses, no només de la
vida del meu pare. S’escolava amb aquelles hores macabres un món sencer, una
època. I tots en seríem testimonis i protagonistes.
La casa vella d’aquell carrer Prim que vam veure canviar
mentre creixíem i passar de ser una torrentera a ser una artèria asfaltada de
la ciutat, em va semblar més vella que mai i d’un modernisme auster que
ultrapassava els requeriments d’una família com la nostra, poc educada a
apreciar la bellesa. La porta concretament, em va semblar feta de fusta corcada
i el picaporta, de feia molt temps inservible i que representava un puny que
sostenia una bola massissa, semblava a punt de desencaixar-se i caure. Em va
obrir l’Anna quan vaig tocar el timbre. Tenia els ulls vermells i unes ulleres
molt marcades. Llançant-se als meus braços em va dir: es mor, es mor; cosa que ja sabíem i que no revelava res de nou. Jo
mai havia tingut una gran relació amb el vell, de qui em separava un abisme tan
emocional com intel·lectual. Ella tampoc, però plorava sincerament, oblidant de
bon cor les maltempsades de la infància. Tampoc amb els meus altres germans,
els quals havien cavat els seus propis abismes tant com jo havia cavat els
meus, tenia el pare unes connexions massa entranyables. Crec que a la meva
germana petita la vaig saber abraçar i consolar del seu dolor estrany dient no
sé quines coses sense sentit que es diuen en aquestes situacions i que la
majoria de vegades són incertes. El Josep, el més
gran, hieràtic, impressionat, estava amb la seva dona a la porta de l’habitació
on jeia el moribund amb el nas agusat i la boca oberta. I la Maite, l'altra
germana gran, per la seva fortalesa i professió d’infermera, estava dins amb la
meva mare, que a penes es distingia en la semifoscor com un embalum petit i
tendre. Se sentien murmuris que m’aterraven més que la mateixa mort. El Xavi,
menys plorós que quan m’havia cridat, però més tràgic, em va mussitar alguna
cosa i el vaig seguir fins a la cuina, on estranyament ens vam quedar callats i
vam prendre sense ganes un cafè que no sé qui havia preparat i que encara era
escalf. Vaig mirar el sostre respectant el seu silenci. Estava groc d’anys.
Vaig mirar la porta que donava al pati on jo tant havia jugat. Em va semblar
bruta de les ditades de quan tots nosaltres érem infants. Vaig mirar la cuina,
tot l’àmbit, rastrejant la misèria i la sordidesa d’altres temps, la olor de la
col i del nap i de la truita que fèiem per al Dijous Gras. Els fogons cremats,
les rajoles blanques, l’aram abonyegat. Vaig mirar les bombetes, pelades,
brilloses, tristes. Vaig mirar les parets, velles, amb la pintura trencada, amb
els sòcols escrostonats. Vaig pensar els mobles d’aquell menjador. Antiquats,
candidats a ser cremats qualsevol nit de Sant Joan en una d’aquelles immenses
fogueres que ja quasi no se’n fan. El sofà amb esgarrapades d’un gat que vaig
estimar, vingut des de teulades molt llunyanes Els miralls picats reflectint
successos avorrits, jocs que ja no es juguen, temps d'engany, una certa
misèria, una ronya, una decadència total. Vaig mirar les bigues. Teranyines, allà
no arribaven les escrupoloses escombres de la mare. Vaig mirar les finestres
amb les cortinetes danyades d'un sol pertinaç que any rere any, dia rere dia,
havia volgut entrar per treure’ns d'entre aquells terrossos de tristesa i dur-nos
a una nova realitat, òrfica i positiva que cada un pel nostre cantó intuíem
però no ens atrevíem a comentar per immoral.
De sobte vaig veure que estava sol. En Xavi s'havia reunit
al menjador amb algú que jo no sabia qui era i al que després vaig reconèixer
com el sacerdot que jo mateix havia avisat, tan poca atenció havia posat en
aquell personatge. Al final no havíem parlat; simplement havíem entrellaçat una
estona les nostres soledats. El pare Elies, que s'havia tret la sotana, li
tenia una mà posada a l'espatlla amb maneres molt confidencials. Els dos
comentaven aquestes coses que es comenten quan no hi ha res per comentar perquè
la vida pesa tant que fins la llengua se'ns buida de lògica i només és un drap
vell i sobrer d’aquells que acaben caient pels celoberts. Què sap ningú què és
el morir. El cura salmodiava no sé què ben a prop de l’oïda del meu germà, que
assentia constantment amb el cap. Si Edvard Munch hagués vist tot això, segur
que l’hauria pintat.
En un instant va canviar la llum. Va passar com una mena
de prisma de claredat bruta per sobre de tot llepant la pols i les brillantors.
Vaig escoltar un sanglot més nerviós que adolorit de la meva mare, a la qual conec
els drames, i unes paraules de suport de la meva germana Maite, que va sortir
de l'habitació remenant a banda i banda el cap, negant no se sap ben bé el què,
com si un òbit es pogués negar. Es van abraçar llavors ella, l’Anna, i el Xavi.
En Josep va quedar a part, com sempre, posant aquesta distància que sempre posa
en les coses i que li fa semblar sempre un estrany. La que més va plorar va ser
l’Anna, que potser és la més sentimental, i me la vaig en el record com quan
nena, sofrent per no voler anar a l'escola de mals mestres on els grans ens
entaforaven. Em van fer un gest perquè m’acostés, però no vaig poder, no vaig
saber, no vaig voler. Tot havia acabat. Aquell moment era la fi d'alguna cosa. I
no només de la vida del meu pare; era també la fi d’un món potser, d’una
concepció de les coses que donava pas a uns interrogants que havien de donar
noves llums a la nostra existència.
La meva mare va sortir amb els ulls profunds d'aquella
habitació on ens havia engendrat i parit a quasi tots i, en veure'm, em va
tirar a sobre la seva angoixa i em va agafar una mà amb la seva mà tremolosa.
Vaig sentir que se m’enduia a un abisme i no vaig voler seguir-la. Em vaig
desfer d’aquella mà que m’estrenyia el pit com volent treure’m del cor tots els
sucs que es poden sentir i totes les arrels que em subjecten a ella, a la seva
carn, a la seva ànima, a les seves roques plenes de líquens i mol·luscs
enganxats.
Vaig mirar al sostre. Les bigues
s’esquerdaven amb un cruixit que només jo semblava sentir, fent que plogués una
pols fina sobre nosaltres que lentament ens enfarinava. Vaig mirar el terra. Les
rajoles s’arquejaven i entre les seves juntures naixien herbes a una velocitat
vertiginosa, absolutament descontrolades de la lògica botànica. Vaig mirar cap
a la cuina novament. Els estris vibraven, es trencaven els gots, esclataven les
fonts, es queien els calendaris, els plats, els setrills, els ganivets es
clavaven a la taula. S’impregnava tot del rovell del descuit, del que és mort,
del que és per morir, d’un jo que es feia cosa irremissiblement, d’un jo que
s’esquarterava com una placa de gel. Naixien fums desconeguts de racons que no
sabria dir on són, vapors nous que d'haver-los respirat m’haguessin asfixiat.
Vaig mirar les parets. S'obrien com si fossin de paper vell, es cobrien de
verdet aquí i allà, es foradaven com mossegades pel foc, patien d’un càncer
semblant al càncer que havia envaït el cos del meu pare i que poc a poc l’havia
devorat per dins. Vaig mirar els mobles. S’anaven desfent per la voracitat d’uns
corcs que portaven mig segle esperant aquell moment de triomf. Vaig mirar els
miralls. Pels seus doblecs transitaven imatges: el meu pare posant discos, la
meva mare netejant les coses netes, el meu pare llegint el diari, la meva mare
guisant; el meu pare, la meva mare, el blanc i negre del segle, nosaltres, els
germans, jugant a penes perceptibles pel silenci impost d'un temps en que tot
era silenci i imposicions, infàncies malmeses, dones sense paraules, paraules
sense sentit, extravagàncies mascles.
Vaig
mirar el pati, aquell pati sempre rebentant de margarides i lliris. Sempre fins
ara. El món havia ennegrit. Grans ocells llançaven xiscles. Les plantes
creixien inusitadament fins a esquerdar els sòls, els espais, les cantonades. I
acabaven per deixar al descobert els immunds pous cecs on amb els anys havien
anat a parar totes les nostres ràbies i excrements. Vaig mirar les aixetes.
Regalimaven una aigua marró que semblava néixer del mateix infern. Vaig mirar
el passadís. Semblava un vertigen de línies que convergien a la porta de
sortida, estranyament oberta i per la qual entraven ja les enormes urpes de les
màquines excavadores i rajos de llum empolsinat, on suraven partícules denses
que no acabaven de tocar terra i estelles com punyals. Vaig mirar els llibres
dels prestatges. Volaven al meu voltant i s’esmicolaven, es vaporitzaven, millor
dit- Suraven per l'aire poemes de Petrarca i de Camoens fets no ja matèria sinó
pur sentiment. Volaven reproduccions del Duccio i de Correggio. Volaven també
discos: Giggli, Wagner, Paganini. Havia nascut un vent nou del col·lapse
produït pel xoc dels temps vells i dels temps nous, que com a resultat donava
un present d’incerteses. La casa es partia en dues meitats. Queien ensopegant les
unes amb les altres, les hores de tots els rellotges i darrere seu, com
aeròlits, els anys, la història sencera. I ja era hora que això passés. Nínxols
prehistòrics s’obrien aquí i allà i dins s’endevinava les restes de tots
nosaltres.
I vaig començar a veure'ls. Vaig començar a
veure els esquelets de tots els habitants anteriors d’aquella casa, embolicats
en els esquinçalls de les seves millors gales, amb el més sincer dels seus
somriures, una mica entristits, una mica alliberats, bruts de la calç de totes
les ruïnes col·lectives i personals. Tot es feia miques. Tot estava canviant i
ells deambulaven buscant una sortida, un forat per on marxar i no tornar mai.
Vaig tornar a mirar els meus germans. La
Maite, l’Anna i el Xavi, abraçats en un plor sec, deixaven que les ruïnes els
caiguessin a sobre. No semblaven conscients del que passava. En Josep i la seva
dona s'havien anat a un racó, astorats, estranyats, desitjant marxar a casa amb
les nenes. La meva mare em tenia agafat de la mà novament contra la meva
voluntat i als dos se’ns omplia el pèl de runa, guixos i calç. Començava també
a odiar-la. Però només va ser un moment i aquell sentiment se’m va anar diluint
dins les venes fins a fer-se un humor enganxifós de tendresa.
Els obrers de la demolició cridaven aliens a l’estupor de
la meva mare i dels meus germans. Feien la seva feina amb l’alegre brutalitat
que aquests treballs requereixen. Algú tenia posada una ràdio i sonava una
cançó de moda quan la cridòria i els sorolls s’apaivagaven per uns instants.
També eren aliens a la meva sorpresa i donaven profunds cops de mall ací allà
descobrint portes on mai no havien hagut, finestres en les més grans solideses,
contraforts on havien hagut cortines. Com si no fóssim nosaltres, personatges
d’aquell teatrí, més que fantasmes susceptibles de ser pastura de l'oblit. Nosaltres,
tots, inclús el pare, maquillat ja per presentar-se, corregit de tots els dolors,
davant l’eternitat de la mort, vam alçar la vista cap el sostre, que
definitivament s’obria per la part més feble, per l’espina dorsal, com un
animal enorme, una mena de cetaci, que ens hagués d’engolir per sempre.
Convèncer a tots per anar sortint d'aquella
casa perquè continués el procés de demolició del passat tal com havien fet els
fantasmes dels nostres ancestres, va ser cosa meva. Ho vam fer poc a poc i ens
vam anar cadascú a les nostres realitats individuals, cadascú a ca seva,
consirosos i conscients de que potser no ens tornaríem a veure. La Maite i la
mare van marxar juntes carrer amunt.
Jo em vaig fer el jurament de no girar-me
mentre anava carrer avall amb les mans a les butxaques, no fos que des d’allà,
des d’aquell pom de runa, ell, el pare, s’estigués acomiadant amb la mà alçada
i acabés d’omplir-me de pena la camisa que jo m’havia comprat expressament per
al meu propi enterrament, que havia estat no feia gaire temps. Rodolà fins a mi el picaporta, aquell que al
puny amagava una bola de ferro, negra i contundent.
