XXIV CONCURSO DE NARRATIVA CORTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR”, 2019

MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADOR: MANUEL ROIG ABAD

TÍTOL: POSEU-ME LES ULLERES

Manuel Roig Abad naix a la Vall d’Uixó l’any 1976 i, ben prompte, la seua família el porta a la música. Pocs anys més tard, la banda de l’Ateneu Musical Schola Cantorum passa a buscar-lo i, des de llavors, creu que el món el canviaran els xiquets que passen amb la banda.

L’any 2000 aprova les oposicions de professor de Música i poc després és para de dos xiquets i és com si una altra banda passara a buscar-los. Perquè tot açò calia contar-ho, és per a aquests anys que comença a escriure i és precisament al poble de Guardamar, l’any 2008, qui li atorga el seu primer premi literari.

Actualment, segueix escrivint poemes i contes sobre musiquets i bandes que passen. Té diversos llibres publicats entre els que destaquem: Despatxeu a la ninyera, amb el que va conseguir el Premi Josep Pasqual Tirado; Memòries d’un gat verd, Premi 25 d’abril de Benissa; Atac de temps, Premi Miquel Martí i Pol, de la Universitat Autònoma de Barcelona; Meduses, Premi Antoni Matutano, d'Almassora i La nostra casa oberta, Premi Vila de Martorell.

POSEU-ME LES ULLERES

 

 

Poseu-me les ulleres

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Recorde molt poc dels primers anys d’escola, però d’aquell dia sí que me’n recorde. Millor dit, de tot el dia no: el que tinc al cap és una imatge, una imatge potent, nítida. És com si la memòria haguera tret una màquina de fer fotos. Sóc conscient que la resta me l’he imaginada, igual que m’imaginava la fira de Sant Vicent o ser músic. La fira, però, sempre era com la imaginava. Ser músic és millor. De la mateixa manera, sé que el que conte ha passat així.

 Són les dotze i el iaio Cento ve a arreplegar-me. Que és ell també ho recorde, però a ell el recorde tant que ja no sé... Té vuitanta anys, però encara desplaça l’aire quan camina apressa, perquè, com diu ma mare: «Este home entrarà a la tomba pel seu peu». Estem en febrer i jo porte un xandall blau fosc amb dues ratlletes blanques a les mànegues i als camals.

Passen uns minuts de les dotze i el iaio Cento m’agarra la mà. Les mans del iaio tenen els nusos dels dits amb molta pell. De vegades tenen arraps perquè fa brossa per als conills i també unes venes blaves que li van des del canell fins als dits. De camí a casa, passem pel pati del gatet, per la casa vella sense finestres que el iaio diu que té quasi tres segles, comptem els tractors... La font de la plaça del Centre està en marxa i t’esguita si passes a prop, però no està don Francisco Cerdà, que és un metge amic del iaio que s’ha fet pintor en la jubilació. No anem a mirar com pinta l’Ajuntament i com diu que el més mal de traure són les banderes i li cuca un ull al iaio. Puge a la bàscula de la farmàcia i pese 18 quilos. Al quiosc encara no han entrat les revistes que escampen pel terra. Tot normal fins que, en embocar el meu carrer, el iaio Cento pren la vorera de davant de ma casa.

Ultrapassem un cantó, dos cantons, jo gire la vista cap a la tenda dels llums. El tio Joan mira el carrer. Mon pare diu que ha anat a Nova York i que té una foto dalt d’un gratacel. De vegades, té un llum al taulell i li passa un espolsador i pega bufits.

Justament quan anem a creuar el tercer cantó, abans d’aplegar a ma casa, el iaio es deté i es posa la mà esquerra a la renyonada.

Ma casa està a deu metres i eixa imatge és la que jo recorde exactament. Fa l’oratge bo, però el cel no trau clarícia, com si sols hagueren obert la meitat de les llums. Recorde la façana de color marró i color blau claret de la casa dels iaios. Ja fa temps que no la pinten. En algunes zones la pintura està clivellada i és com si fóra recorreguda de venes, com les mans del iaio Cento. La finestra del iaio Poldo està oberta i la porta gran de fusta també. La porta és tan gran perquè els iaios havien tingut un carro i una haca i una burreta. Dalt la porta hi ha la manisa amb el número 1 de blavet i amb un punt. La porta gran solament s’obri quan fan bou i posen cabirons, i també quan passa la Mare de Déu.

Dues dones ixen del bracet. Duen sabates negres lluentes. No les conec, però són velles i han de fer càlculs per a baixar el brancal. Una parla i l’altra fa la cara com la de la Mare de Déu dels Dolors. Al número 5 el tio Ferrer no fuma segut al brancal i la tia Eugènia no li diu que li ompli el carrer de burilles.

Les portes metàl·liques de la tenda estan tirades. Mon pare hauria eixit amb el pal de ferro a migdia sense que jo li’l portara i, sobretot, sense comprovar si ja tenia prou força per a baixar les portes jo sol. Pense que no hauria deixat el pal de ferro al seu lloc, perquè jo sóc l’encarregat de guardar-lo, que mon pare és un Adam. El deixava en qualsevol lloc i en acabant no el trobava. Valga jo.

A més, què farà la tia Antonieta quan se li acabe la sal o els ous o el safrà? Què passarà quan vinga a la tenda a explicar que estava fent-se el dinar i que se li havien acabat els fideus del zero i que ella els fideus grossos se li feien empastre a la panxa?

És ben curiós, però a la meua memòria, la casa no està quieta. És com si fóra un pas de la processó. Fa igual que quan la iaia Maria m’ensenya a portar el pas per a quan siga músic. Primer l’esquerra, després la dreta. Esquerra, dreta, esquerra, dreta...

No sé quan de temps estem parats davant ma casa; però quan, de sobtada, el iaio Cento torna a caminar no ho fa cap a ella, sinó que pega amunt. Llavors veig el tractor de l’home de la tia Conxa, també veig la cadira buida del tio Pasqualot a l’entrada de sa casa i pense que no em donarà una canyeta de coet perquè siga director de la música. Bec a la font de la Mercè i a la de Chulià. El iaio Cento em diu que un dia em portarà a caçar pardalets, però jo ja sé que alguna cosa ha passat. A més, s’alça molt matí quan va a caçar. A les sis o a les set. Així, dormits, els caça més fàcilment, dic jo.

La casa del Roser és un corredor amb sol al final. Hi ha la moto del iaio i pardalets dins de gabietes. A la cuina hi ha una cagarnera i un gafarró al costat d’un Cor de Jesús i, quan canta la cagarnera, la iaia Amàlia diu que és el Buen Ladrón.

Aquell dia, com que és dilluns, dinem bullit. La iaia Amàlia em posa un tros de carlota i em deixa que em pose l’oli i la sal. El bullit tira fum. Jo dic que crema i la iaia Amàlia retruca que no sap guisar al vàter. Bufe fort i l’oli forma el dibuix dels meus bufits. Després de dinar, el iaio Cento li pregunta que què fa: si em porta al col·legi o no. La iaia Amàlia diu que sí i, quan jo pregunte si podem jugar al baló, el iaio em diu que avui no, però en acabant la iaia Amàlia fa una cabotada i sí que juguem.

Els carrerons del Roser són perfectes per a jugar al baló. El iaio Cento es posa a la part de baix i jo xute procurant buscar el rastell, perquè així el baló es desvia i li marque més gols. La iaia ix de tant en tant amb la granera, però no agrana res i se n’entra. Parem de xutar quan passa Antoniet. És un xic que sempre té la cara suada i diu que sa mare té «patatisis» i que un dia traurà un ganivet i la matarà. El iaio li diu que no diga això i Antoniet assenteix i jura que ja no ho dirà més, però que la matarà. Mentre juguem, una dona s’apropa al iaio. Potser la tia Doloretes, la que té un gos blanc amb taques negres. Li pregunta quelcom i tots, el iaio Cento i ella, em miren amb el posat seriós. Jo xute igualment, però el iaio no atén el xut i el baló li passa pel costat.

―Iaio, el baló! ―cride.

A les cinc també ve el iaio a arreplegar-me.

―I la mamà?

El iaio Cento em diu que la mamà no ha pogut vindre, que anirem a sa casa, que els pares no hi són.

―Però és que necessite que vinga la mamà.

―I per què?

―Perquè ella sempre ve.

El iaio Cento no contesta.

―I la iaia Maria tampoc hi és? I el iaio Poldo?

El iaio Cento pregunta si vull jugar al baló. Jo dic que sí. Comencem a caminar i uns passos més tard em diu que la iaia m’ha comprat mortadel·la d’olives.

—De ca Lolita?

—Clar!

Bec en la Font dels Dolors i veiem tres camions però cap tractor.

―Iaio, jo podré tornar a casa algun dia?

El iaio deté els passos. Em mira i amolla aire pel nas.

―Clar, home.

La iaia Amàlia m’espera amb el berenar amanit. Mai no talla el pa recte. Fa un tall oblic i diu que talla el pa segons com cauen els rajos del sol. Jo no sé com ho sap. Hi posa molta mescla, més que ma mare. Veig Barrio Sésamo mentre berene en un pupitre que era del meu cosí Xavier, que ja va a 3r. En acabar tornem a jugar al baló i la iaia Amàlia em pregunta si vull un Bollycao. Li dic que no estic malalt i ella somriu. Pregunte també si puc jugar amb els animalets del betlem. La iaia em diu que sí però que els torne. Em diu que no gaste les figuretes. Un dia vaig gastar sant Josep de torero i la iaia Amàlia em va renyir. Total que jo faig una correguda de bous amb clicks. De bous fan els porcs.

No sé quan de temps ha passat quan la iaia Amàlia li diu al iaio Cento que són les set i que ja podem baixar. El iaio Cento sempre obeeix a la iaia i a mi m’ha dit que se’n va enamorar un dia que la va veure agranar, perquè era com si ballara un vals amb la granera. Em posa la jaqueta verda i diu que anem a ma casa.

―Pel carrer dels tractors?

El iaio Cento assenteix.

―I puc baixar amb el patí?

―No, massa llarg.

Llustreja quan baixem. Veiem dos tractors, quatre camions i bec en dues fonts.

Les portes de la tenda segueixen tirades, però la porta del pis està oberta. El iaio Cento l’empenta i hi puja. Diu que ací teniu el xic, em fa un bes i s’acomiada. Bese el pare i la mare. Fan mala cara, però somriuen quan pregunte que, si les portes estan tirades, què passa si a la tia Antonieta li fa falta llet o un pot de tomata.

―Ai, que no he fet un beset als iaios! ―dic i busque l’escala.

Note que mon pare comença a dir que no baixe i que ma mare el deté, però comença a seguir-me.

―Per què m’acompanyeu, si jo ja sé baixar?

Mon pare em recorda el bac del dia del viatge a Barcelona. Vaig caure amb la càmera de fer fotos. Va ser un miracle que ni jo ni ella ens férem res. Jo li dic que llavors era xicotet. Amb tot, m’acompanyen.

―Iaia! ―cride abans d’aplegar a la cuina.

Córrec. La iaia Maria no té temps d’alçar-se. Em tire damunt seu i em quede quiet fins que la gronxadora deixa de moure’s.

Llavors m’alce.

―Iaio! ―cride.

La iaia em pregunta si vull que em pique cacaus. Jo dic que sí, però no em detinc. Llavors ella em crida, em diu que vaja, que el iaio Poldo... Però no faig cas.

L’habitació del iaio Poldo està tancada. Òbric la porta; ja aplegue a la claueta de la llum.

La finestra està oberta, la persiana alçada i el llit fet. Damunt hi ha un cobertor color crema que no he vist mai. A la tauleta no hi ha les caixetes dels medicaments, ni el got d’aigua amb el cartró damunt, ni la botella d’alcohol, ni el bolígraf amb la tapa, ni la quiniela, ni la radiet on escolta l’Àngelus, el Carrusel Deportivo i les Notícies per a saber si la ETA ha mort algú... Tampoc no hi ha les sabatilles que jo em pose i em vénen grans. Sols hi ha les ulleres, la funda oberta i un quadre del Cor de Jesús sense pardalets als costats.

La iaia Maria té la cara enrogida igual que el dia que vaig saludar al iaio i li vaig pegar una cabotada a la panxa i va estar una estona queixant-se.

―I el iaio?

Ni mon pare, ni ma mare, ni la iaia Maria ultrapassen la porta. Em miren des de fora, els tres caps guaitant pel marc.

―El iaio no està ―diu ma mare.

―I on ha anat?

―A un recao.

―I quan tornarà?

―No ho sabem.

Mire la iaia. Ella es posa les dues mans a les galtes.

―Que tens mal al queixal?

La iaia Maria diu que no, però en acabant diu que sí i que li fa més mal perquè li ve de la soca.

Llavors ―i açò ja m’ho han contat― diuen que vaig sentenciar:

―Si s’ha deixat les ulleres, no tardarà molt a tornar.

I ho diuen sempre, però a mi m’estranya haver dit això, perquè jo, des que el iaio Cento es va detindre davant la façana de casa, vaig saber que el iaio Poldo havia mort i que als morts els porten a l’església perquè el capellans han de dir que estan morts i que després els porten a un lloc on no hi ha ràdio i que és com un convent sense campanes i sense monges, amb les parets blanques i amb uns pins molt alts i que rematen en punta com si foren llances verdes. Vaig saber de cert que el iaio Poldo era mort, perquè la mort estava en el balconet, en la porta gran oberta sense que feren bous, en la finestra de la seua habitació, en el cel trist, en les portes metàl·liques tirades, en les dues dones amb sabates lluentes que eixien...

Com que les portes metàl·liques estan tirades, sé que mon pare no em necessitarà. Dic que me’n vaig a jugar dalt, però demane que, quan torne el iaio Poldo, si li fa falta sucre perquè té la boca amarga que m’ho diguen i li’n portaré i, si no, que m’avisen quan aplegue que baixaré a fer-li un beset i a dir-li bona nit.

I, més de trenta anys després, encara l’espere.

XVI CONCURSO DE NARRATIVA CORTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR”, 2011

RELATO EN VALENCIÀ

MANUEL ROIG ABAD

Naix a Castelló en 1976. Obté el títol de Professor en l’especialitat de Fagot en el Conservatori Superior de València en 1999. Un any després aprova les oposicions al Cos de Professors d’Ensenyament Secundària. Des de l’any 2005 imparteix l’assignatura a l’Institut Fray Ignacio Barrachina, a Ibi. És al voltant d’aquest any quan comença a escriure, obtenint el primer premi en un concurs precisament al Concurs de Narrativa de Guardamar, a la seua XIII edició. Des de llavors segueix participant en nombrosos concursos, sent guardonat a diverses localitats de la Comunitat Valenciana, Catalunya i Balears.

RASCAXUFLO

A Àngel, Maria i Vanessa,

com no podia ser d’una altra manera.

―Quina gana de pegar una volta!

                ―Ja ho pots ben dir; ens està fent un hivern...

                ―I amb els nens tancats a casa, la vesprada es fa eterna.

                ―Doncs, no hem d’anar a mirar-nos el televisor? Anem-hi amb un passeget.

                ―Un passeget? Un passejot diràs, que l’avinguda de la via és llarga. Tu vols dir que Àngel ho resistirà?

                ―Home, jo crec que sí.

                ―I l’altra? I si mamprén a plorar a mig camí? Què fas? Li dónes el pit damunt del capot d’un cotxe?

                ―Doncs ja veurem. Au, jo li faig l’entrepà i que se’l vaja menjant pel camí!

                ―Que siga el que Déu vulga!

                A les cinc en punt el col·legi Felicidad Bernabeu és un daltabaix. Al pati dels menuts, més mares que pares esperen l’eixida dels nens baix un sol que emmotla la vesprada amb bona llum i convida a menjar-se el berenar al parc.

La classe d’Àngel és de les primeres a eixir. Embotit en un abric excessiu, en distingir els pares, Àngel corre i es llança als braços del pare, que és qui va desocupat. Després li toca el torn a la mare, que al mig de l’abraçada li pregunta dolçament:

                ―Àngel, tu vols acompanyar-nos a comprar una tele?

                ―Sí, val, val! ―celebra el xiquet en la mateixa eufòria d’eixir del col·legi.

                El pare, més escàs de paciència que ella i si es vol menys convençut de la peripècia, li fa l’explicació de sempre:

                ―Doncs t’has de portar bé i has de menjar-te tot el berenar.

                ―Val! Una tele és per a veure els dibuixos ―explica Àngel amb suficiència i formalitat.

                ―Clar, Àngel. Tu és que eres molt sabut.

               La mare trau un tros de paper d’alumini i apropa l’entrepà a la boca del xiquet.

                ―No, jo sol! ―protesta—. Jo ja sóc gran!

                ―Però Àngel, no veus que et pot caure?

                ―No, jo sol!

                La mare claudica. Ja comencem!

                ―Doncs agafa’l fort.

                ―Sí!

                ―I de la mà!

                Al llarg del minuts vinents, el pare, si ha de dir la veritat, contempla amb gust la inesperada tranquil·litat. Àngel va menjant-se l’entrepà mentre, entre tots els gossos passejats a eixa hora, elegeix el que els pares li compraran, i Maria, fent ús del diminutiu que es  gasta quan els xiquets es porten bé, va dormideta. Pel moment, cap de panorama podia ser millor; ara bé, sols quatre mossos més tard, la marxa del comboi es ralentitza i Àngel fa la tonadeta:

                ―No en vull més.

                ―No, Àngel, has d’acabar-te’l tot.

                ―Em fa mal la panxa! ―s’excusa planyívolament, tot buscant el consol de la mare.

                ―Si no te l’acabes, no et faràs fadrí! Au, va, un altre mos!

                ―No! ―i assaja el plor que sempre té a punt per a aquestes ocasions.

                ―Deixa’l, a veure si vomita i encara ens toca tornar-nos-en.

                Dues passes més avant, Àngel ha oblidat el mal de panxa i estira la mà del pare, decidit a practicar el salt.

                ―Àngel, que et soltaràs i et faràs mal!

                Àngel deixa d’estirar. Amb tot, això no significa que renuncie als plaers que li proporciona el trapezi que és per a ell el braç del pare. Renunciar ell; demà m’afaitaràs! Lluny d’abandonar, ara es deixa caure a terra amb tanta força que el pare perd peu i a punt està de volar de braç per la bursada.

                ―Àngel, que no pots anar bé? Tu has vist el papà o la mamà anar així? Xe, pareix que tingues tres anys.

                I Àngel, tres anys acabadets de complir, no entén d’ironies i continua salta que salta fins que la veu del pare muda el to.

                ―Ja n’hi ha prou, de salts! Camina com les persones! ―exclama enfurit, al temps que l’estira del braç amb força, que a la fi és el que el xiquet pareix entendre, perquè, segona estació, reprèn el plor interromput amb forces renovades.

Àngel es val del primer impuls per a fer-se tota una cantonada bramant, mocs penjant i accessos de tos inclosos, mentre els desassossegats ulls paterns observen l’apogeu de la ploradissa amb l’ai al cor. Que no vomite, que llavors sí que la fem bona.

Els vianants assistixen a l’escena i als pares els fa la sensació que els boneguen. Sobretot ella, que acota el cap demanant doble absolució; d’una banda als vianants i d’altra al seu marit. No debades ha estat ella qui s’ha encabotat a eixir. Sap que ell la culpa encara que no diga res. Res més que això volen dir els llavis serrats i els ulls que diuen que si per ell fóra ja haguera penjat Àngel de la punta del campanar. Eixa mena de pensaments li ronden pel cap quan Àngel li reclama la mà, tot suplicant:

                ―Dels dos!

                Bé, això almenys és fàcil, pensa.

                ―Val! ―fa la mare per veure si d’aquesta manera restaura la pau a què aspirava feia només un moment. No compta, però, amb l’aversió dels carros per les línies rectes i de seguida comprova que ha de fer un extra de força per reconduir la tendència d’aquell model, que per cert era d’aquells que porten totes les monades i que havia costat un sentit, a buscar la dreta i enganxar-se als brancals i a les papereres.

A més, errada va la mare si pensa que la petició de mà d’Àngel va pel camí de l’amor.  Ni de l’amor ni de la calma.  Al que Àngel aspira és a solucionar el problema dels salts duplicant els punts de suport i, ben aferrissat a aquests, es deixa caure al terra amb més virulència, acompanyant la proesa amb una ovació a si mateix. L’estiregassada agafa els pares d’improvís i ell reacciona amb contundència.

                ―No et tires al terra més!

                En sentir aquestes paraules, Àngel, que estava segur d’haver resolt  l’assumpte, esclata a plorar definitivament fins que, després de creuar un pas zebra a estrebades, es topen amb la tenda d’electrodomèstics cara a cara. Una vegada dins, l’actitud d’Àngel es capgira. Encisat pels aparells i aclaparat pel ventall de possibilitats que aquell món obri per als seus jocs, poc tarda a descobrir una prematura vocació per la cuina i comença a manipular unes paelles que s’ofereixen ordenadament al comprador.

                ―Àngel, no toques res!

                Ni cas! Una nova estrebada desbarata els inicis d’un possible Ferran Adrià i recondueix els interessos del xiquet cap al món de les cafeteres Nespresso. Novament, l’aproximació al món del cafè és fugaç i dura fins el mateix moment que aconsegueix tombar-ne una i el pare munta en còlera, tot tensant la pronúncia:

                ―Àngel, no toques res!

                En un primer moment el xiquet obeeix, per més que sense tardar inicia l’helicòpter, un joc que consisteix a pegar voltes amb les mans estirades com si foren un hèlice. Prompte, la malanança fa que el vol acabe contra un expositor de piles i auriculars, fent-ne caure algunes i anant d’un fil que es fera mal de veritat. Desesperat, el pare brama desaforadament per a esglai de la dependenta, que se sobresalta fins a tal punt que deixa caure el paquet que porta entre les mans.

                ―Ací, amb mi! I no et meneges!

                La mare, per inèrcia, accelera el vaivé del carro on dorm Maria i el pare se n’adona de l’ensurt de la xica i ajunta les mans en senyal de demanar disculpes. Àngel, conscient de l’abast de l’entremaliadura, cedeix dòcilment. Ja els toca:

―Què se’ls ofereix? ―fa la recomposta dependenta.

―Voldríem una tele de plasma.

La dependenta els encamina fins a l’exposició de televisors. Àngel s’avé; però, després d’un minut curt, la treva caduca i el xiquet troba idoni el terra de la tenda per a repetir les classes de natació. Amb aquest objectiu es desfà de la mà del pare, ara entre una de 32 polsades i una de 37, i s’estira tot el llarg que és a sobre del pis trepitjat de tot el dia. Es posa panxa per avall i comença a agitar braços i cames decididament.

―Mira, papà, si nade apressa!

El pare l’alça en un grapat.

―Vols estar-te quietet d’una vegada? ―pregunta severament.

Decebut, Àngel reconeix l’inapel·lable del gest i es conforma.

―Sí.

―Aquesta de 32 polsades està d’oferta ―anuncia la dependenta, amb veu de campaneta de missa.

Per no allargar més el suplici, mare i pare diuen a l’uníson:

―Doncs, aquesta.

I ella demana:

―A tu t’agrada aquesta, Àngel?

―Sí, m’agrada. És per a veure els dibuixos, veritat?

―Clar.

―Doncs jo veuré els dibuixos a la tele.

Sorprenentment, les darreres gestions van com una seda. El pagament es formalitza amb Àngel tranquil, què bé! Tot amb tot, els pares saben que no han de llançar les campanes al vol. No, no ho veuen clar. Sí, clar, però com l’aigua d’escurar. No obstant, es donen per satisfets i aconseguixen relaxar-se. Ja ho tenen tot fet i només els queda un passeig al bo de la vesprada. Si no s’entorta la cosa, n’hi ha temps de sobra per caminar sense presses i donar-li el pit a la xiqueta en aplegar a casa.

Tot això és molt bonic, però Àngel, que portava cinc minuts que semblava un homenet, a l’eixir al carrer, animat pel solet, reprèn l’assenyat passatemps de llançar-se a terra sense contemplacions.

―Ja n’hi ha prou! ―vocifera el pare. Desbaratat i amb el famós got, al qual sempre li falta una gota, a vessar, en aquesta ocasió acompanya la veu amb la mà i li fot un batecul de calibre persuasiu, al qual Àngel respon correctament esclatant-se de plorar. Uns plors sonors i insubornables que fan dringar la campaneta del paladar amb generositat. Amb l’alegria estropellada per complet, les celles davant els ulls i, després de tastar els cinc ossos del pare, el xiquet es deixa portar sense oferir resistència, vençut definitivament.

Ara, però, són els pares els qui se’l miren de cantó i en concret ell, la culpa és negra, se sent un monstre. Ja no n’hi ha marxa enrere: li ha pegat. Altres vegades Àngel ha tingut rabietes i el pare ha hagut de posar-se seriós, contundent inclús. Però ara és diferent. Ell, son pare, el model, el guia, ha emprat la violència. Se n’ha passat, ha perdut els papers i contempla el fatal resultat: el plor sord, sense llàgrimes, una pena prematurament madura. Sens dubte, aquell batecul ha marcat el xiquet, alguna cosa s’ha trencat entre ells. Posar remei i prompte; això és el que deu de fer si no vol que la violència se li quede acatxapada al subconscient i Àngel li guarde l’odi per sempre més.

El pare posa els ulls en l’escena familiar, en tot una processó de Divendres Sant. Sembla que aquell dia tot juga en la seua contra. Sent anar  el temps amb passos d’elefant; cada segon és per a ell una creu amarga. Es grata els cabells acanats i es concentra per trobar una solució. Pensa, pensa, es diu sense poder deixar de mirar el xiquet. I quan ja no dóna un diner per arreglar les coses, voilà, topa de morros amb una tenda de llepolies que n’hi ha sols quatre o cinc portals més amunt. Com pot ser que no se li haguera ocorregut abans?

―Àngel, vols que el papà et compre una coseta? ―fa amb veu de madrigal.

Un badall de felicitat s’obri en el rostre del xiquet.

—Sí, sí —canta.

En una revolada es planten a la tenda, un local quadrat travessat d’expositors on s’arrengleren mil i una llepolies i tota classe d’andròmines maquejades amb els personatges preferits per la menudalla.

Per ara, al pare li ha eixit bé. Certament, ha jugat les seues bases magistralment i la proposta no podria haver trobat millor acollida per part del xiquet. On n’hi havia morros i silenci, ara torna a haver-hi purnes d’alegria. Ell, ell solament, sense l’ajuda de ningú, ha estat capaç d’eixir amb bé d’aquella situació. La mare se’l mira, com dient-li: «Ho veus? La pedagogia és el tot». I ell assenteix, unflat com un paó, al temps que acompanya Àngel en l’expedició pel Paradís Terrenal.

―Au, tria’t una coseta i ens n’anem! ―l’esperona ufanós, sorprès de la nova habilitat.

Però ja se sap que això de triar una coseta és més fàcil de dir que de portar a la pràctica i dos minuts més tard el pare torna a esforçar-se per no repetir el batecul.

―Afanya’t! ―l’apressa, dosificant la poca paciència que li queda.

Àngel fa per deslliurar-se de la mà paterna. Davant el potatge d’opcions que s’obri als seus ulls, no concep fer una elecció a la babalà i, conscienciós, s’aplica a saforejar fins el menor dels racons, buscant amb la mirada la coseta perfecta. S’atura amb cada cosa, s’acatxa per no perdre detall dels estants més baixos. Recorre indecís les prestatgeries i pren esment de ninots i ninotets, sempre encalçat per les preguntes del pare:

―Vols un Chupachups de Bob Esponja?

―No, no vull.   

―I un got de Ben 10?

―No, no vull.

―I d’Spiderman?

Àngel mira prim cadascun dels joguets, tot debatint-se entre mil perspectives i fugint, desafiador, del pare, que ja sols es limita a procurar que no toquege i que no trenque res.

A tot açò, Maria ja comença a remugar.

―Haurem de pensar d’anar-nos-en ―anuncia la mare.

I el pare l’apressa novament:

―Au, Àngel, ves decidint-te.

El xiquet, bona ànima, d’entre totes les coses que n’hi ha a la tenda, fa la seua elecció.

―Vull una bola!

―Ala, què bonic ―celebra el pare amb una certa ironia― Molt bé!

El pare no dubta a traure un euro de la cartera i s’adreça a la màquina on s’apiloten les boles transparents amb les foteses que incomprensiblement tant entusiasmen els xiquets. Ja veu la llum al final del túnel. Introduirà la moneda, caurà la bola, l’obrirà, traurà la bovada que continga i, després de fer creure a Àngel que es tracta del millor regal del món, cap a casa. Ho veu tan clar que quan escolta la veu d’Àngel no s’ho pot creure.

―No, no vull la bola.

―Com que no? ―fa ell.

                ―No, no vull la bola ―repeteix amb decepció.

                ―Vinga, Àngel, que ens n’hem d’anar ―implora.

                Però Àngel no cedeix front als pobres arguments paterns.

                ―És que... jo vull... això! ―I assenyala un pirulí gegant.

                ―Això és molt gran, on el posarem, Àngel?

                ―Això ―diu adreçant el dit cap a un paquet de pipes d’un quilo.

                ―Això no pots menjar, que encara eres xicotet!

                ―Això! ―Ara és un peluix amb una trompa blava i lleig com un mal esperit.

                ―Massa gran!

                ―Una bola!

                ―Molt bé: una bola.

                El pare, agraït, introdueix finalment la moneda a la màquina, roda la clau i obre la porteta per tal que Àngel traga la bola. Però el xiquet ja ha mudat d’opinió.

                ―Jo no vull la bola.

                ―Altre bony m’ha eixit! Doncs ara te l’has de quedar, que ja l’hem treta i no la podem tornar..

                ―No, jo no vull la bola ―insisteix Àngel, deixant traslluir un disgust que pararia en plors al següent pas.

                ―Au, la bola i prou... i anem-nos-en! ―exclama el pare bruscament al temps que agafa la maleïda bola amb una mà i Àngel amb l’altra.

                ―No, jo no la vull. Jo vull una altra coseta ―crida el xiquet.

                ―S’ha acabat! Ja no vindrem més! No et fa vergonya?

                ―Sí! ―lamenta Àngel, incrementant la ferocitat i el volum dels llagrimots que li roden galtes avall. Mocs i ferides renovades, el pare, cansat de pedagogies, l’arrossega cap a la porta.

                ―Jo no vull la bola! Jo no vull la bola!

                Amb els crits, Maria s’ha despertat i fa principi la segona veu de la partitura. La mare tracta de callar-la movent el carro avant i arrere, però la xiqueta s’encana. O la calma ràpidament o tindran un viatge desagradablement polifònic. Prova a canviar el ritme de l’engrunsament. Allarga la braçada, l’acurta, accelera, ralenteix. Esgotats tots els recursos i en vista de l’èxit, li posa el xumet a la boca i intenta uns últims vaivens acompanyant-los d’un cantussol desesperançat.

Els quatre s’allunyen de la tenda com un bufarut. Formen un estrany comboi. Encara els queda un camí de creu d’un parell de quilòmetres que recorreran sense detenir-se, amenitzat d’una banda sonora ben original. Pare i mare caminen sense rompre el silenci. Com que el sonsonet no fa aire de parar, posen totes les energies a marxar depressa. Senten que els peus no els toquen terra i, quan apleguen a les envistes de casa, a encesa de llums, maleeixen el solet del dimoni que ara es posa lentament.

Minuts més tard, la mare dóna el pit a Maria, i Àngel, rendit, dorm com un beneït al sofà. Els pares se’l miren.

―Mira’l, el poca vergonya!

El pare el tapa amb la manteta d’Spiderman, la preferida d’Àngel, li aparta els cabells, li fa un bes al front i, com disculpant-se, li diu una d’eixes paraules que tant els diverteix inventar:

—Rascaxuflo!

Derrotat, es deixa caure al costat del xiquet. Li tapa els peus. Puja la mà per la manta fins a aplegar als muscles. Allà i fins al principi del cabell, eixes mans que abans havien exercit la violència busquen el perdó dibuixant cercles acariciadors. Roman així un minut, sense perdre de vista els somnis en pau del fill. Inspira profundament abans de dir:

―I com se’ls vol, veritat, als tabalots aquests?

―I que ho digues ―fa la mare mentre passa la mà pels cabells arrissats de Maria, que xucla plàcidament, com si no poguera haver res més important al món.