XXXI CONCURSO DE NARRATIVA CORTA "Real Villa de Guardamar del Segura", 2026

  MODALITAT: Relats de temàtica lliure escrits en valencià

GUANYADOR: Marc Illan Mata

TÍTOL: Revolució obrera

Entusiasta de la narrativa curta en la nostra llengua, vaig nàixer a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí) el 1961. Vaig treballar de mestre en centres de Primària i Secundària al llarg de 40 anys de professió.

Duc en el record, immarcesciblement, la gent de la Vila Joiosa, perquè vaig fer feina en una escola meravellosadurant tretze anys, el mateix període de temps a l’IES Clot de l’illot del Campello, localitat on visc i, també, vaig gaudir dels sis anys que vaig estar destinat a l’Institut espanyol Giner de los Ríos de Lisboa.

He estat guardonat a Ibi, Paterna, Novelda, Calp, Sant Joan d’Alacant, el Campello, Montcada i Reixach, l’Escala, Cubelles, Barcelona, Tarragona, el Puig de Santa Maria, Alcoi, i, per dues vegades, a Guardamar del Segura: el 2005 i enguany.

REVOLUCIÓ OBRERA 

Marc Illan Mata

Se sent nítidament una veu persuasiva a l’interior de l’establiment comercial.És l’inici de l’horari d’obertura al públic. L’al·locució, ferma i metàl·lica, que ha estat prèviament enregistrada, saluda amb aplaudiments els primers compradors.Perquè no és un dia qualsevol.
 
“Donem la benvinguda a la nostra clientela. Hem apostat decididament per la renovació de les nostres botigues a fi d’optimitzar el temps i l’experiència de compra. Amb un concepte innovador amb què la comoditat, el disseny i la tecnologia cobren protagonisme. El nostre repte és fer més prop el futur, fer cada tenda més eficient i respectuosa amb el medi ambient...”
 
La botiga ha canviat per dins. A bastants clients els ha costat de trobar algun producte. Tot i els avanços de les noves caixes, el que no canvia mai és l’instant final del procés de compravenda; és el torn d’una dona en una caixa de l’hipermercat.
La caixera, molt jove, li diu l’import i la clienta obri el moneder per pagar en efectiu, tot queixant-se dels preus en general, que una cosa és la inflació oficial i una altra molt diferent la vida real, que la pujada del preu dels aliments no té sostre, que no arriba a final de mes; però no diu ni pruna dels guanys de l’apartament vacacional de la seua propietat, de les quotes de l’entrenador personal que pot permetre’s, de la pòlissa de l’assegurança mèdica privada integral que paga diligentment cada any, de la nova cuina que estan fent-li a l’adossat...
La caixera li pregunta si té el cotxe al pàrquing i ella mou el cap afirmativament. En un moment i de sobte, un home, que espera ser atés a continuació, hi fica cullerada.
- S’ho munten molt bé, els capitosts de l’empresa. Invertiran sí, però els beneficis no minven. Ben al contrari, augmenten, i bona cosa. Fan l’agost tot l’any, els amos, i podrits de diners decideixen quan, com i quant pugen els preus, i nosaltres ens ho empassem tot. Som idiotes, una caterva d’estúpids fent cua, mentre ells s’embutxaquen a mans plenes. I alguns dubten encara de fer la revolució. On és el proletariat oprimit?
La caixera compta els diners i transmet a la dona la quantitat exacta que li ha estat lliurada per tal d’evitar equívocs o enganys. A més a més,ha rebut instruccions concretes quant a la prudència i la solvència, i fa que no l’escolta, a l’home, que el seu deure és mostrar la cara amable i feliç mentre passa els articles per l’escàner i comprova que l’engranatge comercial funciona perfectament,  tot exhibint uns llavis i unes dents lluents en una boca de maduixa i ivori.
La dona dilata l’eixida, que compta els diners sobrants i verifica l’exigua morralla: unes poques monedes de cinc, deu i vint cèntims. I fa una ganyota de resignació. Per la seua banda, el ciutadà de les causes perdudes, que passa de la cinquantena, trau la cartera per fer ús de la targeta i veu que li cauen dos bitllets de vint euros en terra en el precís moment que la caixera li fa una pregunta, que ell respon.
- Voldrà alguna bossa?
- No, gràcies. Ja en tinc unes quantes al cotxe.
- Recorde fer ús del tiquet.
- Per descomptat.
La dona, que havia posat les dues bosses de la compra al carro, s’ajup i agafa els bitllets amb total tranquil·litat. Ell l’ha vista, i somriu, que vol agrair-li el favor d’agafar-los abans que no ell, i per ço estirà la mà perquè li’ls done, quan sent una asseveració difícil d’entendre.
- El que es troba en terra és de qui s’ho troba.
I, inesperadament, la dona se’ls fica al moneder i fa la maniobra d’escapolir-se, d’anar-se’n sense immutar-se, tot i l’expressió contrariada del rostre de l’home.
I ell, bocabadat, esbalaït, que al·lucina, mira la jove que és darrere seu, tot esperant amb el seu testimonila solidaritat i l’oprobi de la indivídua, però s’adona, per la seua actitud,que no ha vist res, que, en canvi, arrima el carro a la cinta transportadora, amb cara de magranetes agres, al constatar que no avança la cua con cal.
- Afanye´s, que no veu que està retardant el treball de la xica.
I la xica, que era la caixera dels llavis molsuts i el rímel intens, fa una cara indefinida entre l’estupor produït per l’afer dels bitllets i la sotsobra provocada por la nova clienta.
L’home pot tocar-li el braç, a l’afanadora de nou encuny, i aquesta d’un rampell, se’l lleva de damunt i abandona l’indret entre la fingida indignació i la satisfacció per l’impensat present.
- No em toques els collons. Dona’m els diners.
I la guilopa, que no diu ni pruna ni pera, més fresca que una cama-roja, tira pe rl’ample corredor, al final del qual hi ha la porta corredissa. En detectar el carro, la porta s’obre automàticament i ella continua amb la cadència regular de les seues passes i l’hàbil conducció del carro. Però ell, encès com un lluquet, la segueix amb el carro desbocat i, amb els ulls eixerits, observa com es detura on havia estacionat el seu vehicle.
Amb aires de suficiència la dona deixa les dues bosses de la compra en terra i amb el comandament ordena l’obertura de la porta del maleter del seu Kia Sportage.
L’home deixa el carro de la compra a un costat del tot terreny i en un bell en sec agarra les dues bosses de la dona i les deixa caure al costat de les seues, i,amb la commoció de la ràbia i l’entusiasme de la justícia, l’esguarda fit a fit, que no podia deixar que isquera impune de la seua malifeta.
En un bufit culmina la proesa amb un somriure cremador, tot espletant, al remat, la mateixa dita a la infractora de les regles de la cortesia i la urbanitat:
- El que es troba en terra és de qui s’ho troba, filla de puta.
L’ofesa crida però ningú no l’auxilia i ell toca el dos envers el seu vehicle, fica tot precipitadament al seient del darrere, i,amb l’excitació de l’instant, engega el motor de l’AudiA3 per abandonar el recinte comercial.
En només un quart arriba a la seua destinació. Saluda, de gairell, el porter, que està agranant l’entrada principal de l’edifici residencial, i entra al garatge per posar el cotxe a la plaça corresponent. En acabant trau del maleter tres bosses de ràfia, de base ampla, per ficar les compres pròpies. I com que en fan un total de cinc, de bosses, més la marraixa de detergent de cinc litres,li cal repetir tres vegades l’anada i la tornada des de l’aparcament a la porta de l’ascensor.
Tot seguit polsa el botó quatre, el nombre de la seua planta, clava les bosses i el detergent a l’habitacle i, mentre s’eleva l’aparell, té temps de sobra per repassar el conflicte i la seua immediata resposta, que considera modèlica i audaç. I fa un gest d’autocomplaença: a la desgraciada li havia eixit el tir per la culata.
En escoltar “planta quarta”, s’obri la porta de l’ascensor, trau totes les compres i les duu al replà del seu apartament. I llavors desactiva l’alarma amb l’app instal·lada al seu mòbil d’última generació.
Ja a casa, recuperat totalment del baticor, deixa les tres bosses de la seua compra damunt del taulell de cuina,que està en punxes per vore el contingut de les bosses alienes, que col·loca al bell mig de la taula de la cuina.
En un tres i no res, la satisfacció ompli de llumetes el seu semblant: quatre bistecs de vedella, dos filets de salmó, una dotzena d’ous, una pastilla de xocolate negre al 92%, sis brics d’un litre de llet sencera, una malla de tres quilos de taronges, una selecció de formatges d’alta qualitat, sis llandes de tonyina en oli d’oliva verge extra i una ampolla de vi negre, del Priorat, de la collita del 2021.
- No està gens malament per quaranta euros­­–va dir-se.
I de seguida el somriure el mena a dividir en tres parts totes les viandes i tots els productes de drogueria i neteja, de manera que una va al congelador;la segona, a la nevera i l’última, per fi, al rebost.
Content i pagat lleva el suro de la botella de l’abellidor vi per deixar-lo reposar a la tauleta del menjador mentre es dutxa. L’aigua, generosa, és reparadora i cordial. Li agrada molt calenta, tant, que quan ix del bany el vapor ha entelat tot el mirall i no li consent vore ben bé les faccions de la seua cara.
S’eixuga pacientment i es posa una roba més còmoda. Ja a la cuina busca una copa, esvelta i delicada, de les grans, que sap que són les ideals per oxigenar i potenciar el sabor, i agafa l’ampolla, alegrement. Aboca el criança a l’acollidora copa i el paladeja a poc a poquet, bo i gaudint d’alguns dels formatges,en especial del curat, un Comte francés, pel seu final en boca accentuat i un aroma amb notes afruitades. Un bon maridatge que allarga el plaer de les coses mundanes amb el regust incontestable de la victòria.
Està relaxat. Ordena a Alexa d’encendre la televisió. A l’acte apareix un canal privat: és temps de publicitat... Sap que entre vint i trenta segons és la durada d’un espot. Però se li escapa un “a qui no vol brou, dues tasses”.
 
(Música festiva, llum, color i rostres feliços a l’interior del’hipermercat). Unes paraules fermes: Qualitat a bon preu. Ofertes i promocions al llarg de tot l’any. La cadena ha apostat decididament per la renovació de totes les tendes a fi d’optimitzar...
 
No acaba de vore’l, l’anunci, que ja se sap la cantilena del màrqueting de l’empresa. Aleshores agafa el comandament i busca una altra opció.
Un programa de televisió planteja un tema d’actualitat: el poder adquisitiu de la ciutadania en la societat capitalista contemporània. A ell li interessa d’allò més la proposta i apuja el volum del comandament.
 
“La distribució desigual de la riquesa és una eina de destrucció social. L’objectiu principal del capitalisme no és obtindre productes destinats a satisfer les necessitats humanes, sinó la generació de guanys a partir de la comercialitzaciódels articlesi dels serveis. Per tant, el sistema és cruel i fa més grans les diferències entre els poderosos i les classes socials més desfavorides...”.
 
En un moment determinat, intervé el moderador del programa que confirma la participació d’un eminent catedràtic d’universitat expert en la matèria. La video trucada permet vore’l i escoltar-lo perfectament.
L’entrevistador va directament al gra.
- Creu que els governs poden fer més o tenen les mans lligades per l’especulació i el gran capital?
- Els governs no han estat capaços de revertir la situació. Han pogut rebaixar els impostos dels productes i dels subministraments durant un temps, però també és cert que han de fer front a unes despeses socials brutals, i és que l’Estat del benestar no pot assumir tot el que la ciutadania voldria.
- El preu de les coses, disparat. Abans, fa uns anys, amb quaranta euros podies comprar els productes bàsics i ara...
- Ara, i perdó per l’expressió, ni per a torcar-se el cul...Una victòria més del sistema.
Amb un tercer glop l’home acaba la copa i, abans de deixar-la damunt de la tauleta, s’adona que el vidre reflecteix la seua figura, i que ho fa amb certa hostilitat, com si submergira el seu cos en l’ombra, tot engrandint-se i empetitint-se amb els moviments alternatius que ell genera amb la inquieta mà dreta.
Amb tot, mira de refer-se, que no cal flagel·lar-se així, que cal recompondre la situació, i decideix no vore’s més al vidre, i alena a espai, i es frega les temples. Creu que el cor i la raó poden anar a l’una, envers una mateixa direcció. I torna a reflexionar sobre els ideals i el pragmatisme,intentant llevar-seel pes dels miserables bitllets que li clivellen la consciència de classe.
I, quasi d’esme, reviu quan era un xicot i entrà a treballar en “Aluminis Roig” i com, a poc a poquet, que era molt solt en la faena, aconseguí la màxima confiança del patró, que, prop de la seua jubilació, li plantejà la possibilitat de dirigir el negoci per tal com ell no tenia descendència. Ell acceptà la proposta i decidí no sols mantindre el nom de l’empresa, sinó també augmentar el nombre d’obrers, de manera que la rendibilitat superà les seues expectatives. Ell no s’havia trobat el premi en terra per atzar;que tot s’ho havia guanyat a pols.
No obstant això, sap diferenciar la seua nova condició econòmica de la justícia social universal. Mentre recorda aquells moments, l’entrevista al professor discorre amb fluïdesa i fàcilment comprensible per l’audiència.
- No hi ha, aleshores, un interés general pel bé de la col·lectivitat?
- La comunitat és un concepte que implicaria la generació d’uns enormes esforços socials, valoraria el grup en el més ampli sentit de la paraula; però, per desgràcia,el capitalisme ja no és ni aquell primitiu símbol de la llibertat, de la individualitat, ni tampoc la sana compartició d’objectius; ara per ara és una arma de destrucció basada en l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs.
- I així els beneficis nets de les corporacions transnacionals assoleixen nivells inimaginables.
- Són xifres desorbitades que no tenen límits, i un bon exemple d’aquesta ambició insaciable són les retribucions salarials extremadament exagerades dels alts executius. Narcisisme, egolatria, en definitiva.
- Mentre la classe treballadora s’enfonsa.
- Se sent sotmesa i abandonada, immersa en un estrés continu.
I si acompanya una segona copa amb un discret sopar? La idea d’una truita d’ous campers amb tonyina d’una de les llaunes li fa gola. També pot traure el sushi que ha comprat. Es llepa els llavis, que per seguir cavil·lant quant a la revolució del proletariat, abans de res cal tindre la panxa satisfeta.

XXVII CONCURSO DE NARRATIVA CORTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR DEL SEGURA”, 2022

        MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADOR: GIANFRANCO MARTANA

TÍTOL: EN EL CAMP D'AZAT 

Gianfranco Martana naix a Nàpols en 1971. Està  llicenciat en Literatura italiana  i doctorat en Filologia italiana. Segons les seues paraules "es va traslladar a l'extranjer per incompatibilitat de caracters amb Itàlia". En un primer moment es va traslladar a Brighton i després a València, en tots dos casos perquè són ciutats que miren al mar.

Literàriament parlant el seu guió ¡Mammaliturchi! fou finalista del Premi Solinas, un dels més prestigiosos d'este gènere a Itàlia. Ha publicat la novel·la Un' opera di bene (Ellera, 2015) i uns quaranta relats en recopilacions i revistes tant en Itàlia com en Espanya.

 

En el camp d’Azat
Gianfranco Martana

Al meu veí Azat li han plantat un míssil en el camp. S’ha quedat així, cap per a baix, mig dins, mig fora. Sembla un espantapardals, amb sis aletes com altres tants braços. A l’aldea ens quedàrem tots sorpresos i, al principi, pensàrem en una broma, en una rèplica de cartó feta amb mestratge. Encara que un parell de veïns digueren que havien escoltat una xiulada molt forta poc abans de la troballa, sospitarem que s’hagueren confós amb la d’un pastor, perquè de vegades son fortes que et cagues. Tanmateix, en apuntar el sol entre els núvols, el míssil començà a donar uns reflexos que només el metall pot donar, i tan lluents, que devia ser d’un metall mai vist per ací. I fou així que ens resignarem.
No ens esperàvem esta desgràcia, la veritat, perquè no estem en guerra amb ningú. Però, com les notícies sempre ens arriben amb dies de retard, no podem descartar que ho estiguem i ningú ens haja avisat. Prompte ho descobrirem però, de moment, decidírem que hauria de ser un míssil defectuós d’una guerra propera, que es despistà per ser llançat amb un morter igualment defectuós. Açò perquè, més enllà de la frontera, són encara més pobres que nosaltres, i no poden permetre’s armes certeres com els americans.
Realment, mentre el míssil continue allí, Azat no pot llaurar el camp per a sembrar cols, perquè igual la rella, solcant la terra, genera una ona que arriba al míssil, li fa cosquerelles en el nas i li produïx un esternut que es carrega a Azat, l’ase, el forcat i potser les gallines del corral del fons.
De totes maneres, no som gent que vaja plorant pels racons, així que li demanàrem a un mercader que se n’anava a la ciutat que avisara al governador perquè ens enviara uns quants soldats, que ells saben ben bé com desarrelar un míssil sense provocar una desgràcia: és el seu treball, i cadascú ala seua. El procés podria tardar setmanes, no ho negue, i si Azat no sembra ja, les cols no creixeran i la seua família es morirà de fam, i ell diu que tant de bo el míssil explotara i li rebentara el camp, estalviant-li la tasca de llaurar, i supose que ho entenc.
Tanmateix, els del Consell decidírem que cal fer les coses com Déu mana i, en l’espera dels soldats, començàrem a vigilar el míssil, ja que pels camps importunen raboses, llebres i altres animals i, si s’apropen massa, poden provocar la ja dita ona letal. De la xicalla, en canvi, no cal preocupar-se, perquè, abans d’aprendre a córrer, ja aprengueren, a colps, que els camps no es xafen, amb míssils o sense.
Si no fórem pobres, podríem construir un tancat amb concertina i tot, però qui s’atreviria a percudir els pals en la terra? Així que fem torns, posant-nos a l’aguait amb una vella ullera llarga vista, que s’ha quedat ací des de l’última guerra, quan els nostres pares li la llevaren de damunt al cadàver d’un tinent enemic.
Demanàrem inclús als més joves que ens tiraren una mà, però al segon dia els eximirem, perquè tota l’estona deixaven la ullera per a anar a arreplegar fruites o l’apuntaven d’un costat a l’altre buscant xicones. Els entenc, ja que, en els meus temps, quan em va tocar a mi portar-ho a les meues mans, també ho fiu; de fet, fou veient-la des de lluny fent broma amb les seues amigues, desconeixedora de tindre els meus ulls damunt, que m’enamorí de la meua dona.
A causa del míssil, en l’aldea s’ha fet un silenci que mai s’havia sentit adés, per així dir-ho. Fins i tot el retor, que sol tocar les campanes a tota màquina per caçar a aquells de nosaltres que més llunyans i reacis som a la cridada de la fe, ara es limita a un parell de tocs fluixos i, qui vulga sentir, que senta. Només els pastors continuen amb el seu escàndol, perquè una ovella esgarriada, a ells, els costaria molt més que al retor.
Vigilar el míssil significa fer palmes quan veiem apropar-se un animal, encara que no massa fort, que mai se sap. Fins ara, ha funcionat. De dia, almenys. De nit, no podem fer-ne res més que resar fins a adormir-nos. Ens turnem amb el retor, que resa mentre nosaltres treballem, però per la nit, amb el que beu, no arriba a remugar més que un Parenostre.
En els últims dies, el nombre d’albiraments s’ha reduït, com si per esta calma sobtada, esta absència d’homes, els animals hagueren ensumat un parany o s’hagueren convençut que ja no hi ha res que saquejar. Tal volta, em menge molt el cap i li done a qualsevol tontería una importància desproporcionada, però clar, estem tots en un ai, i en el meu torn ja tinc al·lucinacions: de vegades em sembla que el míssil s’ha fet més alt i robust, que li ha brodat una aleta nova o que ha canviat de color, com un fruït que va madurant.
Ahir de matí quasi em dona un infart. Tenia un ull pegat a la ullera i, abans d’adonar-me’n, un corb aterra just damunt el cul del míssil. Per instint, m’acatxe i em cobrisc el cap amb els braços per protegir-me de l’esclafit, així i tot, no passa res. Quan arreplegue la ullera, el corb continua allí, netejant-se les punyeteres plomes com si res, i inclús cridant als de la seua espècie que revoltaven per allí. Aleshores, em posí a riure, en pensar que eixa merda de míssil no val ni tan sols d’espantapardals.
Aquesta vesprada, en el Consell, decidim que els tres veïns d’Azat, jo inclòs, hauran de deixar-li cultivar un trosset de les nostres terres. És un mal de cap per a tots, per a ell, el primer, que haurà d’anar corrents d’ací cap allà carregat amb les seues eines, però al final és el més just, i jo també vaig votar a favor. D’altra banda, el míssil no era per a ell: si aquell dia haguera bufat la tramuntana, podria haver caigut en el meu camp, per exemple.
Un fuster–el nom del qual no vull recordar –va intentar insinuar que li tocà a Azat perquè té uns quants pecats per expiar, però sols és un vell beat que veu cares de crists i verges en cada veta de fusta, i afortunadament són pocs els que li fan cas. A més, em sembla blasfem evocar la mà infal·lible de Nostre Senyor quan la màpocatraçad’un soldat pot explicar-ho tot.
De vegades pense que ens estem obsessionant, que hauríem de fer com els corbs, com els joves, com les dones que passen rient per les vores del camp, com la neu que esta vesprada ha començat a caure i amuntegar-se sobre el cul gelat del míssil. Si de veres ens l’ha enviat Déu totpoderós, ha d’haver-lo fet per prendre’ns el pèl, per vore’ns passar els nostres dies apegats a una vella ullera com xiquets jugant als soldats, per a vore els nostres ulls vorejats d’un rovell verdós que no se’n va ni tan sols amb sabó.
Quan em venen eixos pensaments durant el meu torn, arriba un moment en que lleve la mirada del míssil i vaig a buscar el punt on la carretera creua el cim deltossal, perquè és des d’allí que vindran els vertaders soldats, quan vinguen. Aleshores, imagine que s’apunta la furgoneta verda mig trencada, que botant desapareix i apareix una i altra vegada d’entre la pols, i li vola una llanda i un parafang, i els eixugaparabrisa comencen a moure’s a tota màquina i pense en el retor, i la botzina sona com una campana, i voldria riure i plorar al mateix temps, i he de fregar-me els ulls per a tornar en mi mateix. No obstant això, quan hui he apuntat la ullera cap al tossal, la cresta estava tan a prop que imaginí assolir-la d’un pas; estant allí, em vaig encaminar costera a baix per l’altre vessant fins a la ciutat, per descobrir pel meu compte si hi havia guerra o no, i en arribar m’alegrí amb la notícia que estem en pau. Els carrers estaven tan animats que em vaig quedar, trobí un treball qualsevol i planifiquí vendre la terra i la barraca per endur-me la meua dona i mon fill. Després del treball me n’anava al bar i demanava un conyac. Donava un glop i, vigilant la porta, esperava que entrara algú que ens contara com s’havia acabat la història del míssil, el que s’havia plantat en el camp d’un home anomenat Azat, a l’aldea de l’altra banda del tossal. 

XXVI CONCURS DE NARRATIVA CURTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR DEL SEGURA”, 2021

 MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADORA: FÀTIMA BARCELÓ RICO

TÍTOL: UN CEL PLE DE POSSIBILITATS

 

Fàtima va nàixer a Elx el 1983 i viu a València des de 2004. En el camp professional, va cursar estudis d’enginyeria en automàtica i electrònica industrial, acabant el 2007. El 2012 va presentar la seua tesi sobre models d’estimació de glucosa per a pacients diabètics, aconseguint el títol de doctora. Ara mateix treballa en l’empresa privada dissenyant sistemes de detecció local de tempestes.

En el camp de la literatura, Fàtima és una apassionada dels llibres, des de ben menuda, sobre tot de les novel·les de fantasia ide ciència ficció. Té interès especial en els llibres escrits per dones o amb protagonista femení. Des de 2018 escriu alguns relats curts. Ha quedat finalista del Certament Beatriu Civera (Ajuntament de València) en 2018 i segon premi del mateix concurs en l’edició de 2019. També ha sigut finalista del Premi Literari de Narrativa de Dones (GVA) de l’edició de 2020.

UN CEL PLE DE POSSIBILITATS

Només tancar la porta de casa em vaig adonar: la targeta d'identificació! On l'hauré deixada? Vaig escorcollar la bossa de mà: moneder, mocadors, passaport, claus de casa i del cotxe... No estava. Estaria en l'equipatge? Vaig tornar a entrar a casa i vaig revisar la maleta: hi havia els uniformes, la roba interior, la bossa de bany, compreses per si de cas, roba de paisana per al temps lliure, fins i tot havia posat un paraigua, però ni rastre de la targeta. Vaig mirar el rellotge: les 4:50. Sort que havia eixit amb temps. Quasi havia mirat la casa sencera quan la vaig trobar, penjada al pany de la porta d'eixida. Com no l'havia vista? Després de posar-la en la bossa de mà, m'ho vaig repensar. Millor me la penjava. No m'agradava anar exhibint-la, però aquell no era dia per a què se'm tornara a extraviar.

El poc trànsit d'aquelles hores de la nit —o de la matinada—  no va servir de distracció i em vaig passar tot el camí pensant en l'arribada a l'aeroport. On deixaré el cotxe? El P7 era el pàrquing més prop, però fins aquell dia sempre havia aparcat en el P3. I si quan torne a pel cotxe, acudisc al de sempre, pel costum? Creuria que m'havien furtat el cotxe, com altres tantes voltes que no el trobava. Però si aparcava en el P3, em tocaria creuar-me dos terminals. Haurien d'inventar alguna cosa per saber on has aparcat el cotxe. Ains, i jo hauria d'haver agafat altre jersei. Sílvia, no li pegues tantes voltes, aparca en el P3 que serà el més segur. Abans de baixar del cotxe, vaig fer deu respiracions profundes, els nervis havien de quedar-se dins.

Les 5:20. L'edifici estava tant buit com la carretera. Quan vaig entrar per la porta, les puces em van atacar directament la panxa. No volia donar-li importància al fet, però la tenia. Cinc anys de carrera, un de seguiment i altre més de pràctiques, per a este moment. Era una mescla d'alegria i de responsabilitat. D'il·lusió i de nervis. Tenia tantes ganes de fugir, com de pujar saltant. No tots els dies són el primer que pilotes un vol amb passatgers. Gent real, que agafa un avió: per negocis, per vacances, per visitar a la família, per tornar a casa. Per mil motius diferents, però gent real.

Després de cinc anys en l'escola de vol, vaig obtindre el títol de pilot. Però els estudis, per obtindre la llicència per volar, incloïen dos anys més d'experiència prèvia en el camp i un rigorós examen. El primer any s'ha de dedicar a la formació en vol. Consistixen presenciar com altres gestionen els avions aprendre de tot el que fan, fins que estàs realment familiaritzada amb una cabina de veritat, que és com el simulador de classe però amb algunes particularitats en cada model de nau. El segon any, és el de pràctiques, on comences a pilotar una nau real, però vas acompanyada tot el temps d'un instructor. Eixe és moment el que sents que  tots els anys de preparació han servit. Recorde perfectament els nervis que tenia: per fi controlaria jo una nau —una de veritat!—. Però, al mateix temps, també tenia la tranquil·litat de saber que l'instructor estava amb mi. No com en aquell primer vol com a pilot titular, on ja no tenia aquella xarxa on poder caure. Per molt que estiguera també el comandant, jo era una de les responsables, tant de la nau, com dels passatgers. I damunt, era la que havia de fer l'enlairament... Va, Sílvia, no deixes que els nervis t'afecten. Tu ho tens controlat, les proves de cerificació ho demostren i això que no eren gens fàcils.

Vaig entrar a la sala de signatures. Tenia la sensació que, només entrar, la gent es fixaria en mi, atreta pel soroll dels meus batecs, però allí, la poca gent que hi havia anava amunt i avall, llegint i agafant papers. Com era possible que no escoltaren el meu cor? Vaig passar la  targeta d'identificació per la màquina per vore quina era la sala de reunions assignada. La S12. Abans de dirigir-me cap allí, vaig replegar de la impressora la informació de l'avió i dels passatgers, la ruta proposada per l'algorisme, les condicions meteorològiques i els documents complementaris. Les 5:30 del matí. La reunió seria mitja hora després, tenia prou temps per  revisar la informació i fer els càlculs necessaris. Anar amb les coses ben mirades em donaria seguretat de cara a la reunió.

El primer trajecte del dia era curt. Manises-Frankfurt. Dos hores i cinc minuts de trajecte. Una hora i quaranta minuts de temps de vol. Bé. Les condicions climatològiques no podien ser millors, només uns cumulonimbus en els Pirineus, cel lliure la resta del trajecte. Cap tempesta elèctrica, que és el malson del primer dia de qualsevol novell. Vol ple. Avió, Boeing-737, perfecte, era amb el que estava més familiaritzada. Pes, trenta-sis mil kilos. Pes amb passatgers, cinquanta mil. Eren xifres molt similars als casos pràctics de classe. Molt bé. Vaig revisar el trajecte proposat i era el millor. Com a molt, faríem una xicoteta desviació a l’alçada dels cumulonimbus, però probablement no calguera. Quedava calcular el combustible necessari.

Mentre considerava el pes, la direcció dels corrents d'aire a set mil metres d'alçada, la pressió i els altres factors, em vaig sentir de nou com durant la carrera. El càlcul de combustible era una de les poques coses relacionades directament amb volar que ens ensenyaven el primer any, i que, si no fora per això, hauria pogut ser de qualsevol altra carrera tècnica. El primer curs vam tindre mil assignatures de matemàtiques amb les seues integrals triples i operacions matricials; altre miler de física, amb Bernoulli i la teoria de fluids; mig miler de meteorologia i els corrents d'aire; i només una —una!— relacionada directament amb l'avió: fonaments dels sistemes d'aviació. Tot el món deia que el primer any era el pitjor. Ser pilot era una passió en molts casos i els que ens inscrivíem en aquella carrera volíem gestionar un avió i volar. I durant tot un any, res. Teoria, teoria, i més teoria. Que clar que feia falta, però les pràctiques també, no?

Però també és cert que aquell primer any em va servir per situar-me. En l’institut, en la branca de ciències pures, ja vaig notar una davallada de companyes, però encara vorejàvem el cinquanta per cent. No obstant, quan vaig entrar al grau d’aviació em vaig trobar dos sorpreses. La primera va ser que, aquelles classes massives que pensava que es donaven a la universitat, no les tindria jo. Érem un total de quaranta alumnes. Les classes eren quasi com en l’institut, tant físicament com de comportament. La segona sorpresa va ser que era l’única xica. I, segons em deien, no tots els anys n’hi havia. L’any anterior hi havia hagut altra, mentre que els dos anteriors, cap.

No tenia problema en restar rodejada de xics, ja en els últims anys d'institut tenia més amics que amigues, però si se'm feia estrany ser el centre d'atenció. Notava més mirades furtives que el company calb, que també les patia. Vaig trobar de tot, companys tímids que em fugien, companys lligons que s'apropaven coquetament, companys que es callaven incòmodes quan arribava, com si fora d'altra espècie, però, sobretot i per a bé, companys que em tractaven com una més. Així que el primer any tots ens vam haver d'habituar a les equacions, els algoritmes i el nou habitat, potser jo un poc més que la resta de companys. Afortunadament, després d'aquell curs, la classe i els seus grups ja estaven consolidats.

El càlcul del combustible ja estava fet. Calien quasi vint-i-cinc mil litres, un vuitanta per cent del depòsit. Les 5:50. Encara podia repassar les dades una altra volta. Trajecte, càrrega, condicions... Tot correcte. I en això, vaig arribar a l'última fulla, que no havia revisat. La dels companys de viatge. Cinc noms de personal de cabina —arribarien en pocs minuts per a posar-nos en marxa— i, al final de tot, el del comandant.  Que no siga Serra, per favor. És el primer que vaig pensar. Serra havia sigut el comandant del primer vol que vaig realitzar en formació. Al principi havia sigut molt amable, però vam acabar discutint. L'únic de tots amb qui havia coincidit que m'havia fet perdre els nervis. No el volia en un dia com aquell. Afortunadament, no era ell. Castells es deia i no el coneixia. Però em va fer pensar: com seria este comandant? I si era com Serra? Sílvia, no penses en això. Si tu mantens la calma tot eixirà bé. Estàs més que preparada.

En eixe moment, va entrar la primera auxiliar del vol, fent que em centrara de nou en la reunió. En pocs minuts, la resta de personal de cabina ja estava en la sala: quatre dones i un home. Com una simple paret en l'avió canviava els percentatges. No em donava enveja ni res, només em pareixia curiós. Vam fer les presentacions pertinents i vaig prendre la paraula.

—Bé, procedim a la revisió de les comprovacions de seguretat en el vol TR0056.

—Sílvia, primer es revisa el pla de trajectes de la setmana —em va dir molt amablement una companya.

—Ui, cert...

Com se m'havia passat per alt? Vaig remenar tots els papers fins que vaig trobar els itineraris.

—Hui, vint-i-vuit de juny, farem València-Frankfurt. Anada i tornada. Descans de 2h i després València-Basilea. Reunió a les 14.05, eixida a les 15:05. Tot en la mateixa nau. Nit en Basilea. Al dia següent, dilluns vint-i-nou, Basilea-Manchester, doble asterisc. Doble asterisc?

—Significa que és una correcció respecte al pla de viatge original. Els horaris coincidixen, però el trajecte ha sigut modificat.

—Ah, sí, veritat —vaig revisar els papers que portava de casa—. Exacte, posava Basilea-New Castle. Aleshores, dilluns vint-i-nou, el primer trajecte serà a Manchester, eixida a les 6.45, reunió a les 5.45.

Vaig seguir revisant el pla de viatge de la setmana. Diumenge i dilluns, tres vols al dia; dimecres i dijous, també. Passaríem per Oslo, Lió, Amsterdam entre altres. En algunes ciutats no eixiríem dels aeroports i en altres tindríem tota una vesprada lliure. En Lisboa justament estaríem el dimarts, el dia de descans.  Eixa era una de les coses que més em fascinava —i encara ho fa— de ser pilot. Estar una vesprada veient la Torre Eiffel i a la nit següent sopar lasanya bolonyesa en el restaurant on es suposa que es va inventar. Em feia sentir que el món no tenia fronteres, que la vida era una aventura i que podria conéixer totes les cultures.

Però no era només això. Perquè una cosa és viatjar, que et porten i altra, molt diferent, és ser tu la que porta la nau. Quan eres tu qui porta l'avió, és com si tingueres una capa i et llançares al cel. És una sensació indescriptible. Des de menuda, somiava amb volar. De fet, quan tenia set anys, els meus pares em van dir que on volia anar a passar el dia i jo vaig dir que volia anar a vore avions. Vam fer una excursió a l'aeroport, a les terminals, però jo vaig dir que això no era vore avions. Vam anar a les vores de l'aeroport. Des d'allí es veien perfectament els avions enlairar-se i aterrar. Jo volia estar dins, fer que això passara. Després de vore nou o deu avions, els meus pares em van preguntar on volia anar. Jo els vaig dir que allí, que m'havien preguntat on passar el dia i només havia passat una estona. Vam estar allí hores, fins que ens va donar fam. Podria haver-se quedat en una il·lusió infantil, haver canviat, però no va ser així. Van passar els anys, i el somni seguia allí.

—Finalment, dijous trenta-u de juny, acabarem amb Dublín-València. Reunió a les 15:50, eixida a les 16:50. Si no teniu cap dubte, passem a les comprovacions de seguretat.

No en tenien. De fet, pareixien mig endormiscats. Com era possible que no estigueren amb els ulls com a plats? L'auxiliar en cap em va passar la fulla d'estat de la nau, amb les anotacions de les verificacions. Van fer un repàs a la situació dels cinturons de seguretat, dels extintors, dels tobogans d'evacuació, de les portes d'emergència i la resta d'elements de la nau de passatgers. Semblava tot correcte. El personal de cabina era l'encarregat de fer estes comprovacions. Jo només havia de confiar en què la tripulació era competent i ho havia fet correctament.

La reunió ja estava enllestida. Les 6:20, era hora d'anar-nos a la nau. El personal de cabina per donar entrada als passatgers i jo per reunir-me amb el comandant, que estaria fent les comprovacions de seguretat de la resta de l'avió. En l'eixida de la sala de reunions, l'auxiliar principal em va dir:

—Tranquil·la, que ho estàs fent bé. A més, el comandant Castells és un bon company de viatge.

Tant se'm notava? Mare meua. Les puces van començar a saltar-me de nou en la panxa. Ja només quedaven minuts per a que el vol s'enlairara i havia de fer-ho jo. No vaig poder evitar que el cap se m'anara al comandant Serra.

Era el meu primer vol després d'acabar en l'escola de vol. Jo estava disposada a aprendre tot el que poguera.  Al principi, Serra va ser molt amable. Ho va fer tot de forma molt didàctica, corroborant que jo sabia els passos abans de fer-los. Era un trajecte curt: València-A Corunya. Una vegada en l'aire, va començar una agradable, o això pareixia, conversa. Que tal els estudis? Voldries dedicar-te a vols de passatgers o de càrrega? Entre pregunta i pregunta, ell em donava algunes dades seues. Típica conversa amb una estudiant. Fins que va arribar la “xarrada”.

—Vaig a donar-te un consell. Ara que encara estàs començant, busca't altra feina. N'hi ha moltes altres relacionades amb l'aviació que són més tranquil·les. La vida de pilot no és per a una dona. Ara t’agrada volar i vore món, però arribarà un dia, dins de no molt, en què voldràs tindre família, i esta vida no és compatible amb els fills. Per a un home no és tan dur, però tants dies fora de casa no es viable si vols ser mare.

En un primer moment em vaig quedar de pedra. Què sabia este home de la meua vida per dir-me això? A més, havia moltes dones que havien compatibilitzat ser pilot amb tindre família: des de la pionera Bettina Kadner, fins les més actuals Marta Pérez o Maria Aburto, que no només havien arribat a ser pilots sinó comandants. A més, per què havia de tindre família? I si la tenia, no havia formes de vida alternatives a quedar-me en casa i cuidar dels fills? El meu silenci va fer que continuara.

—No t’ho prengues malament. És només que jo porte molts més anys en açò, sé com és esta vida i sé que en uns anys no la voldràs.

—Mire, comandant Serra, crec que vosté no sap res de la meua vida com per dir una cosa així —no podia callar-me més.

—Ai, perdona, bonica, no volia que et sentara malament.

M’havia dit bonica? El meu company de treball? Aquell paternalisme em superava.

—Comandant Serra, agrairia que no em diguera bonica, som companys i les formes s’han de guardar.

—Xe, un ja no pot dir ni un complit. De veres, no t’ho prengues a mal. És només que esta vida és molt estressant i a vosaltres vos afecta més. Quan tot va bé, portar un avió és fàcil, però, quan n’hi ha alguna incidència, les coses es posen negres i es molta pressió. No és senzill de gestionar.

—Dic jo que la gestió de la pressió deprendrà de la persona i no de si és home o dona, no? —s’apropava el moment d’aterrar i era important que estiguera atenta—. Millor ho deixem, d'acord? Agraïsc la seua bona voluntat —ho deia més que res per intentar suavitzar la tensió— però no compartisc el seu consell. Volar ha sigut la meua passió des què tenia set anys i ara no vaig a buscar-me altra professió. Millor ens centrem en l’aterratge.

Jo ja estava alterada: per què este home que no coneixia de res es sentia en el dret de donar-me consells? Volia centrar-me en la seqüència d'aterratge, però no podia. I damunt m'havia dit bonica! Quines confiances eren eixes? I, el pitjor de tot era que l'altre pilot titular no havia dit ni mut per a defensar-me. També ho pensava? Com podíem estar al segle XXI i la gent, o millor dit, alguns homes, encara creure això? Un pensament em va aterrir, serien tots els meus nous companys així? No ho volia imaginar.

I mentre començàvem el procés de descens —ja havien desconnectat el pilot automàtic i pres el comandament de l'avió—, el comandant va seguir amb el seu discurs:

—Però no has de pensar només en tu, sinó en els teus companys. Perquè, si ara invertim un muntó d'hores en formar-te i després t'ho deixes, haurà sigut una pèrdua de temps per a nosaltres...

Quina part de deixar-ho córrer no entenia? Amb aquell discurs no em vaig poder concentrar i quan em vaig adonar, l'avió ja havia tocat terra. No era greu, tindria moltes més ocasions de fixar-me en la seqüència, però si totes les ocasions eren com aquella... no volia ni imaginar-m'ho. Afortunadament, entre la resta de comandants que em van tocar, no va haver-hi cap com Serra. Al cap i a la fi, sí que estàvem en el segle XXI.

Però amb els nervis d'aquell primer vol com a pilot titular, el cap em tornava a aquella situació. I si Castells era com Serra? Sílvia, no passaria res. Tu has crescut molt estos dos anys i aconseguiràs que no t'afecte. Per evitar pensar en res més, de camí a l'avió, vaig començar a repassar mentalment els passos: comunicació, acceleració, flaps, eixos, nas, pujar, replegar, control. Em sabia la seqüència de memòria.

Quan vaig arribar, Castells encara estava encara fora.

—Sílvia, és el teu primer vol com a pilot titular, veritat? No et preocupes, que tot anirà bé. Les condicions són molt bones i d'este model d'avió al de pràctiques n'hi ha molt poques diferències —semblava agradable—. Vols que t'explique les comprovacions inicials que faig? Pot servir-te per aprendre.

Semblava tan il·lusionat, que no vaig poder dir-li que no. Però jo no tenia el cap per a coses noves. Així que, mentre l'escoltava de fons parlar de tubs Pitot, obstrucció de motors, comprovació de tren d'aterratge i altres coses que ni vaig captar, mentalment recitava la seqüència d'enlairament: comunicació, acceleració, flaps...

—Sílvia? —em deia Castells—. T'he atabalat amb tantes explicacions, veritat? No et preocupes, no es feina teua saber-les, era només per si tenies curiositat per aprendre-les. Va, anem dalt.

Abans d'entrar, ell va signar uns deu documents on deia que l'avió estava en condicions de volar.

—Ai, està és la part que menys m'agrada, però clar, és necessària —i amb un somriure em va dir —. Segur que m'entens, veritat? No crec que t'hages fet pilot per les reunions i per la paperassa.

Semblava que Castells haguera menjat llengua... i que jo l'haguera perdut.

Primer va entrar el comandant, com era el protocol, i, seguidament, jo. I una vegada en aquella minúscula cabina, tots els nervis se'm van passar. Jo havia nascut per allò. Allí em sentia com peix en l'aigua o, millor dit, com au solcant el cel. Aquell reduït espai ple de botons era el meu habitat. Portava tot un any fent pràctiques i havia passat l'examen amb nota. Cert que ara portava gent, però el procediment era el mateix. I me'l sabia a la perfecció. Allí dins ho tenia clar.

Vaig seure al meu lloc i em vaig posar en acció. Cinturó de seguretat, comprovació de la quantitat de combustible, ajust de les bombes de pressió... Com si portara anys fent aquelles coses. Castells em mirava de reüll, amb un mig somriure.

—Sembla que se't dona bé açò, eh? Preparada per a enlairar-nos?

Vaig assentir amb el cap. Les paraules ara no m'eixien no per nervis, sinó per concentració.

—Doncs endavant.

Em vaig comunicar amb la torre de control per dir-los que estàvem ja preparats. Mentre esperàvem el permís de la torre repassava la seqüència: acceleració, flaps, eixos, nas... esta vegada més per rutina que per nervis. De seguida, la torre ens va donar pas. Vaig agafar el tiller i vaig conduir la nau fins a la pista, on vaig activar els quatre motors. En uns segons ens van comunicar que teníem obert l'espai aeri. Sílvia, ara és el moment. Vaig accelerar fins meitat pista, on vaig desplegar les flaps de les ales. A tres quarts, mentre controlava que els eixos de la nau estigueren estables, vaig alçar el nas de l'avió i vaig seguir accelerant fins que les rodes ja no feien contacte. Vaig arreplegar-les mentre feia la maniobra de gir per agafar el rumb correcte. Ho feia sense pensar, ho tenia ben interioritzat. Ja estàvem a cent metres. Vaig activar la pressurització de la nau. Dos-cents metres. Replegar les flaps i activar el pilot automàtic. Tres-cents metres. El missatge de control va sonar a música celestial: el nostre vol ja estava en rumb, tot correcte. I mentre la nau continuava pujant, davant de mi ja només hi tenia el cel. Un cel blau ple de possibilitats, que estaven totes al meu abast. Ho havia aconseguit!

 

 

 

XXV CONCURS DE NARRATIVA CURTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR DEL SEGURA”, 2020

 MODALIDAD: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADOR: JOAN CARLES GONZÀLEZ

TÍTOL: LA CASA

JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE

Mataró 1963

Llicenciat en Història de l’Art

Llibres publicats, tots ells de poesia: Nicotina als llavis., Nu baixant l’escala. L’AngIe Humà. L’hoste anònim. L’hora de Balthus. Aire i matèries. Manyà de tenebres. Les conspiracions, Tants barrets. Diàstole. La Matança de Quios. No alimenteu els coloms., La distribució de la sal. Repèl. Silur. Els carnavals òrfics. Gel, Desdibuix, Les coses i els miratges , Rastres de l’escapista , esbós, teoria i poètica de la nou, Palau d’hivern , L’Est, Les ulleres de Walter Benjamin i Traqueotomia , El somrís del galàpet i Poemes hitites.

En castellà ha publicat el llibre “Pájaro y desorden” i tinc un altre que en breu sortirà “Contradecir distancias”.

Guanyador de nombrosos premis literaris tant de poesia com de narrativa. 

Participant habitual en performances, festivals i accions poètiques.

LA CASA

... Sólo una huella triste nos dejó

                                           P. Milanès

  

Des de primera hora d’aquell dissabte, jo sabia que l’esperat desenllaç es produiria durant el matí; tantes eren les urgències de la mort per dur-se al seu abisme el cos del meu pare. Per això no em va sobresaltar la trucada d’en Xavi que, plorós, em va anunciar que l’agonia havia començat, primer amb un defalliment i una son sobtada; després amb una ranera anguniosa. Em va dir també que el  moribund havia demanat un capellà i jo, sabent com era de creient, em vaig oferir a passar per la parròquia de Sant Josep, que em venia més o menys de camí i per unes coneixences de tipus laborals amb unes monges, sabia que em voldrien atendre. Em vaig posar la camisa i els pantalons i vaig deixar l’Assumpta dormint, sempre aliena als disgustos de ca meva, emmurriada eternament amb tots i cada un dels membres de la meva família. Érem ja dins del procés de separació i no volia saber res de les meves coses, i es mantenia en silenci i marcant les distàncies fins a que trobéssim una manera de desenganxar-nos al menys de la vinculació econòmica.

 

Vaig  creuar la ciutat amb el cap ple d’un enrenou de sentiments. Vaig aconseguir parlar amb un tal mossèn Elies, que em va dir que ja anava cap allà i que l’esperés. Però jo no vaig voler fer-ho. Tenia el cos ple de cuques per veure les meves germanes i, donant-li l’adreça i una excusa, vaig continuar el meu camí amb les cames pesant-me cada cop més a mida que m’acostava a aquella casa on tots els meus germans i jo, excepte el gran, havíem nascut i passat la nostra infància. Sabia jo que aquest dia era el dia del comiat de moltes coses, no només de la vida del meu pare. S’escolava amb aquelles hores macabres un món sencer, una època. I tots en seríem testimonis i protagonistes.

La casa vella d’aquell carrer Prim que vam veure canviar mentre creixíem i passar de ser una torrentera a ser una artèria asfaltada de la ciutat, em va semblar més vella que mai i d’un modernisme auster que ultrapassava els requeriments d’una família com la nostra, poc educada a apreciar la bellesa. La porta concretament, em va semblar feta de fusta corcada i el picaporta, de feia molt temps inservible i que representava un puny que sostenia una bola massissa, semblava a punt de desencaixar-se i caure. Em va obrir l’Anna quan vaig tocar el timbre. Tenia els ulls vermells i unes ulleres molt marcades. Llançant-se als meus braços em va dir: es mor, es mor; cosa que ja sabíem i que no revelava res de nou. Jo mai havia tingut una gran relació amb el vell, de qui em separava un abisme tan emocional com intel·lectual. Ella tampoc, però plorava sincerament, oblidant de bon cor les maltempsades de la infància. Tampoc amb els meus altres germans, els quals havien cavat els seus propis abismes tant com jo havia cavat els meus, tenia el pare unes connexions massa entranyables. Crec que a la meva germana petita la vaig saber abraçar i consolar del seu dolor estrany dient no sé quines coses sense sentit que es diuen en aquestes situacions i que la majoria de vegades són incertes. El Josep, el més gran, hieràtic, impressionat, estava amb la seva dona a la porta de l’habitació on jeia el moribund amb el nas agusat i la boca oberta. I la Maite, l'altra germana gran, per la seva fortalesa i professió d’infermera, estava dins amb la meva mare, que a penes es distingia en la semifoscor com un embalum petit i tendre. Se sentien murmuris que m’aterraven més que la mateixa mort. El Xavi, menys plorós que quan m’havia cridat, però més tràgic, em va mussitar alguna cosa i el vaig seguir fins a la cuina, on estranyament ens vam quedar callats i vam prendre sense ganes un cafè que no sé qui havia preparat i que encara era escalf. Vaig mirar el sostre respectant el seu silenci. Estava groc d’anys. Vaig mirar la porta que donava al pati on jo tant havia jugat. Em va semblar bruta de les ditades de quan tots nosaltres érem infants. Vaig mirar la cuina, tot l’àmbit, rastrejant la misèria i la sordidesa d’altres temps, la olor de la col i del nap i de la truita que fèiem per al Dijous Gras. Els fogons cremats, les rajoles blanques, l’aram abonyegat. Vaig mirar les bombetes, pelades, brilloses, tristes. Vaig mirar les parets, velles, amb la pintura trencada, amb els sòcols escrostonats. Vaig pensar els mobles d’aquell menjador. Antiquats, candidats a ser cremats qualsevol nit de Sant Joan en una d’aquelles immenses fogueres que ja quasi no se’n fan. El sofà amb esgarrapades d’un gat que vaig estimar, vingut des de teulades molt llunyanes Els miralls picats reflectint successos avorrits, jocs que ja no es juguen, temps d'engany, una certa misèria, una ronya, una decadència total. Vaig mirar les bigues. Teranyines, allà no arribaven les escrupoloses escombres de la mare. Vaig mirar les finestres amb les cortinetes danyades d'un sol pertinaç que any rere any, dia rere dia, havia volgut entrar per treure’ns d'entre aquells terrossos de tristesa i dur-nos a una nova realitat, òrfica i positiva que cada un pel nostre cantó intuíem però no ens atrevíem a comentar per immoral.

De sobte vaig veure que estava sol. En Xavi s'havia reunit al menjador amb algú que jo no sabia qui era i al que després vaig reconèixer com el sacerdot que jo mateix havia avisat, tan poca atenció havia posat en aquell personatge. Al final no havíem parlat; simplement havíem entrellaçat una estona les nostres soledats. El pare Elies, que s'havia tret la sotana, li tenia una mà posada a l'espatlla amb maneres molt confidencials. Els dos comentaven aquestes coses que es comenten quan no hi ha res per comentar perquè la vida pesa tant que fins la llengua se'ns buida de lògica i només és un drap vell i sobrer d’aquells que acaben caient pels celoberts. Què sap ningú què és el morir. El cura salmodiava no sé què ben a prop de l’oïda del meu germà, que assentia constantment amb el cap. Si Edvard Munch hagués vist tot això, segur que l’hauria pintat.

En un instant va canviar la llum. Va passar com una mena de prisma de claredat bruta per sobre de tot llepant la pols i les brillantors. Vaig escoltar un sanglot més nerviós que adolorit de la meva mare, a la qual conec els drames, i unes paraules de suport de la meva germana Maite, que va sortir de l'habitació remenant a banda i banda el cap, negant no se sap ben bé el què, com si un òbit es pogués negar. Es van abraçar llavors ella, l’Anna, i el Xavi. En Josep va quedar a part, com sempre, posant aquesta distància que sempre posa en les coses i que li fa semblar sempre un estrany. La que més va plorar va ser l’Anna, que potser és la més sentimental, i me la vaig en el record com quan nena, sofrent per no voler anar a l'escola de mals mestres on els grans ens entaforaven. Em van fer un gest perquè m’acostés, però no vaig poder, no vaig saber, no vaig voler. Tot havia acabat. Aquell moment era la fi d'alguna cosa. I no només de la vida del meu pare; era també la fi d’un món potser, d’una concepció de les coses que donava pas a uns interrogants que havien de donar noves llums a la nostra existència.

La meva mare va sortir amb els ulls profunds d'aquella habitació on ens havia engendrat i parit a quasi tots i, en veure'm, em va tirar a sobre la seva angoixa i em va agafar una mà amb la seva mà tremolosa. Vaig sentir que se m’enduia a un abisme i no vaig voler seguir-la. Em vaig desfer d’aquella mà que m’estrenyia el pit com volent treure’m del cor tots els sucs que es poden sentir i totes les arrels que em subjecten a ella, a la seva carn, a la seva ànima, a les seves roques plenes de líquens i mol·luscs enganxats.

 

Vaig mirar al sostre. Les bigues s’esquerdaven amb un cruixit que només jo semblava sentir, fent que plogués una pols fina sobre nosaltres que lentament ens enfarinava. Vaig mirar el terra. Les rajoles s’arquejaven i entre les seves juntures naixien herbes a una velocitat vertiginosa, absolutament descontrolades de la lògica botànica. Vaig mirar cap a la cuina novament. Els estris vibraven, es trencaven els gots, esclataven les fonts, es queien els calendaris, els plats, els setrills, els ganivets es clavaven a la taula. S’impregnava tot del rovell del descuit, del que és mort, del que és per morir, d’un jo que es feia cosa irremissiblement, d’un jo que s’esquarterava com una placa de gel. Naixien fums desconeguts de racons que no sabria dir on són, vapors nous que d'haver-los respirat m’haguessin asfixiat. Vaig mirar les parets. S'obrien com si fossin de paper vell, es cobrien de verdet aquí i allà, es foradaven com mossegades pel foc, patien d’un càncer semblant al càncer que havia envaït el cos del meu pare i que poc a poc l’havia devorat per dins. Vaig mirar els mobles. S’anaven desfent per la voracitat d’uns corcs que portaven mig segle esperant aquell moment de triomf. Vaig mirar els miralls. Pels seus doblecs transitaven imatges: el meu pare posant discos, la meva mare netejant les coses netes, el meu pare llegint el diari, la meva mare guisant; el meu pare, la meva mare, el blanc i negre del segle, nosaltres, els germans, jugant a penes perceptibles pel silenci impost d'un temps en que tot era silenci i imposicions, infàncies malmeses, dones sense paraules, paraules sense sentit, extravagàncies mascles.

 

 Vaig mirar el pati, aquell pati sempre rebentant de margarides i lliris. Sempre fins ara. El món havia ennegrit. Grans ocells llançaven xiscles. Les plantes creixien inusitadament fins a esquerdar els sòls, els espais, les cantonades. I acabaven per deixar al descobert els immunds pous cecs on amb els anys havien anat a parar totes les nostres ràbies i excrements. Vaig mirar les aixetes. Regalimaven una aigua marró que semblava néixer del mateix infern. Vaig mirar el passadís. Semblava un vertigen de línies que convergien a la porta de sortida, estranyament oberta i per la qual entraven ja les enormes urpes de les màquines excavadores i rajos de llum empolsinat, on suraven partícules denses que no acabaven de tocar terra i estelles com punyals. Vaig mirar els llibres dels prestatges. Volaven al meu voltant i s’esmicolaven, es vaporitzaven, millor dit- Suraven per l'aire poemes de Petrarca i de Camoens fets no ja matèria sinó pur sentiment. Volaven reproduccions del Duccio i de Correggio. Volaven també discos: Giggli, Wagner, Paganini. Havia nascut un vent nou del col·lapse produït pel xoc dels temps vells i dels temps nous, que com a resultat donava un present d’incerteses. La casa es partia en dues meitats. Queien ensopegant les unes amb les altres, les hores de tots els rellotges i darrere seu, com aeròlits, els anys, la història sencera. I ja era hora que això passés. Nínxols prehistòrics s’obrien aquí i allà i dins s’endevinava les restes de tots nosaltres.

 

I vaig començar a veure'ls. Vaig començar a veure els esquelets de tots els habitants anteriors d’aquella casa, embolicats en els esquinçalls de les seves millors gales, amb el més sincer dels seus somriures, una mica entristits, una mica alliberats, bruts de la calç de totes les ruïnes col·lectives i personals. Tot es feia miques. Tot estava canviant i ells deambulaven buscant una sortida, un forat per on marxar i no tornar mai.

 

Vaig tornar a mirar els meus germans. La Maite, l’Anna i el Xavi, abraçats en un plor sec, deixaven que les ruïnes els caiguessin a sobre. No semblaven conscients del que passava. En Josep i la seva dona s'havien anat a un racó, astorats, estranyats, desitjant marxar a casa amb les nenes. La meva mare em tenia agafat de la mà novament contra la meva voluntat i als dos se’ns omplia el pèl de runa, guixos i calç. Començava també a odiar-la. Però només va ser un moment i aquell sentiment se’m va anar diluint dins les venes fins a fer-se un humor enganxifós de tendresa.

Els obrers de la demolició cridaven aliens a l’estupor de la meva mare i dels meus germans. Feien la seva feina amb l’alegre brutalitat que aquests treballs requereixen. Algú tenia posada una ràdio i sonava una cançó de moda quan la cridòria i els sorolls s’apaivagaven per uns instants. També eren aliens a la meva sorpresa i donaven profunds cops de mall ací allà descobrint portes on mai no havien hagut, finestres en les més grans solideses, contraforts on havien hagut cortines. Com si no fóssim nosaltres, personatges d’aquell teatrí, més que fantasmes susceptibles de ser pastura de l'oblit. Nosaltres, tots, inclús el pare, maquillat ja per presentar-se, corregit de tots els dolors, davant l’eternitat de la mort, vam alçar la vista cap el sostre, que definitivament s’obria per la part més feble, per l’espina dorsal, com un animal enorme, una mena de cetaci, que ens hagués d’engolir per sempre.

 

Convèncer a tots per anar sortint d'aquella casa perquè continués el procés de demolició del passat tal com havien fet els fantasmes dels nostres ancestres, va ser cosa meva. Ho vam fer poc a poc i ens vam anar cadascú a les nostres realitats individuals, cadascú a ca seva, consirosos i conscients de que potser no ens tornaríem a veure. La Maite i la mare van marxar juntes carrer amunt.

 

Jo em vaig fer el jurament de no girar-me mentre anava carrer avall amb les mans a les butxaques, no fos que des d’allà, des d’aquell pom de runa, ell, el pare, s’estigués acomiadant amb la mà alçada i acabés d’omplir-me de pena la camisa que jo m’havia comprat expressament per al meu propi enterrament, que havia estat no feia gaire temps. Rodolà fins a mi el picaporta, aquell que al puny amagava una bola de ferro, negra i contundent.Escuchar

 

Leer fonéticamente

 

Diccionario - Ver diccionario detallado