GUANYADOR:
MIQUEL PUIG CUADAU
TÍTOL: EL BARRANC DEL LLOP
La primera hora del dia, o l'última
de la nit, el fred es nota a la cara. La Motaeta podria fer el camí des de la
casella a qualsevol dels racons de l’Hort del Santíssim tota sola. A Vicent
sols li cal encaminar-la per un dels ramals que es reparteixen per la finca i
ella va fent. El trac trac lent del carro marca el ritme dels dies, del treball
i de la gent. Després de desenganxar-la i posar-li el forcat, l’haca comença a
llaurar i Vicent s’esforça en dur-la més recta que un fil. Un cavalló, un
altre, …
La finca de Don Samuel, entre la
part de secà, amb garroferes i oliveres i les fanecades transformades en horts i
tarongerars, ocupa mig terme.
-
Sio! Haca! xec, xec,xec,xec!
-
Xei Vicent! Sempre llaures tirant la
llença! –Li diu el regador.
-
Que hi ha Silveri, passejant l’aixà? – El
saluda Vicent.
-
Hehehe! Ja saps, la feina d’hivern és més
dura que la d’estiu.– Rient de dents enfora.
-
La faena de regador és ben bona. –Afirma
Vicent seriós.
-
Sí, però ningú veu les séquies que has de
netejar durant l’hivern, les que s’han de refer, els cabets que cal tornar a
amuntonar. La brossa que s’ha de cremar.
-
Això sí.
-
Clar! Sols miren que a l’estiu vas
conduint l’aigua i sembla que no et canses.
-
Es que no et deus cansar molt. – Comenta
Vicent.
-
Com que no? Sovint, quan arriba l’aigua,
he d’estar una setmana fora de casa i passar nits regant al ras, amb els
mosquits fent-te jas! I quan alguna séquia rebenta, perquè al llaurar es vol traure
fins a l’últim pam de la terra com a hort, veges a qui li tiren les culpes, i
de seguida posa’t dins, mullat fins als genolls, i mira si pots amb la terra
enfangada. – Silveri va alçant la veu enfadant-se al tall que parla.
-
Tampoc cal que poses el crit en el cel, hi
ha qui estem pitjor.
-
No m’he de queixar! Les coses sempre poden
millorar.
-
No ho sé! – Contestà Vicent amb desànim.
-
Mira als senyorets i als amos!No estan
ells millor que nosaltres?
-
Els amos són els amos i nosaltres els
llauradors, com tota la vida. – Diu Vicent.
-
Sí, com tota la vida, però perquè no pot
ser diferent? – Amb to provocatiu.
-
Ja ho saps que no!
-
O sí Vicent, o sí! Bo! Però pares a
esmorzar o no? – Li diu Silveri.
-
Va vinga! Deixà l’aixà i fem un mosset!
La bota de vi,
una llesca de pa dur i uns talls de formatge eixen dels saquets de tela dels
homes. El sol ja il·lumina totalment el dia i encara que cap dels dos du rellotge
saben perfectament que ja porten més de dues hores de treball al coll.
-
Venen nous temps Vicent! Temps de canvis!
-
Els regadors sembleu romancers, sempre
duent rumors d’ací cap allà.
-
Que no són rumors Vicent! A les fàbriques
els treballadors tenen la força, més força que els amos, i ací hem de ser
nosaltres, els llauradors, no som també proletariat?
-
No digues burrades Silveri! Per ací ja hem
passat altres vegades! Ens fan creure que tot serà diferent, donem la cara pels
xerraires i a l’hora de la veritat, desapareixen.
-
Esta vegada és diferent Vicent, ho diuen
els diaris! –Diu Silveri tocant-li el muscle.
-
No es tracta de polítics que van comprant
vots com els senyorets, no és com a les eleccions. El treballadors s’estan
organitzant en sindicats. – Continua el regador.
-
No em crec res Silveri. A l’hora de votar
ja ho veus, uns i altres tots són iguals.
-
Escolta Vicent, no veus que al camp no estem
junts? No podem raonar com a les fàbriques, anar tots a una com un puny, però
si ens juntem, no en som més que ells?
-
Mira Silveri, ells en seran menys, però
qui ens dona el jornal? Ja saps que estic de mitger i si no porte la terra de
Don Samuel, ni tinc casa, ni tinc res, i amb huit boques que alimentar no puc
anar jugant. –Diu Vicent rodant el cap.
-
No es tracta de cap joc Vicent, ens estem
organitzant, si fa falta anirem per la força.
-
Què dius! –Exclama Vicent apartant-se’l de
damunt.
-
Que hi ha qui està disposat a tot. – Diu
Silveri apartant-se i traient pit.
-
A tot?
-
A empunyar un arma si fa falta!
-
Esteu bojos! No sabeu el que dieu!
-
Les revolucions passen per acabar amb els
poderosos i ells se van a resistir.
-
No em digues res més Silveri, no en vull
saber més deles teues cabòries.
-
Home, es clar que primer sempre cal
parlar, la nostra major força és la vaga, la tenim a les mans, als braços. Ja
voldria jo veure als amos i als senyorets, sí als senyorets, hehehe! Ja voldria
veure’ls jo agafant una aixà! – Diu Silveri entre rialles.
Ara Vicent
escolta en silenci.
-
Però clar, quan els obrers diuen de fer
vagues hi ha amos que volen obligar-los a treballar per la força. I aleshores
cal tindre homes valents disposats a tot.
-
Mira Silveri, deixa´t ja dels teus parlaments
i xerrameques. Jo ja em vaig tindre prou de tirs i escopetes allà al Rif.
-
Ostres Vicent! És veritat, tu estigueres a
Melilla, doncs saps que estan cridant de nou més quintes? – Comenta Silveri amb
expressió d’alarmisme.
-
Què vols dir? Igual que sempre, no?
-
No, vull dir que estan cridant a files a
reservistes per a sufocar la guerra del Rif.
-
Més quintes? Reservistes? – Pregunta
Vicent mirant la llunyania amb preocupació.
El semblant de
Vicent ha canviat per complet, abstret, ni ha dit adéu a Silveri quan este s’ha
alçat. Assegut al marge, el seu cos s’ha anat engolint, ha posat el cap entre
les mans tapant-se les orelles com per evitar escoltar un soroll. El gest del
seu rostre s’ha descompost i ha tancat els ulls fent força.
-------------------------------------
A Sidi Guariach el calor d’octubre
és encara més intens que el que fa a l’estiu al seu poble, la terra de la que
no havia eixit Vicent fins a ser reclutat. Les obres del fort obliguen als
soldats a redoblar les guàrdies. L’aigua escasseja per als militars que veuen
als treballadors desfent-se al sol i no poden deixar de compartir-la per
solidaritat.
La ubicació escollida per al fort no
ha agradat gens als musulmans. Els vilatans, que fan de caps de les quadrilles
de treball, no han volgut encetar les obres i molts han fugit renunciant al
jornal. Una companyia d'enginyers s’ha desplaçat des de la ciutat i amb els
pocs rifenys que no han marxat han encetat la construcció de l’edifici defensiu.
-
El general Margallo, governador de la
ciutat, ha decretat que el fort es té que construir ací! Tant fa el que pensen
els rifenys! Pobres desemparats de la mà de Déu. Jesucrist nostre senyor, que
sabran ells de llocs sagrats! –El tinent Palacios es passeja a cavall
entre les tropes cridant.
-
La tumba d’un sant? Que en sabran ells de
sants? Si parlàrem de sant Vicent Màrtir, de sant Miquel, de sant Pere, encara
tindrien alguna raó, però quin tipus de sant ha de ser este? Quin cementiri ha
d’haver ací? –Malcarat, amb una cicatriu que va des de vora l’ull fins a la boca,
brama sense parar.
-
Analfabets, incultes, infidels! Estos
moros, estos sarraïns rebels que no fan cas ni al seu Sultà el que necessiten
és ordre, una mà dura com la del nostre general!
Els seus crits
són interromputs de sobte per uns trets en la llunyania.
-
Atenció! Alerta! Als seus llocs! Corneta!
Cride a Batalló i Tropa!
Vicent i la
resta dels homes s’agrupen tal com els van explicar en la instrucció. El tinent,
a cavall, ordena que es reparteixen en diferents posicions i ell, amb altres
homes, es va amagant entre els materials portats per a les obres del fort, les
parets alçades, els fossars construïts com a primera defensa.
-
Als seus llocs! No disparen fins que els
tinguen a prop, administren bé la munició!
Els homes de
les cabiles baixen de les muntanyes a peu i a cavall i els assetgen per totes
parts. Contra el centenar de militars espanyols apareixen milers de rifenys ben
armats. L’atac amb els Remington fa que resulte difícil defensar la plaça sense
gastar munició.
El batalló
queda ràpidament rodejat. La batalla dura tot el dia i malgrat que els màusers
aconsegueixen abatre un bon grapat d’atacants també hi cauen morts i ferits
alguns espanyols. Els guerrers dels clans, ben organitzats, carreguen
sobre el costat més dèbil del fort, on les obres estan menys avançades i sols
s’acumulen grapats de terra i pedres.
Vicent, amb el
seu amic de Cullera, ha aconseguit arrecerar-se en un bon lloc però a mesura
que passen les hores l’enemic es va apropant. Els trets impacten contra les
parets d'argamassa que tapen als dos riberencs. Quan senten al tinent Palacios
cridar “Retirada” tots dos es queden mirant-se.
-
Vinga, ara és l’hora!
-
Vicent! Ens mataran!
-
Si ens quedem ací també ens mataran!
La cara de
pànic del de Cullera encoratja més si cap a Vicent. Decidit, ix el primer
de l’amagatall per a buscar ràpidament un altre refugi, el cullerot el segueix,
de mica en mica van reculant fins on els altres soldats guarden algunes
posicions defensives.
El sol comença
a declinar i cada vegada és més difícil ser vist però també veure a l’enemic.
Quan el tinent ordena la retirada definitiva, Vicent i la resta de soldats
comencen a córrer desesperadament, a córrer cap al purgatori.
.................................................
En despertar a
l’hospital, Vicent sent un dolor immens al costat esquerre, no pot moure el cos
i en intentar tocar-se un crit s’escapa entre les seus dents serrades de dolor.
Un bram esgarrifador com els molts que ha escoltat quan fugia. Els dels abatuts
eren secs i rotunds però els dels que queien ferits en la batalla ressonaven en
la nit com els udols dels llops afamats, esgarrats entre el dolor de la ferida
en el cos i el de l’esquerda oberta en l’ànima en sentir-se abandonats. Un dels
abatuts és l’amic de Vicent, el de Cullera. Almenys ell ho ha pogut contar.
-
Quin olor és este? On estic?
-
És l’olor de la mort. – Li contesta un
altre soldat també ferit en la batalla.
En aquella sala
del fort de Cabrerizas Altas hi ha una dotzena de soldats nafrats, la majoria
d’ells esperen a que els arribe el torn que els renten les ferides i les
sanegen, altres, immòbils, en l’espera els arriba el traspàs. A la sala
contigua un metge atén als tres tinents ferits. De matinada li arriba el torn a
Vicent, la sang resseca ha format una crosta per la que encara supura en part. El
metge apura el poc d’alcohol que li queda per a intentar desinfectar-ho. Els
crits de Vicent semblen els de l’agonia d’un màrtir.
-
Pren! Beu! L’absenta et calmarà el dolor.
-----------------------------
Quan Vicent
torna en si i veu davant d’ell la Motaetaalena profundament, alça el cap,
contempla la terra, les seues muntanyes el seu cel.
-
Quina sort haver tornat al paradís!
Encara tarda
una estona en alçar-se del marge i quan ho fa respira de forma costosa i
s’agafa el costat, el de la ferida de la Guerra “Chica”.
-
Per hui ja he treballat prou, l’absenta em
calmarà el dolor.
Vora a migdia entra
a la taverna i Pep el saluda alegrement.
-
Com va Vicent?
-
Va i prou!
-
Home, tampoc serà per a tant!
-
Ho diu qui no ha eixit mai d’eixa barra!
-
Haguera preferit tindre dos cames sanes i
córrer món.
-
Mai se sap que és millor.
El taverner,
veu la cara de pomes agres que du Vicent i prefereix callar.
-
Que vols, el de sempre?
-
No, hui doble!
A una taula,
prop de la barra, Pere llig el diari en veu baixa i amb dificultats. Vicent
s’acosta cap allí. Es para a escoltar el xiuxiueig de l’altre mentre xucla del
got d’absenta mesurant l’impacte que el licor té en passar per la gola.
-
Que diu? – Pregunta Vicent.
-
Si em deixes llegir igual t’ho dic.–
Respon amb cara seriosa i fugint de contestar.
Vicent alça el
cap i mira la taverna. La poca llum que entra per la porta deixa a la vista
aquell lloc menut, amb la barra alta de pedra, el mirall desgastat, el barral
de vi i els dos vells cartells de cabarets amb els rètols de Paris i Barcelona.
-
Jas! Tot per a tu!- Li diu Pere amollant
el diari amb menyspreu.
Vicent comença
a intentar desxifrar les lletres d’aquells dos fulls, amb penes i glòria està
lligant les lletres quan entra Andreu, el senyoret de la Creueta.
-
Un quart de vi Pep! I unes olives!
-
Bon dia senyoret! –Licontesta el taverner.
-
Bon dia! A qui tens ací?
-
Ja veu! Pere, com sempre, i Vicent, elde
l’hort de “Don” Samuel.
-
Vicent, sí, el conec. El seu fill, Cipriano,
és de la meua quinta. Posa vi per a tots! I del bo! De la botella, no del
barral eixe! –Diu el jove mirant a Vicent que encara llig.
-
Com tu manes Andreu!
-
Clar que sí, hui estic de celebració! –
Crida el senyoret mentre somriu.
-
Xe Andreu! Sí que set veu content! Això
com és? –Diu Pep fent-li el cul gros.
-
Jo sempre estic content, però hui més!
Mira! Mira el diari! Que diu ací Vicent?
-
I que més Vicent?
-
Millor ho llig vosté senyoret, que a mi em
costa prou, he perdut molta vista, sap?
-
Clar, clar, escolteu bé i sabreu què
celebrem.
“En estos momentos preocupa a
la familias el medioseguro y económico para librar a sus hijos del servicio
militar. El centro de redenciones de D.Antonio Boixerau y Claverol, ..... lleva redimidos 11.589 quintos desde el año
1890 en que se fundó, leofrecesus Servicios ...”
-
Això celebrem, que ara sóc un redimit!
Quan el
senyoret Andreu se’n ha anat després de fer-se dos quarts de vi i convidar a tots
els presents les vegades que han fet falta, la taverna s’ha quedat en silenci.
Pere se’n ha anat i Vicent ha demanat un nou colp d’absenta.
-
No Vicent, hui ja has carregat prou! –Li
diu el taverner rodant el cap.
-
Qui paga mana! Ací estan els diners! – Diu
Vicent colpejant amb la palma de la mà una moneda contra la barra de pedra amb cara
de pocs amics.
-
Però Vicent …
-
Que em poses un altre, hòstia consagrada!
-
Com tu digues Vicent, com tu digues.
–Accepta el taverner a desgana i atemorit.
Al cap d’una estona
entra Silveri amb l’aixada al coll, tal com este matí a l’hort.
-
Que Vicent? Ja has acabat de llaurar allò?
Vicent no
contesta. Pep, li fa un gest a Silveri per a indicar-li que millor es calle.
-
Veus Silveri, tu no dius que es poden
canviar les coses. –Les paraules eixen farfalloses de la boca de Vicent.
-
Clar Vicent, i continue pensant el mateix.
–Diu Silveri en un to suau.
-
Ah sí! Conta-li Pep, conta-li qui ha
vingut hui de festa!
-
Qui? – Pregunta Silveri.
-
El senyoret Andreu. – Respon el taverner.
-
Ah sí?
-
Clar Silveri, clar! Ha vingut a
convidar-nos!–Diu Vicent amb un somriure exagerat.
-
Que vols dir? –Respon Silveri, recolzat a
la barra bevent un glop de vi.
-
No deies que hem d’estar junts per a
fer-nos forts? Doncs ni junts, ni forts!
-
Si es vol es pot. – Diu Silveri, obligat a
contestar malgrat els gestos de Pep.
-
Es pot? Hehehehe! No em faces riure!
-
Dis-li Pep, dis-li! Perquè estava tant
content el senyoret Andreu?
Silveri es
queda mirant al taverner.
-
El senyoret Andreu ha pagat per a no ser
reclutat.
Silveri fa un
nou glop al vi.
-
Mil cinc-centes pessetes, res. Tu en guanyes
dos al dia com jo o tres? Tu pots pagar l’home? Ja veus! I saps què Silveri,
saps què? –Diu Vicent alterat.
Silveri se’l
mira ara en silenci.
- Ara el meu Cipriano haurà d’anar a
l’Àfrica, com jo! –Vicent alça el got per a beure’s el que li queda d’absenta
abans de dir:
-
Haurà d’anar a defensar a Es-pa-nya!
–Remarcant cada síl·laba.
-
Apatir aquell calor, a intentar sobreviure
a aquell terror!
-------------------------------------------
Tot el poble
acompanya a Cipriano en este passeig pel poble.Vicent, marcit, camina com una
ànima en pena. Entre els presents es sent dir:
-
El fill de Conrado, el meu cosí, també està
a Melilla.
-
També llaurador?
-
També.
Carme, la dona
de Vicent, s’ha quedat a casa. Durant tota la nit s’han sentit les pregàries,
han entrat i eixit de la llar veus silencioses que acompanyaven en la penombra.
Les llàgrimes de Carme corren fil a fil. Les mostres de condol no la trauen del
seu aïllament. Ara, sota l’efecte calmant del aigua del “Carmen” diu:
-
Un perdut per sempre, l’altre ofegat en el
passat.
“En el Barranco del Lobo, hay una fuente que mana sangre de los españoles
que murieron por la Patria. Ni se lava ni se peina ni se pone la
mantilla hasta que venga su novio de la guerra de Melilla. Melilla ya
no es Melilla, Melilla es un matadero donde se matan los Hombres como si fueran
corderos. Pobrecitas madres, cuánto llorarán, al ver que sus hijos en
la guerra están.”
