Per a Jesús, les
parts d'un casament estaven ben diferenciades més enllà de l'acte de la cerimònia. A cada regió
o a cada país, els professionals del seu sector,
els fotògrafs, podien gestionar les celebracions d'aquesta índole d'una manera
o altra, però ell tenia
molt clar com s'havia de dividir el reportatge fotogràfic i així passava
amb les núpcies de Nicolau i Raquel.
Era una cosa que, afortunadament per a ell, no passava
de moda; tot al contrari
si hi cabia, la cosa anava
a més. La veritat és que, malgrat
tot i que era beneficiós i rendible per a la seua feina, no entenia la bogeria a la qual estaven arribant
aquests esdeveniments.
Recordava com, anys enrere, quan va començar en aquest món, només calia
fotografiar la cerimònia i després el convit, però la predilecció social per
generar imatges i records ficticis més enllà del que realment succeeix en el
moment de l'acció, havia portat els professionals del seu ofici a tenir molta més feina i, per tant, a treure'n
molta mes tallada de l’assumpte.
I vaja si en treien
de rendibilitat! Primer es van inventar això de fotografiar els preparatius del
casament: com es vesteixen i com es maquillen els nuvis. Després van crear una
secció específica per als convidats, i ara s'havien tret de la màniga allò de
la “preboda i postboda”. Els qui volien el pack complet havien de traure la
targeta i pagar una quantiosa suma que oscil·lava entre els nou-cents
i els mil sis-cents euros. Amb cada casament, els ulls de Jesús es
transformaven en els de l'Oncle Gilito i les seues pupil·les es convertien en
símbols de l'euro.
Un cop sabut això,
cal dir que Nicolau i Raquel, tot i voler aparentar el màxim possible en un dia tan meravellós, no es podien permetre el “pack premium”
que oferia el nostre protagonista, per la qual cosa
van eliminar la preboda i la postboda i només van contractar el “pack
estàndard” pel mòdic preu de mil cent euros.
Preboda (“Pack Premium”)
Els preparatius
Com que encara no ha arribat
el moment en què les persones es puguen
teletransportar per poder
fotografiar correctament els preparatius, va haver de demanar al
seu company, Lluís, que es dirigira a casa del nuvi, les fotos del qual
són més senzilles en general, i fera unes quantes fotos amb la família, del
procés de vestir-se i les famoses fotos detall. Sembla que ara una foto d'un
rellotge, una màniga de camisa, un bessó o la sivella d'un cinturó són
equiparables a la Capella Sixtina. La veritat és que Jesús es feia creus, però
quan pensava en el casament, li tornaven aquests símbols d'euro als ulls.
Ell es va dirigir a la casa de la núvia per fer el mateix amb ella. Val
a dir que Raquel estava molt nerviosa i tothom li deia en aquella casa: «És normal, cari, és el dia més important de
la teua vida», a la qual cosa Jesús només podia respondre amb un somriure,
evidentment fals, mentre feia les fotos i pensava que aquesta era una de les
frases més repetides que hi ha en les vides plenament superficials.
Siguem sincers: en ple segle
XXI, és una estupidesa majúscula pensar que el dia
del casament és el més important d'una
vida. Segurament aquesta
noia, Déu no ho vulga, es divorcie, es torne a casar,
tinga dos fills, siga acomiadada i contractada en condicions més o menys
favorables, enviüde, tinga un nét, un altre, li toque la loteria, tinga un
accident de cotxe i surta
il·lesa... o no, però sobrevisca. A veure, a veure, a veure... El dia
més important de la seua vida?
El somriure que
anteriorment era fals ja s'havia convertit en sincer mentre pressionava el botó de la càmera i feia una altra foto de la brotxa de maquillatge atusant- li els pòmuls, excessivament vermells.
De veritat, quina comèdia hi ha als reportatges de casaments si ets capaç d'evadir-
te de l'ambient que els envolta i veure'ls des de fora, com un simple
observador. Un que només visualitza la copa de xampany viatjant
d'una banda a l'altra abans
que li pinten els llavis, com sacsegen el vel o com es posen un vestit que ha costat
més que el convit i que
només utilitzaran una vegada a la seua vida.
Això sí, les fotos
li estaven quedant precioses. Abans de sortir per la porta per a entrar al cotxe i dirigir-se a l'església, va poder fer una fotografia cinematogràfica amb un contraplà de la núvia a contrallum,
creuant el llindar i amb el cap decantat. Una imatge que sabia que encantaria a
Raquel. Un moment que, novament, no havia estat natural, ja que l'acció de
sortir havia estat truncada per la seua veu i el consell de posat. Ficció per records.
La cerimònia
Ja que havia trucat
a Lluis perquè anara a casa del nuvi i el seguira fins a la cerimònia, no li
pagaria per tan sols una hora de feina i desaprofitar-ho. No, Jesús no
treballava així, cuidava els seus.
Un cop a l'església, ell es va posar a la porta, i, tan bon punt la núvia va baixar del
cotxe, va començar a fer fotos
naturals, mentre el seu company, més a prop del vehicle, llançava una multitud
de flaixos per captar tots els detalls possibles de l'acte. Probablement un
dels moments menys artificials de tot el dia.
Les esglésies,
generalment, són els enemics més grans dels fotògrafs, per la qual cosa les
cerimònies eren, sens dubte, el pitjor moment d'un casament. Quan un
professional es dirigeix cap a un temple arquitectònic romànic, que era el que
Jesús es solia trobar, es sentia com el torero que entra a l'arena o, pitjor
encara, com un presoner quan el deixaven
anar als lleons.
«A veure amb què em trobe
i com me’n surt d’aquesta». En aquestes construccions
antigues, la llum brilla per la seua absència i la llibertat de moviment és
molt complexa.
Tenia sort en
aquesta església, ja que hi havia un corredor central i dos laterals, una cosa
poc habitual per la zona, però que li permetia cert marge de moviment fins al
púlpit. Ell tenia clar el seu objectiu: era com el caçador que sap quina
és la seua presa. La captura més important que havia de fer era el moment
del l’entrega de les arres
i els anells. Estava preparat, per això tenia Lluís.
Li havia donat
l'ordre de que, passara el que passara, havia de capturar aquesta instantània
en detall. Bàsicament, ho havia convertit en el seu “fotògraf detall”. No hi havia d’haver cap gest de mans ni cap reacció
facial que es perdés en l'oblit. Captar
petits trossets naturals, si podia ser, de la parella.
Ell, malgrat
semblar importunar en algun moment
els convidats, rondava
d'ací cap allà amb les seues suors baixant-li pel clatell, sense importar-li realment
davant de qui es
posava, ni si feia massa soroll en cadascun dels seus passos.
I mentre observava l'evident espectacle que és un
casament, farcit de gent, amb vestits cars, pentinats
de tres-cents euros, les flors per decorar
l'església valorades en més
de sis-cents euros i tots els adorns que havien posat en cadascun dels bancs,
Jesús no podia deixar de pensar en el missatge que van deixar retratat a la
bíblia. «No està escrit: “La meua casa
serà anomenada casa de pregària per a totes les nacions”? Però vostès l’han fet cova de lladres». I és que, tot i ser ell mateix un d'aquells lladres,
no deixava de
veure la comèdia
que el mateix temple cristià
prediqués una cosa i reflectís
completament el contrari. I mentre els seus pensaments vagaven per la
seua ment entre els sons del públic i els de l'obturador de la càmera, la
cerimònia arribava al final.
Les càmeres
tornaven a l'exterior per capturar les imatges més icòniques: aquelles on el punt central era el
llançament d'arròs entre rialles i la carrereta fins al cotxe en el qual se
n’anirien junts com un matrimoni, sent ja marit i… muller? Què passava amb
aquesta terminologia? Mai no li havia quedat
clar aquest tema.
Què passava? Una muller
no era muller fins que no es casava? No seria més correcte marit i esposa, o
espòs i esposa? Però muller ho havia estat sempre, o almenys des que era
adulta.
De qualsevol
manera, aquell principi de pantomima ja havia acabat. Ara només quedava allò
que a la gent més li importava: el convit.
El còctel
Mentre Jesús se n'anava amb la recent
casada parella a fer unes fotos artístiques, romàntiques i emotives en
plena natura, Lluís anava a fer el mateix, però amb els convidats més propers.
«Sempre em toca a mi la pitjor feina»,
pensava sovint, però és clar, ell era el contractat. Si volia la feina més
senzilla, i alhora la més lluïda, s'havia de muntar la seua pròpia empresa de
fotografia i deixar de ser un freelance.
Deixant somnis vanitosos i queixes de costat, Jesús es va dirigir amb
cotxe als marges d'un pantà on havia quedat amb els nuvis per poder, i cite textualment, “captar la naturalesa de l'amor en plena
naturalesa”, malgrat la redundància de la frase. I és que així era ell,
venia fum a les parelles per poder guanyar-se el pa en una professió que li
agradava en essència, però cada dia menys en forma.
Una abraçada per darrere, un petó creuat, una foto romàntica, una
captura en primer pla de com els cabells es movien amb l'aire. Mentides al vent. Somnis frívols i idealitzats
venuts a preu d'or, que enganyen els records i creen una falsa il·lusió.
Mentrestant, al còctel,
Lluís feia posar
els convidats més propers, cosins,
germans i millors amics de cadascuna de les parts, fent postures
totalment ridícules: estirant una corda que simbolitzava el matrimoni, subjectant globus de color
blau o blanc, o fins i tot posant sobre un fons verd on
posteriorment es muntarien unes imatges.
Lluís pensava que
l'estupidesa havia arribat a tots els racons de la cultura i la tradició
humana, i que, tal com deia Jesús, ja no hi havia remei.
Cal dir, però, que si bé la cerimònia era el moment
tècnicament més complicat de la cerimònia, el banquet era on més es sentien
avergonyits de la humanitat: l'únic
moment de tot casament en què s'ajuntaven els set pecats capitals per
recordar-nos que allò es tractava d'una cerimònia catòlica, però que, pel que
semblava, cap dels participants ho recordava. I era on es dirigia ara el nostre
protagonista.
El banquet
I tal com havia advertit al paràgraf anterior, amb l'arribada dels
nuvis al convit s'havien deslligat els set pecats capitals. Molts eren
evidents, però només quan els immortalitzes
amb un objectiu es queden
retratats els defectes
d'aquells que els emprenen,
i això era el que més li agradava a Jesús: mostrar
les vergonyes de la societat,
només que a la feina poques
vegades podia fer-ho. Tot i això, cal dir que sempre es guardava unes fotos per
a la seua col·lecció personal.
I és que, si hi ha un pecat que prima en un casament davant
de la resta, és la supèrbia. Aquesta
gana desbocada que té la gent per ser la preferida davant dels altres, per ser
el focus d'atenció. I qui és més superb que la pròpia núvia en el seu propi
espectacle? Ningú no és capaç de superar això. Alguns intenten competir de
forma irracional amb la protagonista de la celebració, i es poden veure els
pares, però sobretot les mares dels nuvis, intentant fer gala de les peces més
cares que es poden veure al banquet, per a alegrar-se en els seus propis records
d'aquell dia en què van ser la favorita
del casament.
Però aquesta supèrbia de que fa gala la núvia, tot i ser un pecat
capital ben clar per se, tenia el do de ser acceptat i, a més, ben vist per la
resta de gent. «És clar, és que és el seu
dia», es podia sentir de llarg a llarg de l'àgape en veure-la lluir el seu
vestit. Aleshores, no és el dia del nuvi? Ni dels padrins? Ni dels pares,
germans, cosins…? No: l'única protagonista, i al voltant de la qual tot gira en
un casament, és la núvia.
I ella era la principal protagonista del reportatge de fotos de Jesús:
el centre de cada pla i de cada composició.
Mentre el fotògraf feia la seua feina, es podia contemplar el segon
dels pecats vigents en qualsevol casament, i no era altre
que l'enveja. I com de dolenta
que és: aquell xiuxiueig d'aquelles dones que desitgen el que, en aquest cas, la Raquel
havia aconseguit amb en
Nicolau. Volien posar-se del tot a la seua pell; anhelaven tot el que ella
tenia aquell dia.
I no s'acabava ací, sinó que els amics de Nicolau també la
patien. En veure la felicitat amb què ells gaudien
d'aquesta unió, pensaven
«Jo vull això, ja n'hi ha prou, vull assentar el cap». Pensaments racionals als quals
s'arribava després d'un sentiment erroni com el de l'enveja. I és que això
de “l'enveja sana”, per a Jesús, realment no existia: qualsevol enveja,
qualsevol desig de tenir alguna
cosa que no et pertany,
li semblava caure en un somni propi d'una ment
trastornada. O potser seria la seua ment, la malalta?
Siga
com siga, aquests xiuxiueigs i grupets de critiques i d'enveges eren
perfectament captats per l'objectiu del nostre protagonista, el qual sabia que
encara quedaven els millors pecats del convit.
El següent a
aparèixer era el que més prevalia en un banquet: la gola. Era impressionant el que passava en tots els convits. Hi
havia gent que es controlava potser perquè eren de poc menjar,
o pel què diran, o simplement no tenien aquella
gola atroç que es desfermava en seure a taula. Però
hi havia altra gent que semblava tornar-se boja: miraven el menjar i començaven
a bavejar, s'abalançaven damunt del pernil, les gambes o qualsevol cosa que
posaren a taula, com si no hagueren tastat mos en una setmana, esperant aquell
dia. Era increïble.
I no parlem de la beguda. Perquè
molts pensen que la gola s'atura amb el menjar, però no: l'excés a la beguda
també és considerat gola. I vaja si n'hi havia, als casaments.
En
aquest punt, quan la gent es centrava a omplir la panxa i esquitxar els veïns
amb llimó o el suc dels caps de les gambes, Jesús solia aprofitar per sortir a
fer-se un cigarret, i deixava Lluís fent fotos a aquest pecat.
No podia deixar de
pensar com de bé s’ho passava tothom a les noces i com era de tremendament
tediosa aquesta feina per a ell. Cada dia era pitjor, i és clar, amb els anys,
les seues ganes de gresca, de riure i d’aguantar borratxos anaven en descens. «Tan bé que estaria
al sofà de ma casa». Era un pensament
recurrent, que més tard es repetiria
cada vegada amb més freqüència, canviant la paraula sofà per llit.
Però mirava la
Canon i sabia que treballar de quatre a set dies al mes era un luxe que molt pocs es podien permetre.
Va apagar el cigarret i va tornar a entrar.
I es va adonar que
s'acabava de produir, com a cada casament, un altre dels pecats: la mandra. Aquest descuit i tedi per les
coses que estem fent, i de la qual sempre era ell el responsable.
El canvi
sonor de la pau que es respirava fora a la festa de dins era eixordador. Dir que
era molest era dir poc. I aquesta
entrada li va deixar veure
el pecat que menys evident sol aparèixer als banquets, però
que, encara que siga fora de pla, sempre passa: la ira.
Els cambrers, aquesta professió injuriada per molta gent quan sortim
a menjar o a
beure i dels que només ens recordem quan es retarden amb la comanda, també eren
els que més patien durant el banquet. I una ensopegada d'un d’ells, vessant una
poc de vi blanc sobre un dels convidats, havia generat una explosió d'ira entre
els comensals de la taula, l'encarregat i el cambrer.
Afortunadament, els
nuvis i els seus familiars semblaven gent de bé i van fer el possible perquè
una petita ensopegada no taqués un casament que anava tan bé. Jesús es va acostar
a Lluís i li va preguntar si havia capturat
alguna cosa amb les càmeres.
Aquest li va contestar que fins a l'últim detall. Com es notava que
havia treballat com a fotògraf periodista, sempre sabia estar damunt de la
notícia.
El
banquet avançava i els nuvis es van aixecar per anar taula per taula. Aquest
moment que mai no entendria Jesús i que, afortunadament, cada cop es feia
menys, que era recollir els sobres dels convidats. I no seria aquest un altre
dels pecats? Doncs sí: parlem de l'avarícia.
És cert que un convit costa un dineral i que s'espera que la gent pague el seu propi
cobert, però també
seria lògic que els casaments foren esdeveniments
més familiars, i que aquells que es casen conviden desinteressadament qui
vulguen. Per tant, els sobres,
pagaments i regals
traduïts en diners no són més que un afany per obtenir uns guanys que no s'haurien de
donar.
Posem el supòsit
que, en comptes d'un casament, és un aniversari, i el senyor Nicolau vol
convidar cinquanta persones entre amics i familiars. Tothom estaria d'acord que cal fer-li algun regal, però, per més que Nicolau
els convidara al Hilton a dinar, ningú no pensaria a pagar el seu cobert. I
als casaments? Sí, és clar, als casaments sí. Jesús sempre es tirava les mans
al cap quan raonava així.
Doncs res, que
anaven caminant els nuvis recollint bitllets. Uns sobres més fins, altres més
grossos i altres, sortosament per a tots, inexistents. Però no perquè no els
hagueren pagat, sinó perquè ja els ho havien ingressat en un compte. Si aquest
afany per aconseguir diners no era avarícia…
Sempre se sentia,
en aquests moments,
la típica senyora
sexagenària dient-li al seu
marit: «És que un casament costa molt»,
i Jesús sempre pensava el mateix: «A
veure, senyora, que ningú els està obligant a casar-se ni a convidar
dues-centes persones; ho fan perquè volen». I és que era així.
Però les fotos no
es feien soles i, encara que Jesús tinguera les seues pròpies opinions, la veritat és que part d'aquella avarícia
que s'observava en aquell moment
li
esquitxava a ell i permetia que la gent fes un gasto desmesurat en
coses banals com un reportatge complet del casament.
I quin bonic moment
venia ara: el ball i el pastís.
Un ball que els havia
costat huit- cents eurassos.
Sí, sí, huit-cents euros. Què per què? Perquè els bons de Nicolau i Raquel
feia tres mesos que anaven a classes
de ball per preparar-se per a aquell moment. I és que fer el ridícul en un sopar de més de
dues-centes persones no és una cosa que la gent es vulga permetre. Per tant, és
millor pagar i, si més no, no fer-lo en excés. Perquè mare meua, quin ball. Jesús havia vist llimacs i cargols moure's
més ràpid i fluid que ells dos.
«Pobrets –pensava– segur que eren súper
arrítmics i no han pogut fer més per ells».
Però calia veure les cares de la gent, meravellada per
contemplar dues tortugues moure's en cercles.
Les fotos van quedar espectaculars. Quan els moviments són tan lents
et permeten anticipar-te al
que succeirà: saps quan deixaran caure a la núvia cap a un costat o cap a
l’altre i quan es besaran. Per tant, pots col·locar-te en la millor posició pel
que fa a la il·luminació que hi ha a la sala i capturar unes imatges de somni.
«He de demanar el número de la coreògrafa del ball, li he de donar les gràcies per fer-me la feina més fàcil»,
va pensar Jesús sarcàsticament i somrient a mesura que ho deia per dins.
I ara, arribats a
aquest punt, al tall del pastís, amb un sabre que semblava de la cavalleria napoleònica i de la qual tothom
menjava un tros,
arribava el darrer
dels pecats del banquet. Ja
no se’n recordaven que en quedava un: Doncs sí: la luxúria.
Que fastigosa pot
ser la gent quan beu, i en tots els casaments. És desinhibir-se amb l'alcohol
i començar aquest desig sexual que escalfava
entrecuixes entre els solters i les solteres, i feia que, conforme es feia més tard i la gent més gran se n'anava,
allò s’anara semblant més a una bacanal. Quins
bruts tots. I, és clar,
Jesús i Lluís
es quedarien fins al
final, com a autèntics professionals.
Se'ls va acostar, en un moment a meitat de festa, la núvia i els va dir que els havien
apartat una poquet de sopar abans de tancar cuina, podien anar on volguessin i
menjar- se-la i que, si volien, podien retirar-se, la seua feina ja estava més
que feta.
Van sortir fora, on havia estat el còctel, i es van asseure en un barril que hi havia
amb tamborets. Jesús va treure un cigar mentre els portaven el plat que havien
preparat per a ells i va mirar a Lluís.
–Doncs ja hauríem acabat,
Lluís. Una estona abans del que et vaig dir.
–Menys mal, perquè ja estic rebentat. T'han encarregat el
Pack Premium? –va preguntar amb ànim d'informar-se del pressupost del casament.
–Que va, em van dir que no els ho podien permetre,
encara que jo crec que veient
el que els han deixat de pasta, segur que podien. No els haurà donat la gana,
però vaja, que no ens podem queixar, en aquesta almenys ens donen menjar i ens
marxem abans.
–Sí, no hi ha queixa. Com va l’agenda? Em necessitaràs per a algun
altre dia aquest mes? –la veritat era que li feien falta
els diners i cada vegada
que el trucava li feia un gran favor.
–Doncs aquesta
setmana tinc el comiat de casat de German Giner,
aquell que ens va pagar les noces fa poc més d'un
any, recordes?
–Mare meua, es veia venir, ja vam
dir que era un matrimoni de conveniència.
–Vaja
si ho vam dir –va comentar Jesús–. I no et pensis que tinc gaire més, un bateig
i un altre casament per al trenta-u. Per a aquesta última crec que sí que em
faràs falta, aquesta sí que és Premium.
–Doncs em ve genial
a final de mes, així m'ajudes amb el
lloguer.
En
això va arribar un cambrer amb els dos plats de menjar. Quina bona pinta
tenien. Jesús va tirar el cigarret a terra, el va xafar
per apagar-lo, va mirar Lluís
i, amb un gest de cap, li va fer senyal perquè menjaren.
Després
d'això, la nit havia acabat, el casament també i només li quedava retirar- se a descansar fins a la setmana següent.
Però el gruix
del treball de Jesús, malgrat
el que poguera semblar,
no es feia de cara al públic,
sinó al seu estudi de fotografia, on ell mateix revelava les fotos, feia les composicions dels àlbums i fins i tot tenia el detall de muntar un vídeo amb les millors fotos del
casament.
Però tot això ningú
no ho veia. I damunt als nuvis sempre els semblava molt lent quan deia que
trigava uns quatre mesos a lliurar l'àlbum. Doncs sort que no havien triat el
“Pack Premium”! Perquè si dos mesos després del casament, encara havien de
quedar per fer una última sessió de fotos per la postboda, el temps es
prolongava fins a uns sis mesos.
Sense
ànim d'allargar-nos en aquesta història, cal dir que Raquel i Nicolau van tenir
una grata experiència amb el nostre protagonista. Ni una queixa i ni un però.
Van gaudir d'un preciós viatge de nuvis a la Riviera Maya, van tornar i esperar
la trucada de Jesús mentre seguien amb les seues vides, treballant i gaudint
del seu temps junts.
Postboda (“Pack Premium”)
Després d'una
trucada, quatre mesos després, la parella va anar a recollir l'àlbum de fotos i, malgrat
les crítiques que sempre passaven
per la ment de Jesús sobre el fictici,
superficial i banal dels casaments, van acabar molt contents amb el record que
unes simples fotos els oferien per a la resta de la vida.
Captures de moments
que no havien pogut viure amb plenitud per l'eufòria i l'emoció de l'acte.
Ànimes que s'aturaven davant d'aquella lent i que s'immortalitzaven per sempre.
Per a Raquel i Nicolau,
allò era preciós
i els embriagava de felicitat. No tenia preu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario