XXX CONCURS DE NARRATIVA CURTA REIAL VILA DE GUARDAMAR 2025

 

MODALIDAT: RELATS DE TEMÀTICA LLIURE 

ESCRITS EN VALENCIÀ

GUANYADOR: MARÍA TERESA MARTÍNEZ LLORET

TÍTOL: LES PARETS BLANQUES

 

LES PARETS BLANQUES

 

1.

Mentre contemplava els pots de pintura, una inquietud indefinida em va recórrer el cos. Triar-ne un seria una batalla sorda i prolongada. Ell també ho va notar, amb eixa intuïció que només sorgeix de passar massa temps junts. Va fer un sospir entre exasperat i divertit abans d’anunciar:

—Vaig un moment a tafanejar pels estors.

Amb ell fora d’escena, vaig quedar-me sola, embolcallada per prestatgeries a les quals ningú pot arribar, immersa, com una devota feligresa, en aquell temple consagrat a la doctrina de la pintura plàstica. Feia temps que m’havia obsessionat amb el color de les parets, com si fos una decisió vital, alguna cosa que transcendia el simple fet de pintar una superfície. Era un poc absurd, ho reconec. Però els colors per a mi no eren simples estímuls visuals; tenien el poder de transformar-me l’ànim i desvetllar sensacions físiques molt reals. De vegades, n’hi havia prou amb un sol matís per a accelerar-me el pols o deixar-me completament abatuda. El roig em feia córrer la sang més de pressa, el verd, en canvi, em relaxava la musculatura, el groc em feia sentir pessigolles als dits, i el blau..., amb el blau m’entraven ganes de flotar. Eixe deliri cromàtic era estrany, però també excitant. Per això, enfrontar-me a aquella decisió se’m feia tan difícil. No era només triar un color, era escollir una emoció, una vibració que marcaria la diferència.

Aleshores, quin era el color perfecte? Blau o rosa, impossible. Seria una concessió al pitjor dels clixés. També vaig descartar els colors terrosos, que em deixaven la boca seca, i evidentment, els més estridents. Tal vegada el verd. Sí, era l’opció més suggeridora: evocava la naturalesa, la frescor. Però, quin verd? Davant meu hi havia almenys huit tonalitats, cadascuna amb una veu diferent. Agafava un d’ells, el mirava amb atenció i després d’imaginar les parets pintades amb ell, els tornava a deixar al prestatge amb una punxada de remordiment, com si d’alguna manera, el meu rebuig pogués ferir l’orgull del color.

Quan ell va reaparéixer. Portava un estor sota el braç i la mala cara de qui ha estat acusat d’un crim menor. Em va tornar a mirar des de la distància amb els braços plegats i m’observà mentre jo romania allí dempeus mirant els pots de pintura més temps del que es podria considerar normal.

—Encara res? —va preguntar.

—Agafa qualsevol —va dir, gairebé suplicant—. És igual!

Jo continuava absorta davant la prestatgeria, i després d’escoltar les seues queixes, vaig dir:

—Em sent aclaparada.

La paraula va caure en l’aire, inesperada, rodona. Jo mateixa em vaig sorprendre d’haver-la triada.

—Aclaparada? Massa Jane Austen últimament, no? Em va dir amb la cella alçada.

I pensant que la preguntà em podria inspirar em preguntà amb un to juganer  ̶ Quin color creus que triaria Elizabeth Bennet?

—Elizabeth Bennet no pintaria. Empaperaria. I ho farien els seus servents! Va afegir, rient.

—Si tant et costa triar, podríem deixar-les parets blanques. El blanc és bonic.

El vaig fulminar amb la mirada.

—El blanc no és una opció. Odie les parets blanques, i ho saps.

Ell va callar i vaig pensar que si el blanc tinguera personalitat, seria la d’algú que intenta agradar a tothom: equànime però distant, i sobretot, irritantment assenyat.

—D’acord, d’acord, però tria un ja. No podem passar ací tot el dia. I tornà a allunyar-se mentre jo sostenia a una mà un pot de pintura de verd sàlvia i a l’altra de verd celadon.

En realitat no sé perquè deteste tant el blanc. He provat d’analitzar-ho, remenar la infantesa buscant alguna epifania freudiana. Alguna cosa que puga contar als amics després de dues copes de vi. Però res. Cap trauma amb la bata d’un metge amb poca traça o episodi violent envoltat de parets blanques. Només una repulsió irracional, un desassossec primitiu cap a les parets sense color, els llençols dels hotels i hospitals o els fulls en blanc, eixos que et saluden, cínics, sabent que no saps per on començar.

La indecisió es va allargar uns minuts més, fins que, finalment, vaig prendre una decisió: el verd menta és la millor opció. Vaig tancar els ulls per tractar d’imaginar les parets pintades amb eixa tonalitat serena i delicada, però de sobte un plor em va tornar a la realitat. Era un bebé. Ara estaven pertot arreu, com recordatoris d’allò que estava per vindre. D’ací a uns mesos jo també seria una d’eixes mares ulleroses, amb els pits carregats de llet. Passejaré pels carrers de sempre però portaré un cotxet, i la meua vida tindrà un ritme diferent. Uns colors diferents. Pense en el futur, en eixe univers desconegut que s’apropa a gran velocitat. Diuen que la teua vida mai tornarà a ser igual. I que al capdavall, tu, tampoc seràs igual.

 

2.

Eren les set del matí quan vaig pressentir que alguna cosa no anava bé. Un pessigolleig humit a l’entrecuix em va despertar d’aquella son lleugera de l’embaràs i em va fer pensar en l'obvi: m’havia pixat. L’úter ocupava un espai que no era seu i jo ja no em sabia controlar; però quan amb moviments maldestres vaig dur les mans vacil·lants a l’engonal i vaig retirar els dits, un roig intens i inesperat em va colpejar amb crueltat. Allà estava jo, tombada sobre un toll de sang; un avís violent que no entenia de matins tranquils ni de plans de futur. La por em va paralitzar; ni tan sols m’atrevia a respirar, temia moure’m mentre mirava la sang baixar esvarosa i decidida, recorrent el meu cos sense demanar permís. I llavors, vaig cridar.

El trajecte a l’hospital va ser un malson a càmera lenta. Les mans em tremolaven, però les cames romanien quietes, temia que qualsevol moviment provocara un desastre encara major; el temps també semblava aturar-se: els semàfors es feien infinits, i els segons es retorçaven amb l’agonia d’un animal ferit. Tot avançava amb lentitud, excepte alguna cosa dins el meu cos, que corria, caòtica, sense fre.

Quan arribarem a la sala d'urgències vaig haver de contestar l’interrogatori mecànic que ja havia respost centenars de vegades. Finalment, em van fer seure per a realitzar l’ecografia. El meu pit pujava i baixava desbocat. Intentava calmar la respiració, però intentar-ho era com aturar una ona abans de trencar contra les roques. La llum blanca dels fluorescents em feia mal als ulls, tanmateix, la llum era el menys dolorós; doncs l’angoixa que m’ofegava el pit em va fer reviure, els sis anys d’intervencions per a extreure’m òvuls, els milers de proves mèdiques i les esperances frustrades, una vegada i una altra, abans d’aconseguir quedar-me embarassada. Ara, enmig d’aquell malson, em tocava reconèixer de nou la fragilitat del meu cos.

La ginecòloga em va indicar que obrís les cames i baixés el cul per facilitar l’ecografia. El gel fred em va fer estremir la pell i tot seguit l’aparell va començar a lliscar per la panxa. La pantalla es va encendre al meu costat, il·luminant un mosaic d’ombres i formes impossibles de desxifrar. Ella movia el sensor amb precisió sense deixar-se emportar per la meua silenciosa angoixa. En el seu rostre no hi havia ni una escletxa d'alarma, però tampoc eixa confirmació de tot està bé que necessitava escoltar. Va moure el sensor unes quantes vegades, intentant trobar alguna cosa, però el seu silenci era tan dens que el sentia com un martell picant a ritme constant dins del meu cap. Finalment, va prémer els llavis, formant una línia que deia més que qualsevol paraula. Li vaig preguntar què passava, però en lloc de respondre, va avisar una companya. Al cap de poc, van arribar dues persones més. No van dir res. Tots es van quedar clavats mirant la pantalla. Em van tornar a explorar amb les seues mans intruses, però ningú em mirava a la cara. Quan van acabar, un d’ells, finalment, va alçar la vista. Va ser només un segon però la seua expressió em va punxar com un agulló.

̶ Hi ha un despreniment sever de la placenta. Malauradament s’ha d’interrompre l'embaràs. ̶ va dir amb veu ferma però continguda. Pot haver-hi complicacions greus.

Es va llevar els guants bruts de sang i digué: ara t’ho explicarem.

Algú m’agafà la mà, i tot es va enfosquir.

Una volta ingressada, i ja tombada al llit de l’habitació, les paraules foren més precises i afilades. Un diagnòstic fred sense preludis ni anestèsia: avortament.

En un parell d'hores, vaig haver d'assumir que tot allò que havia projectat sobre el meu futur, s’havia esquerdat i caigut. Eixa certesa fou difícil d’assimilar, era com despertar d’un somni profund, i adonar-se’n de cop que la vida no serà com l’havies imaginat.

Mentre, les infermeres, Diazepam a una mà, i goters a l’altra, complien la seua rutina amb la precisió d’una màquina: controlaven les dosis, ajustaven els monitors i prenien constants vitals amb la destresa d’un gest aprés fins a la sacietat. Els auxiliars canviaven els llençols bruts amb jovialitat com si la sang fora una taca domèstica més que calia netejar.

Finalment va arribar l’hora. Sense cap cerimònia em van administrar la medicació. Al principi, només vaig notar un lleuger malestar. Però, de sobte, les arcades van esclatar amb violència, anunciant l’arribada del vòmit, el primer símptoma d’aquella tempesta interna que estava a punt de desfermar-se. Els tremolors no es van fer esperar, primer subtils, gairebé imperceptibles, però en qüestió de segons les meues dents van començar a repicar amb força, com si l’hivern més gèlid m’haguera entrat pel nas. Tot seguit, els braços van començar a agitar-se sense control com estirats per una corda invisible; les cames no tardaren a seguir-los. A poc a poc, la tensió es dissolgué i un últim espasme va recórrer els meus músculs, igual que les sacsejades d’un peix fora de l’aigua. Llavors, tot es va calmar.

Al meu ventre ja no hi bategaven dos cors.

Estava exhausta, i encara quedava el pitjor: el part. El temps es dilatava dins d’aquella habitació de parets blanques que em rosegaven els ulls; els metges entraven i eixien amb passes feixugues, llegint històries clíniques amb l’apatia de qui fulleja un manual d’instruccions. Quan em miraven ho feien amb una professionalitat que feia mal, just abans de preguntar-me amb veu monòtona com estava. Jo sempre responia amb la mateixa mentida: estic bé.

Després d’unes hores, em van indicar que ja estava llesta per baixar a la sala de paritoris. Em col·locaren una bata massa menuda i un barret que em ballava sobre el cap; el zelador ens acompanyà fins a l’ascensor i ens enfonsarem dues plantes més avall. Abans d’arribar, travessarem un corredor replet de dones que contaven disciplinadament els minuts transcorreguts entre contraccions i emetien gemecs ofegats. Havia imaginat eixe moment desenes de vegades, l’havia reconstruït en la meua ment obsessivament, però la realitat, com passa sempre, no s’assemblava en res.

L'oxitocina trigava a fer efecte, i mentrestant, l’espera s’obria davant meu com un abisme que em xuclava, sense pressa però ni amb una engruna de pietat. Les veus dels metges arribaven llunyanes, com filtrades a través d’un vidre gruixut però els crits d’altres dones parint arribaven clars i esmolats. L’habitació estava il·luminada per una llum tèbia que no aconseguia escalfar l’ambient i el brunzit sord de la màquina, que subministrava l’hormona i ressonava constant i hipnòtic, era la banda sonora més apropiada per a aquella espera sense horitzó.

Ell estava al meu costat, recolzava el cap sobre el meu muscle repetint sense parar: Estàs bé? Et fa mal. La seua veu era l'únic fil que em mantenia connectada a la realitat i evitava que el cansament m’arrosegara i em derrotara del tot.

En el moment del part arribà sobtat. Va ser ràpid i amb tres espentes tot es va acabar.

Aleshores, la ginecòloga em va mirar. Amb una veu suau, quasi maternal va preguntar:

—Vols veure’l?

Vaig sentir un fred que em recorria l’espinada. No volia. No podia. Però no vaig dir res; només vaig sacsejar el cap, sense parlar.

Ella no va insistir, i amb la mateixa calma impertorbable em digué:

—No cal que ho faces, però he de preguntar.

Pensava que si el veia, aquella imatge es quedaria gravada en mi per sempre, com una fotografia obstinada que tornaria a mi quan menys l’esperara. Però curiosament en lloc de la imatge, el que va perviure a la meua ment és un so: el clink d’un cos diminut xocant contra la safata d’acer ressona encara en algun racó de la meua ment. Un so fred, metàl•lic, que em travessà i que era més persistent que qualsevol visió, més viu. Més punyent.

Quan tot va acabar, em van tornar a l’habitació i em cobriren amb un llençol gelat.

Tombada al llit, contemplava el xicotet bocí de cel, darrere de la finestra que no s’obria mai. Un núvol matiner va travessar aquell fragment, lleu i silenciós, com si no volguera molestar, i desaparegué darrere del marc de la finestra. Vaig voler abstraure’m, espantar aquelles sensacions, però només vaig aconseguir respirar profundament i maleir la meua sort.

 

3.

A casa vaig descobrir que podia estar al llit més temps del que mai no hauria imaginat. El migdia s’escolava per les escletxes de la persiana, però jo encara restava allà, tombada, amb la barbeta clavada al pit i les mans inertes sobre el ventre buit. Pensava en les paraules, en la seua capacitat d’endreçar el món i posar nom als sentiments, que d’altra manera restarien inabastables. Vaig rumiar una estona, però no vaig trobar un mot per definira algú que ha perdut un fill sense haver estat mare. Un terme precís que abastara, amb exactitud, el pes insuportable d’aquella absència sobtada.

Lluny, el soroll d’un tallagespa i el lladruc d’un gos que es trobava amb un altre trencaven la calma de l'instant. Si hagués tingut l'energia per eixir al balcó, hauria vist un cel net, insolent, amb un blau que s’intensificava a mesura que s’acostava a l’horitzó.

En lloc d’això vaig mirar el mòbil. Una fotografia em va mostrar la imatge d’un altre jo, el de feia vint dies, amb el seu estúpid somriure, alié a tot el que estava per vindre. En aquell precís instant, el telèfon va vibrar i em vaig sobresaltar. No era res nou, sempre m’havia passat, com si cada timbre fora el preludi d’una prova que no sabia si podria superar. Era un amic, però no vaig contestar; sabia que si ho feia, em vindria a buscar per abraçar-me, em miraria amb llàstima i em faria preguntes que no sabia com respondre. Encara tenia les paraules atrapades en algun lloc incert, entre la boca i l’estómac, i el meu cos es resistia a donar-los-hi veu. No sabia com explicar totes les coses que no hauria de pensar, però que no podia evitar que em rondaren el cap, com mosques al voltant d’un tros de pa. No era capaç de verbalitzar el dolor que em causaven els records perfectes d’unes vivències que vaig inventar, ni de totes les històries que mai seran. Era millor seguir cabussada entre llençols, a la vista de ningú. I era just des del llit, que bregava amb la sensació que la meua vida havia deixat de ser lineal, com si algú haguera doblegat el temps en un cercle perfecte i jo estiguera al centre, atrapada en una roda que girava però que no em deixava avançar. La normalitat, aquell espai menut i efímer, on les coses conserven un cert sentit, estava encara lluny, però sabia que, si volia apropar-me a ella havia de moure’m, trencar la corba amb un pas qualsevol, per insignificant que fora, per arrelar-me de nou al món.

Em vaig incorporar molt lentament, com si el moviment fos una altra mena de dol. Vaig entrar al bany i em vaig torcar la sang que quedava amb paper: aquella sang tossuda, que es resistia a deixar-me sola, per recordar-me sense paraules que això mai no s’oblida. Després, em vaig recolzar a la pila i vaig alçar els ulls cap a l’espill. Em va  sorprendre trobar-me amb un reflex igual al de sempre: la pell massa blanca, els ulls obscurs i menuts , com els d’un mussol endormiscat, damunt d’una boca massa gran. El canvi profund que havia sofert, havia ocorregut només dintre meu. El rostre era el mateix de sempre, i se’m va antullar una màscara polida, incapaç de revelar què hi bategava al darrere. I això era el pitjor: mirar-me i no trobar ni una sola clivella, cap rastre visible del terratrèmol que només jo sentia. Vaig quedar-me uns segons allà, mesurant la distància entre el que veia i el que sentia, fins que les meues cames, amb un impuls autòmat, em van arrossegar cap a la cuina. El rellotge de paret feia mesos que estava aturat i per primera vegada, vaig desitjar sentir-ne el tic-tac. Li vaig canviar les piles i amb la mateixa inèrcia vaig rentar els plats i vaig agranar. Durant una estona quasi havia aconseguit no pensar en res,  però posant la roba bruta a la llavadora vaig trobar el camisó que havia portat cada dia durant l’embaràs. I després d’uns segons mirant-lo, com a un objecte obsolet, sense nostàlgia ni pesar, el vaig llençar al fem.

Encoratjada per aquell gest teatral vaig sortir de la cuina per avançar cap a l’habitació, Caminava descalça i, tot i això, escoltava els passos bruts i inquiets de qui s’acosta a un territori vedat. Des que havia tornat a casa encara no havia entrat a l’habitació i la porta romania tancada, com si darrere s’amagara alguna cosa més que un espai buit. Vaig girar el pom lentament, i des de l’escletxa de la porta vaig treure la punta del nas, com un animalet que vol saber si el perill ja ha passat. L'aire estava carregat de pols suspesa en l'espai i la llum entrava com un torrent impetuós, despietada, il·luminant les parets i revelant, malgrat les capes recents de pintura blanca, un ressò d'aquell verd que palpitava sota la pell de l'habitació, resistint-se a morir del tot; un verd que abans em calmava, i ara m’assotava. Vaig obrir la finestra d’un cop sec, esperant el miracle d’un vent fort i expiatori, però només una brisa feble fou suficient per a emportar-se les restes d’aquell color tan amarg.

Després, no sé si alleujada o vençuda, vaig contemplar les parets amb una calma estranya, deixant-me engolir per la blancor que ja no era absència ni amenaça.

Simplement, era.