XXXI CONCURSO DE NARRATIVA CORTA "Real Villa de Guardamar del Segura", 2026

  MODALITAT: Relats de temàtica lliure escrits en valencià

GUANYADOR: Marc Illan Mata

TÍTOL: Revolució obrera

Entusiasta de la narrativa curta en la nostra llengua, vaig nàixer a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí) el 1961. Vaig treballar de mestre en centres de Primària i Secundària al llarg de 40 anys de professió.

Duc en el record, immarcesciblement, la gent de la Vila Joiosa, perquè vaig fer feina en una escola meravellosadurant tretze anys, el mateix període de temps a l’IES Clot de l’illot del Campello, localitat on visc i, també, vaig gaudir dels sis anys que vaig estar destinat a l’Institut espanyol Giner de los Ríos de Lisboa.

He estat guardonat a Ibi, Paterna, Novelda, Calp, Sant Joan d’Alacant, el Campello, Montcada i Reixach, l’Escala, Cubelles, Barcelona, Tarragona, el Puig de Santa Maria, Alcoi, i, per dues vegades, a Guardamar del Segura: el 2005 i enguany.

REVOLUCIÓ OBRERA 

Marc Illan Mata

Se sent nítidament una veu persuasiva a l’interior de l’establiment comercial.És l’inici de l’horari d’obertura al públic. L’al·locució, ferma i metàl·lica, que ha estat prèviament enregistrada, saluda amb aplaudiments els primers compradors.Perquè no és un dia qualsevol.
 
“Donem la benvinguda a la nostra clientela. Hem apostat decididament per la renovació de les nostres botigues a fi d’optimitzar el temps i l’experiència de compra. Amb un concepte innovador amb què la comoditat, el disseny i la tecnologia cobren protagonisme. El nostre repte és fer més prop el futur, fer cada tenda més eficient i respectuosa amb el medi ambient...”
 
La botiga ha canviat per dins. A bastants clients els ha costat de trobar algun producte. Tot i els avanços de les noves caixes, el que no canvia mai és l’instant final del procés de compravenda; és el torn d’una dona en una caixa de l’hipermercat.
La caixera, molt jove, li diu l’import i la clienta obri el moneder per pagar en efectiu, tot queixant-se dels preus en general, que una cosa és la inflació oficial i una altra molt diferent la vida real, que la pujada del preu dels aliments no té sostre, que no arriba a final de mes; però no diu ni pruna dels guanys de l’apartament vacacional de la seua propietat, de les quotes de l’entrenador personal que pot permetre’s, de la pòlissa de l’assegurança mèdica privada integral que paga diligentment cada any, de la nova cuina que estan fent-li a l’adossat...
La caixera li pregunta si té el cotxe al pàrquing i ella mou el cap afirmativament. En un moment i de sobte, un home, que espera ser atés a continuació, hi fica cullerada.
- S’ho munten molt bé, els capitosts de l’empresa. Invertiran sí, però els beneficis no minven. Ben al contrari, augmenten, i bona cosa. Fan l’agost tot l’any, els amos, i podrits de diners decideixen quan, com i quant pugen els preus, i nosaltres ens ho empassem tot. Som idiotes, una caterva d’estúpids fent cua, mentre ells s’embutxaquen a mans plenes. I alguns dubten encara de fer la revolució. On és el proletariat oprimit?
La caixera compta els diners i transmet a la dona la quantitat exacta que li ha estat lliurada per tal d’evitar equívocs o enganys. A més a més,ha rebut instruccions concretes quant a la prudència i la solvència, i fa que no l’escolta, a l’home, que el seu deure és mostrar la cara amable i feliç mentre passa els articles per l’escàner i comprova que l’engranatge comercial funciona perfectament,  tot exhibint uns llavis i unes dents lluents en una boca de maduixa i ivori.
La dona dilata l’eixida, que compta els diners sobrants i verifica l’exigua morralla: unes poques monedes de cinc, deu i vint cèntims. I fa una ganyota de resignació. Per la seua banda, el ciutadà de les causes perdudes, que passa de la cinquantena, trau la cartera per fer ús de la targeta i veu que li cauen dos bitllets de vint euros en terra en el precís moment que la caixera li fa una pregunta, que ell respon.
- Voldrà alguna bossa?
- No, gràcies. Ja en tinc unes quantes al cotxe.
- Recorde fer ús del tiquet.
- Per descomptat.
La dona, que havia posat les dues bosses de la compra al carro, s’ajup i agafa els bitllets amb total tranquil·litat. Ell l’ha vista, i somriu, que vol agrair-li el favor d’agafar-los abans que no ell, i per ço estirà la mà perquè li’ls done, quan sent una asseveració difícil d’entendre.
- El que es troba en terra és de qui s’ho troba.
I, inesperadament, la dona se’ls fica al moneder i fa la maniobra d’escapolir-se, d’anar-se’n sense immutar-se, tot i l’expressió contrariada del rostre de l’home.
I ell, bocabadat, esbalaït, que al·lucina, mira la jove que és darrere seu, tot esperant amb el seu testimonila solidaritat i l’oprobi de la indivídua, però s’adona, per la seua actitud,que no ha vist res, que, en canvi, arrima el carro a la cinta transportadora, amb cara de magranetes agres, al constatar que no avança la cua con cal.
- Afanye´s, que no veu que està retardant el treball de la xica.
I la xica, que era la caixera dels llavis molsuts i el rímel intens, fa una cara indefinida entre l’estupor produït per l’afer dels bitllets i la sotsobra provocada por la nova clienta.
L’home pot tocar-li el braç, a l’afanadora de nou encuny, i aquesta d’un rampell, se’l lleva de damunt i abandona l’indret entre la fingida indignació i la satisfacció per l’impensat present.
- No em toques els collons. Dona’m els diners.
I la guilopa, que no diu ni pruna ni pera, més fresca que una cama-roja, tira pe rl’ample corredor, al final del qual hi ha la porta corredissa. En detectar el carro, la porta s’obre automàticament i ella continua amb la cadència regular de les seues passes i l’hàbil conducció del carro. Però ell, encès com un lluquet, la segueix amb el carro desbocat i, amb els ulls eixerits, observa com es detura on havia estacionat el seu vehicle.
Amb aires de suficiència la dona deixa les dues bosses de la compra en terra i amb el comandament ordena l’obertura de la porta del maleter del seu Kia Sportage.
L’home deixa el carro de la compra a un costat del tot terreny i en un bell en sec agarra les dues bosses de la dona i les deixa caure al costat de les seues, i,amb la commoció de la ràbia i l’entusiasme de la justícia, l’esguarda fit a fit, que no podia deixar que isquera impune de la seua malifeta.
En un bufit culmina la proesa amb un somriure cremador, tot espletant, al remat, la mateixa dita a la infractora de les regles de la cortesia i la urbanitat:
- El que es troba en terra és de qui s’ho troba, filla de puta.
L’ofesa crida però ningú no l’auxilia i ell toca el dos envers el seu vehicle, fica tot precipitadament al seient del darrere, i,amb l’excitació de l’instant, engega el motor de l’AudiA3 per abandonar el recinte comercial.
En només un quart arriba a la seua destinació. Saluda, de gairell, el porter, que està agranant l’entrada principal de l’edifici residencial, i entra al garatge per posar el cotxe a la plaça corresponent. En acabant trau del maleter tres bosses de ràfia, de base ampla, per ficar les compres pròpies. I com que en fan un total de cinc, de bosses, més la marraixa de detergent de cinc litres,li cal repetir tres vegades l’anada i la tornada des de l’aparcament a la porta de l’ascensor.
Tot seguit polsa el botó quatre, el nombre de la seua planta, clava les bosses i el detergent a l’habitacle i, mentre s’eleva l’aparell, té temps de sobra per repassar el conflicte i la seua immediata resposta, que considera modèlica i audaç. I fa un gest d’autocomplaença: a la desgraciada li havia eixit el tir per la culata.
En escoltar “planta quarta”, s’obri la porta de l’ascensor, trau totes les compres i les duu al replà del seu apartament. I llavors desactiva l’alarma amb l’app instal·lada al seu mòbil d’última generació.
Ja a casa, recuperat totalment del baticor, deixa les tres bosses de la seua compra damunt del taulell de cuina,que està en punxes per vore el contingut de les bosses alienes, que col·loca al bell mig de la taula de la cuina.
En un tres i no res, la satisfacció ompli de llumetes el seu semblant: quatre bistecs de vedella, dos filets de salmó, una dotzena d’ous, una pastilla de xocolate negre al 92%, sis brics d’un litre de llet sencera, una malla de tres quilos de taronges, una selecció de formatges d’alta qualitat, sis llandes de tonyina en oli d’oliva verge extra i una ampolla de vi negre, del Priorat, de la collita del 2021.
- No està gens malament per quaranta euros­­–va dir-se.
I de seguida el somriure el mena a dividir en tres parts totes les viandes i tots els productes de drogueria i neteja, de manera que una va al congelador;la segona, a la nevera i l’última, per fi, al rebost.
Content i pagat lleva el suro de la botella de l’abellidor vi per deixar-lo reposar a la tauleta del menjador mentre es dutxa. L’aigua, generosa, és reparadora i cordial. Li agrada molt calenta, tant, que quan ix del bany el vapor ha entelat tot el mirall i no li consent vore ben bé les faccions de la seua cara.
S’eixuga pacientment i es posa una roba més còmoda. Ja a la cuina busca una copa, esvelta i delicada, de les grans, que sap que són les ideals per oxigenar i potenciar el sabor, i agafa l’ampolla, alegrement. Aboca el criança a l’acollidora copa i el paladeja a poc a poquet, bo i gaudint d’alguns dels formatges,en especial del curat, un Comte francés, pel seu final en boca accentuat i un aroma amb notes afruitades. Un bon maridatge que allarga el plaer de les coses mundanes amb el regust incontestable de la victòria.
Està relaxat. Ordena a Alexa d’encendre la televisió. A l’acte apareix un canal privat: és temps de publicitat... Sap que entre vint i trenta segons és la durada d’un espot. Però se li escapa un “a qui no vol brou, dues tasses”.
 
(Música festiva, llum, color i rostres feliços a l’interior del’hipermercat). Unes paraules fermes: Qualitat a bon preu. Ofertes i promocions al llarg de tot l’any. La cadena ha apostat decididament per la renovació de totes les tendes a fi d’optimitzar...
 
No acaba de vore’l, l’anunci, que ja se sap la cantilena del màrqueting de l’empresa. Aleshores agafa el comandament i busca una altra opció.
Un programa de televisió planteja un tema d’actualitat: el poder adquisitiu de la ciutadania en la societat capitalista contemporània. A ell li interessa d’allò més la proposta i apuja el volum del comandament.
 
“La distribució desigual de la riquesa és una eina de destrucció social. L’objectiu principal del capitalisme no és obtindre productes destinats a satisfer les necessitats humanes, sinó la generació de guanys a partir de la comercialitzaciódels articlesi dels serveis. Per tant, el sistema és cruel i fa més grans les diferències entre els poderosos i les classes socials més desfavorides...”.
 
En un moment determinat, intervé el moderador del programa que confirma la participació d’un eminent catedràtic d’universitat expert en la matèria. La video trucada permet vore’l i escoltar-lo perfectament.
L’entrevistador va directament al gra.
- Creu que els governs poden fer més o tenen les mans lligades per l’especulació i el gran capital?
- Els governs no han estat capaços de revertir la situació. Han pogut rebaixar els impostos dels productes i dels subministraments durant un temps, però també és cert que han de fer front a unes despeses socials brutals, i és que l’Estat del benestar no pot assumir tot el que la ciutadania voldria.
- El preu de les coses, disparat. Abans, fa uns anys, amb quaranta euros podies comprar els productes bàsics i ara...
- Ara, i perdó per l’expressió, ni per a torcar-se el cul...Una victòria més del sistema.
Amb un tercer glop l’home acaba la copa i, abans de deixar-la damunt de la tauleta, s’adona que el vidre reflecteix la seua figura, i que ho fa amb certa hostilitat, com si submergira el seu cos en l’ombra, tot engrandint-se i empetitint-se amb els moviments alternatius que ell genera amb la inquieta mà dreta.
Amb tot, mira de refer-se, que no cal flagel·lar-se així, que cal recompondre la situació, i decideix no vore’s més al vidre, i alena a espai, i es frega les temples. Creu que el cor i la raó poden anar a l’una, envers una mateixa direcció. I torna a reflexionar sobre els ideals i el pragmatisme,intentant llevar-seel pes dels miserables bitllets que li clivellen la consciència de classe.
I, quasi d’esme, reviu quan era un xicot i entrà a treballar en “Aluminis Roig” i com, a poc a poquet, que era molt solt en la faena, aconseguí la màxima confiança del patró, que, prop de la seua jubilació, li plantejà la possibilitat de dirigir el negoci per tal com ell no tenia descendència. Ell acceptà la proposta i decidí no sols mantindre el nom de l’empresa, sinó també augmentar el nombre d’obrers, de manera que la rendibilitat superà les seues expectatives. Ell no s’havia trobat el premi en terra per atzar;que tot s’ho havia guanyat a pols.
No obstant això, sap diferenciar la seua nova condició econòmica de la justícia social universal. Mentre recorda aquells moments, l’entrevista al professor discorre amb fluïdesa i fàcilment comprensible per l’audiència.
- No hi ha, aleshores, un interés general pel bé de la col·lectivitat?
- La comunitat és un concepte que implicaria la generació d’uns enormes esforços socials, valoraria el grup en el més ampli sentit de la paraula; però, per desgràcia,el capitalisme ja no és ni aquell primitiu símbol de la llibertat, de la individualitat, ni tampoc la sana compartició d’objectius; ara per ara és una arma de destrucció basada en l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs.
- I així els beneficis nets de les corporacions transnacionals assoleixen nivells inimaginables.
- Són xifres desorbitades que no tenen límits, i un bon exemple d’aquesta ambició insaciable són les retribucions salarials extremadament exagerades dels alts executius. Narcisisme, egolatria, en definitiva.
- Mentre la classe treballadora s’enfonsa.
- Se sent sotmesa i abandonada, immersa en un estrés continu.
I si acompanya una segona copa amb un discret sopar? La idea d’una truita d’ous campers amb tonyina d’una de les llaunes li fa gola. També pot traure el sushi que ha comprat. Es llepa els llavis, que per seguir cavil·lant quant a la revolució del proletariat, abans de res cal tindre la panxa satisfeta.