MODALIDAT: RELATS DE TEMÀTICA LLIURE ESCRITS EN VALENCIÀ
GUANYADORA: MARIA MERCÈ CAMPOS EDO
TÍTOL: EL CRIT DE L'ESPANT
Maria Mercè Campos Edo, tot i tenir formació acadèmica en Psicologia,
ha desenvolupat la seua vida laboral en el món de les biblioteques i la
cultura, treballant per a l’Ajuntament d’Onda (Castelló). Des de 1982 a 2000 i
de 2012 a l’actualitat, com a bibliotecària a la Biblioteca municipal i des de 2001 a 2011 com a tècnic de cultura.
EL CRIT DE L’ESPANT
He sentit dir als
qui viuen al Tossalet, un barri de gent humil situat als afores del meu poble,
que les nits en què el vent bufa a favor encara poden escoltar-se, de tant en
tant, els laments anguniosos d'homes i dones provinents de la zona on tan sols
queden les runes del que va ser la casa dels Estarlich. La decisió que va
prendre l'Ajuntament fa uns anys de derruir-la, per tal d'acabar amb
l'escabrosa llegenda que el lloc arrossegava, no va aconseguir aturar res, ni
la llegenda ni els laments.
Soc Carme, veïna
d’Onda, poble de taulells i tarongers de l’interior de la província de Castelló
i he tingut com a major afició en la meua vida recopilar llegendes quasi
perdudes, i és ben cert que en tinc unes quantes, però no ha sigut fins ara que
he pogut dedicar-li temps a la més desconeguda i inquietant de totes les que he
tingut el plaer d'escorcollar: la del meu poble, la de la casa dels Estarlich.
Valentí Estarlich
era un senyoret de la capital -i per capital vull dir València-, fill únic, que
l'any 1935 del passat segle va heretar dels seus pares un grapat de terres per
diversos llocs, entre elles una finca al costat del riu, a una zona anomenada
El Tossalet, al terme municipal d’Onda.
Probablement,
Valentí hauria deixat l’explotació de la finca en mans dels seus administradors
i no s'hauria molestat ni en vindre a veure-la si no hagués estat perquè les
ties Àgueda i Dolors, germanes de son pare i fadrines, vivien encara a Onda, a
una casa de la plaça del Raval que donava a un jardí, ple d'arbres ombrívols
que mantenien la plaça fresca durant el calorós estiu. D'eixa casa familiar
havia sortit son pare cinquanta anys enrere per anar a provar de fer fortuna a
la capital -a València, vull dir- i no havia tornat més que de forma esporàdica
per visitar a les germanes, comprovar si estaven bé i demanar-los, una vegada i
una altra, que se n'anaren a viure amb ell i la dona; però elles, en part per
no molestar al matrimoni i en part perquè els costums són difícils de trencar,
mai no van voler ni sentir-ne parlar. No vivien malament amb el que la finca
del Tossalet donava i els diners que, periòdicament, el germà els passava.
Quan Valentí va
heretar de son pare tenia clar que heretava també a les tietes d'Onda. Per
aquells temps València i Onda no estaven molt a prop, els viatges eren
incòmodes i llargs i, malgrat que el pare va comprar un automòbil per no
dependre de trens ni de carros per al transport, ell no havia anat més enllà
d'un parell de vegades en tota sa vida a visitar-les, però la seua situació
acomodada i l'amor per son pare li demanaven mantenir-les dignament fins que
moriren, així que va decidir que mai no vendria la finca del Tossalet, que era
la base del manteniment de les dues dones, mentre elles continuaren vives.
Valentí va deixar
tots els assumptes de l'herència en mans de l'advocat de la família, home de
confiança de son pare durant més de trenta anys. Del que no podria lliurar-se
era d'anar a fer una visita a les ties, que no havien pogut assistir al
soterrar del germà per problemes de salut i de distància.
Era un dissabte
de les darreries d'octubre, al voltant de les 12, quan va arribar a Onda. El
poble es trobava particularment animat. S'escoltaven coets i música de
dolçaina. Preguntant a una de les moltes persones que hi havia pel carrer es va
assabentar que era la setmana de festes del poble. Quanta alegria popular, va
pensar, a tan sols tres jornades del Dia de Difunts. El seu ànim no estava
festiu; va aparcar el cotxe, també heretat del pare, i es va dirigir cap a casa
de les ties. Sorprenentment, no li va contestar ningú després de tocar al
picaport durant una bona estona. Al cap, una veïna li va explicar que Àgueda i
Dolors no estaven a la casa des de feia més d'una setmana; atés que estaven de
dol, no van voler quedar-se al poble durant les festes.
«Estan
al camp», va dir la dona, comprenent
Valentí que devien estar a la casa de la finca del Tossalet. Tan sols hi havia
anat una vegada i no recordava ni el camí, però no li va ser difícil de trobar
perquè estava molt a prop del riu i del cementeri.
La finca
era una propietat destinada al conreu d'ametlers i garroferes. Tenia al voltant
de 50 fanecades. Des d'un xicotet tossal es dominava quasi tota l'extensió, que
s'estenia per la vorera del riu.
La casa gran era
una edificació quadrada de dues plantes, amb una pinada de fragants pins
pinyoners al davant. A uns quants metres hi havia dues edificacions annexes. En
una d'elles es guardava el ramat; una altra, més gran, servia per a guardar les
ferramentes del camp i emmagatzemar la collita.
Els
treballadors de la finca vivien un poc més enllà, en unes poques cases d'una
planta, separades del cementeri pel riu que la vorejava.
Les estances
nobles de la casa gran romanien tancades la major part de l'any i tan sols una
part de la planta baixa estava contínuament habitada pels cuidadors, un
matrimoni de mitjana edat que s'encarregava de mantenir-la neta i en
funcionament, així com el jardí i el xicotet hortet que hi havia darrere de la
casa.
No es
podia arribar en cotxe, així que Valentí el va deixar el més a prop que va
poder i, caminant pel ben cuidat camí, va anar arrimant-se a la casa,
pulcrament pintada de blanc damunt del qual ressaltava la fusta blau claret de
les finestres i dels balcons que la rodejaven.
Les ties, malgrat
no conéixer-lo a penes, el van rebre amb una mescla mal continguda d'alegria
per tornar a veure al fill del germà i laments i plors per la pèrdua d'aquest.
Les hores van passar entre fer-li una visita a la finca, dinar i prendre un
cafenet i un licor, mentre Valentí tranquil·litzava a les dues dones
explicant-los que no volia que res canviara en les seues vides, que ell es
faria càrrec de tot, tal com havia fet son pare.
Al
voltant de les sis de la vesprada Valentí es va acomiadar de les ties amb la
promesa de tornar-les a visitar de tant en tant i fent-les prometre a elles que
li enviarien aviat un telegrama si els feia falta cap cosa.
Quan va moure el
cotxe va sentir-se alleugerit perquè sabia que havia donat bona eixida a
l'encomanda més personal que son pare li havia fet abans de morir: cuidar de
les tietes, i que les deixava en un bon lloc i molt ben assistides. Almenys
devien estar prop dels seixanta, tant l'una com l'altra, i, amb eixes edats,
ell se n'anava més tranquil en haver vist que la gent que treballava a la casa
pareixia que se les estimava de veres.
Pocs mesos
després esclatava una llarga i espantosa guerra civil que li va dificultar la
promesa feta de visitar a les ties. Uns mesos després d'acabada la guerra
Valentí rebia, el dia 5 de novembre, un estrany telegrama, signat per la màxima
autoritat d'Onda, l’alcalde, demanant-li que anara al poble tan aviat com li
fora possible.
Es va
estranyar de tan singular petició, tenint en compte que havia tingut amb les
ties durant aquells anys els contactes suficients per a saber que es trobaven
bé i que la finca, on les dues dones es van refugiar durant els anys de la
guerra, continuava funcionant, malgrat tot.
No tenint
el cotxe disponible en aquell moment, va fer el trajecte des de València a
Vila-real en tren i allí va prendre La Panderola, el trenet que el portaria
fins a Onda. En arribar, va preguntar a uns dels empleats del tren i, seguint
les indicacions, va eixir de la plaça de l’Estació per La Safona i, recorrent
el carrer de Sant Miquel, va arribar a Ca la Vila.
L'alcalde
no estava a l'edifici sinó treballant a la fàbrica de taulells de la que era
l'amo, li van dir, però no van tardar a anar a buscar-lo i, vint minuts
després, es presentava junt amb un regidor i feia passar al visitant al seu
despatx.
Tan bon punt van
asseure tots, l'alcalde va traslladar a Valentí el condol per la mort de les
seues ties, deixant-lo, com és de suposar, amb la boca oberta. Quan va ser
capaç de reaccionar, va demanar explicacions de com havia succeït. Les dues
alhora? Com era possible? Quan anava a ser el soterrament?
Com més
preguntes feia més estranyats es quedaven l'alcalde i el regidor, fins que els
va ser possible explicar que les dones portaven mortes i soterrades des de feia
més de tres anys.
Valentí va
afirmar, sense poder eixir de la sorpresa, que ell s'havia comunicat per
telegrama amb les ties feia tan sols uns pocs dies.
Major encara va
ser la sorpresa quan l'alcalde li va detallar la raó d'haver-lo cridat. La casa
gran del Tossalet, abandonada des de la mort de les dues dones, començava a
crear una llegenda negra que inquietava als habitants del voltant i a tota la
població. Després de quedar la casa deshabitada, atés que dels cuidadors res
més es va saber, el lloc es va convertir en un indret buit i suficientment
separat de la població per convertir-se en testimoni d'infames afusellaments
durant els anys de la guerra.
Ara, no parava de
córrer entre la gent la llegenda de què qui gosara passar de nit pels voltants
del cementeri i de la finca escoltaria ben nítids els crits i els laments dels
qui allí havien sigut afusellats.
L'alcalde, no
tenint clar si això era veritat o mentida, no volia que acabara estenent-se el
pànic per tot el poble i havia cridat a Valentí, el propietari, per intentar
donar-li solució al tema.
Davant
l'ànim favorable de Valentí a fer tot el possible per solucionar-lo, l’alcalde
i el regidor es van oferir a acompanyar-lo fins al cementeri per mostrar-li on
estaven soterrades les ties, i cap allí es van dirigir.
Les tombes del
xicotet recinte estaven encara adornades amb les flors que els familiars havien
portat als seus difunts uns dies abans, per Tots Sants. Les celebracions,
sobretot les religioses, tornaven a mamprendre el seu ritme habitual després
d'una guerra que, per desgràcia, feia més actual i més dolorós que mai recordar
als difunts.
El grupet dels
tres homes es va parar davant de dos nínxols, un damunt de l'altre, coberts amb
senzilles làpides que donaven compte dels noms de les persones que les
ocupaven, i també de la data de la seua mort: el 14 de gener de 1937, feia prop
de quatre anys.
Del que no es van
assabentar era de la figura que, resguardada entre les tombes que hi havia a
terra, els observava atentament.
Després de
comprovar el que no es podia creure: que aquelles eren les tombes on estaven
soterrades les ties amb les quals s'havia comunicat tan sols uns dies abans,
Valentí va decidir no fer-ho més llarg i anar a la casa del Tossalet, distant a
penes dos-cents metres del cementeri.
Quatre anys
d'abandó i de vandalisme havien convertit la ben cuidada casa en una lúgubre
ombra del que havia sigut. El blanc de les parets es veia brut i ple de taques;
les finestres, abans primorosament pintades de blau cel, tenien la pintura
clavillada i moltes d'elles estaven obertes; d'altres, tenien els vidres
trencats. Les males herbes havien envaït el que uns anys abans eren un jardí i
un hortet primorosos fins a convertir-los en un terreny erm. Tampoc la porta
principal s'havia lliurat. Estava semioberta, però va haver-hi que pegar-li uns
quants cops per poder entrar.
L'ombra els
aguaitava ara des de darrere d'un arbre; aquesta vegada, però, Valentí la va
notar.
El
panorama interior era igual de desolador. La pols i la brutícia s'havien fet
les ames, amb l'ajuda de tots els actes vandàlics que havia anat patint. Res es
conservava al seu lloc. Si quedava alguna resta de vaixella estava feta mil
trossos per terra. Els armaris de la roba estaven oberts i buits: els llits,
tenien senyals d'haver estat ocupats feia temps; les estores, rosegades per
algun ratolí famolenc i les cortines que quedaven al lloc, estaven brutes i
quasi despenjades.
Valentí va tenir una sensació dolorosa, recordant com de net i ben arreglat
estava tot la vegada que va vindre a veure a les ties.
La sensació li va
remenar el cos i la consciència. No era capaç de comprendre qui podia haver-li
gastat aquella pesada broma, però va decidir que no pararia fins a esbrinar-ho,
sent conscient que no podria dormir en pau sabent-se culpable de no haver atés
bé a les germanes de son pare, com ell no es va cansar de demanar-li abans de
morir. Va decidir que no se n'aniria del poble sense respostes.
De les diverses
fondes que hi havia al poble, una estava prou a prop de l'Ajuntament. Valentí
va demanar-hi allotjament, però, sabedor de què les respostes no li arribarien
mentre estava dins l'habitació, va decidir eixir a fer un passeig pel poble i
sopar fora. Si l'ombra que li havia paregut veure aquell matí era real, potser
la faria eixir.
Valentí
va vorejar l'edifici de l’Ajuntament i va continuar fins on va entreveure una bonica plaça de
menors dimensions, la Font de Dins, completament rodejada d'arcs. Es va desviar
del camí i va entrar a visitar-la. No es veia a ningú. Tenia una font central
de pedra, rodejada d'arbres, de la que borbollava l'aigua en un soroll
cadenciós, fresc i nocturn que li va relaxar un poc el mal ànim que portava.
Dos homes van aparéixer per una de les entrades de la plaça.
Després d'una
estona va tornar a eixir, queixant-se d'un dolor a la panxa que va atribuir a
la fam, atès que no havia pres res des del desdejuni, i es va dirigir cap a La
Safona. Era un carrer prou més ample que la resta. A mà esquerra, al costat
d'un pal de benzina, hi havia un local on l’alcalde li havia dit que es menjava
bé. Allí soparia.
A punt estava de
demanar el sopar quan va veure que una figura s'arrimava al vidre de la gran
finestra que donava al carrer i aguaitava l'interior, cercant alguna cosa. Quan
l'individu per fi va reparar en Valentí, va començar a fer-li senyes
demanant-li que isquera. Valentí, molest per no poder alleujar el dolor de
panxa, va eixir aviat al carrer.
L'home que el
reclamava era major, anava vestit amb roba de camp i no parava d'amagar-se a la
foscor, allà on la llum de la pereta que penjava d'un cable en meitat del
carrer no arribava.
La curta conversa
que els dos homes van mantenir va ser suficient per a convéncer a Valentí de
seguir a l'altre per la foscor del carrer fins a arribar a la plaça de
l'Estació, molt a prop, on, de nou emparats per les ombres, van pujar a un
carro tirat per una aca vella i van mamprendre el camí que els portaria fins a
la finca del Tossalet. Una volta fora de la població, tan sols la llum de la
lluna plena els acompanyava pel camí.
El
baquetejar del carro i l'ulular dels mussols feien un so que es mesclava amb
els lladrits de gossos en la llunyania, component una melodia lúgubre que li va
posar els pèls de punta quan la lluna va desaparéixer darrere d'uns núvols
negres com el fons d'un pou, just en el moment de creuar el pont per damunt del
riu. Els perfils dels arbres es van esvair i una boira espessa i humida es va
fer l'ama del camí.
Passat el pont,
la lluna va tornar a aparéixer entre els núvols i la boira es va alçar. Tornava
a poder-se veure el camí, però una sensació estranya es va apoderar de Valentí
sense poder-ho evitar. Tot estava igual que al matí, quan havia anat al cementeri
a visitar les tombes de les germanes de son pare, però res no era igual.
Va pensar que
estava deixant-se portar per tots els pensaments foscos que portava pel cap des
d'aquell matí. No obstant això, quan van arribar a la tanca del cementeri la
sensació es va materialitzar. Ni la porta del cementeri era la mateixa ni el
mur que el circumdava era com el que havia vist unes hores abans.
Una mica
espantat, li ho va comentar al seu company de viatge, que li va contestar: tin
calma, ben aviat comprendràs.
Uns minuts
després arribaven davant de la casa principal de la finca. Estranyament, la
porta estava tancada, sabent bé que al matí havia quedat un poc oberta atés
que, malgrat els estirons que li havien donat per tancar-la, no ho havien
aconseguit.
Valentí es va
girar per parlar amb el seu poc loquaç acompanyant, però no el va veure. Tant
ell com el carro amb l'animal que l'estirava havien ja desaparegut. En
tornar-se a girar cap a la porta, aquesta estava oberta i un home que li va
resultar estranyament familiar, amb una espelma a la mà, li franquejava el pas.
Valentí va entrar a l'ampli vestíbul on cada cosa estava perfectament situada
al seu lloc i l'home el va acompanyar al pis de dalt, fins a la segona estança
a mà dreta, on havia estat la saleta d'estar de les seues ties uns anys abans.
Quan va
traspassar la porta, dues figures il·luminades per un quinqué romanien
assegudes en butaques, una a cada costat de la finestra. Una tauleta baixa
estava entre elles. Valentí no va poder contenir un crit d'espant en adonar-se
que les figures que el rebien eren... les seues ties, que el miraven des de
l'altra punta de l'habitació amb un semblant seriós però amable.
Es va
quedar clavat on era, no sabia què fer ni què pensar. La tia Àgueda va ser qui
el va convidar a asseure's.
- Has vingut a la
recerca de respostes, nebot, i les tindràs, encara que et seran difícils
d'acceptar. Has arribat al lloc on residim els que ja no caminem entre els
vius, els que hem passat a l'altre costat de la manera més dolenta, els que hem
tingut una mort violenta i no podem dormir en pau l'eternitat.
- Però què és açò
amb tan poc de sentit? He vist les vostres làpides i, tanmateix, he tingut
notícies vostres fins fa poc més d'una setmana. Quina broma pesada és aquesta?
- Fa molt de
temps que vam decidir que, mortes nosaltres, aquest lloc que tant ens va
complaure en vida anava a ser el lloc de descans nostre i de molts altres.
Havíem de procurar mantenir-te allunyat el temps més llarg possible, encara que
sabíem que açò havia d'arribar. No importa, ja està tot com havia d’estar. Res
del que li passe a la casa podrà ja arrabassar-nos-la.
Què significava
això? Valentí entenia menys cada vegada i els va comentar que havia vingut
perquè l'alcalde estava preocupat pels crits i els laments que la gent deia
escoltar provinents de la casa.
- Podria ser d'altra manera? -va contestar la
tia Àgueda-. No és fàcil per a ningú acceptar que li han segat la vida, que no
podrà tornar a estar amb els seus éssers volguts, acaronar als fills menuts ni
besar a la persona que més s'estimava. Els laments són propis dels morts
recents. Tan sols el temps ajuda a les ànimes en pena a acceptar allò que és
inevitable.
- Però què us va
passar a vosaltres, ties? Si tot açò és cert, qui us va llevar la vida?
- Ja no importa,
Valentí, ja no importa. Ara estem ací per ajudar als nouvinguts en el dolorós
tràngol que els espera, tal com d'altres ens van ajudar a nosaltres a
acceptar-lo.
- No. No puc
suportar ni creure el que esteu dient-me. Me'n vaig. Açò ha de ser un malson
del qual despertaré espantat.
- No
t'equivoques, Valentí, va dir la tia Dolors, has arribat ací per l'únic camí
pel qual es pot arribar, i eixe camí no té tornada. Estem dispostes a
ajudar-te.
Unes hores després,
a la matinada, els primers treballadors que anaven cap al camp van trobar el
cadàver de Valentí tirat a terra en la Font de Dins, amb dues ganivetades
profundes que li havien arrabassat la vida, i la cartera buida al costat.
Cinquanta
anys després del que us acabe de narrar l'Ajuntament va decidir, a la fi,
enderrocar la casa, ja menjada per les males herbes i amb perill de caure,
completament desatesa pels propietaris durant més de mig segle, pensant que
així faria callar la llegenda. Ara, si aneu per allí, veureu com, a dures
penes, queden unes poques pedres del que va ser i quasi no es reconeix el lloc
on estava situada, però en les nits en què el vent bufa a favor, diuen els
habitants del Tossalet que encara poden escoltar-se, de tant en tant, els
laments anguniosos d'homes i dones provinents de la casa.
I us
preguntareu que com conec la història. Valdrà més que no us ho conte, no us ho
podríeu ni creure; tan sols diré que la casa em resulta acollidora.
