jueves, 26 de septiembre de 2024

XXIX CONCURS DE NARRATIVA CURTA REIAL VILA DE GUARDAMAR 2024

 MODALIDAD:  RELATS DE TEMÀTICA LLIURE ESCRITS EN VALENCIÀ



GUANYADOR: MIQUEL PUIG CUADAU

TÍTOL: EL BARRANC DEL LLOP



La primera hora del dia, o l'última de la nit, el fred es nota a la cara. La Motaeta podria fer el camí des de la casella a qualsevol dels racons de l’Hort del Santíssim tota sola. A Vicent sols li cal encaminar-la per un dels ramals que es reparteixen per la finca i ella va fent. El trac trac lent del carro marca el ritme dels dies, del treball i de la gent. Després de desenganxar-la i posar-li el forcat, l’haca comença a llaurar i Vicent s’esforça en dur-la més recta que un fil. Un cavalló, un altre, …

 

La finca de Don Samuel, entre la part de secà, amb garroferes i oliveres i les fanecades transformades en horts i tarongerars, ocupa mig terme.

-      Sio! Haca! xec, xec,xec,xec!

-      Xei Vicent! Sempre llaures tirant la llença! –Li diu el regador.

-      Que hi ha Silveri, passejant l’aixà? – El saluda Vicent.

-      Hehehe! Ja saps, la feina d’hivern és més dura que la d’estiu.– Rient de dents enfora.

-      La faena de regador és ben bona. –Afirma Vicent seriós.

-      Sí, però ningú veu les séquies que has de netejar durant l’hivern, les que s’han de refer, els cabets que cal tornar a amuntonar. La brossa que s’ha de cremar.

-      Això sí.

-      Clar! Sols miren que a l’estiu vas conduint l’aigua i sembla que no et canses.

-      Es que no et deus cansar molt. – Comenta Vicent.

-      Com que no? Sovint, quan arriba l’aigua, he d’estar una setmana fora de casa i passar nits regant al ras, amb els mosquits fent-te jas! I quan alguna séquia rebenta, perquè al llaurar es vol traure fins a l’últim pam de la terra com a hort, veges a qui li tiren les culpes, i de seguida posa’t dins, mullat fins als genolls, i mira si pots amb la terra enfangada. – Silveri va alçant la veu enfadant-se al tall que parla.

-      Tampoc cal que poses el crit en el cel, hi ha qui estem pitjor.

-      No m’he de queixar! Les coses sempre poden millorar.

-      No ho sé! – Contestà Vicent amb desànim.

-      Mira als senyorets i als amos!No estan ells millor que nosaltres?

-      Els amos són els amos i nosaltres els llauradors, com tota la vida. – Diu Vicent.

-      Sí, com tota la vida, però perquè no pot ser diferent? – Amb to provocatiu.

-      Ja ho saps que no!

-      O sí Vicent, o sí! Bo! Però pares a esmorzar o no? – Li diu Silveri.

-      Va vinga! Deixà l’aixà i fem un mosset!

 

La bota de vi, una llesca de pa dur i uns talls de formatge eixen dels saquets de tela dels homes. El sol ja il·lumina totalment el dia i encara que cap dels dos du rellotge saben perfectament que ja porten més de dues hores de treball al coll.

-      Venen nous temps Vicent! Temps de canvis!

-      Els regadors sembleu romancers, sempre duent rumors d’ací cap allà.

-      Que no són rumors Vicent! A les fàbriques els treballadors tenen la força, més força que els amos, i ací hem de ser nosaltres, els llauradors, no som també proletariat?

-      No digues burrades Silveri! Per ací ja hem passat altres vegades! Ens fan creure que tot serà diferent, donem la cara pels xerraires i a l’hora de la veritat, desapareixen.

-      Esta vegada és diferent Vicent, ho diuen els diaris! –Diu Silveri tocant-li el muscle.

-      No es tracta de polítics que van comprant vots com els senyorets, no és com a les eleccions. El treballadors s’estan organitzant en sindicats. – Continua el regador.

-      No em crec res Silveri. A l’hora de votar ja ho veus, uns i altres tots són iguals.

-      Escolta Vicent, no veus que al camp no estem junts? No podem raonar com a les fàbriques, anar tots a una com un puny, però si ens juntem, no en som més que ells?

-      Mira Silveri, ells en seran menys, però qui ens dona el jornal? Ja saps que estic de mitger i si no porte la terra de Don Samuel, ni tinc casa, ni tinc res, i amb huit boques que alimentar no puc anar jugant. –Diu Vicent rodant el cap.

-      No es tracta de cap joc Vicent, ens estem organitzant, si fa falta anirem per la força.

-      Què dius! –Exclama Vicent apartant-se’l de damunt.

-      Que hi ha qui està disposat a tot. – Diu Silveri apartant-se i traient pit.

-      A tot?

-      A empunyar un arma si fa falta!

-      Esteu bojos! No sabeu el que dieu! 

-      Les revolucions passen per acabar amb els poderosos i ells se van a resistir.

-      No em digues res més Silveri, no en vull saber més deles teues cabòries.

-      Home, es clar que primer sempre cal parlar, la nostra major força és la vaga, la tenim a les mans, als braços. Ja voldria jo veure als amos i als senyorets, sí als senyorets, hehehe! Ja voldria veure’ls jo agafant una aixà! – Diu Silveri entre rialles.

Ara Vicent escolta en silenci.

-      Però clar, quan els obrers diuen de fer vagues hi ha amos que volen obligar-los a treballar per la força. I aleshores cal tindre homes valents disposats a tot.

-      Mira Silveri, deixa´t ja dels teus parlaments i xerrameques. Jo ja em vaig tindre prou de tirs i escopetes allà al Rif.

-      Ostres Vicent! És veritat, tu estigueres a Melilla, doncs saps que estan cridant de nou més quintes? – Comenta Silveri amb expressió d’alarmisme.

-      Què vols dir? Igual que sempre, no?

-      No, vull dir que estan cridant a files a reservistes per a sufocar la guerra del Rif.

-      Més quintes? Reservistes? – Pregunta Vicent mirant la llunyania amb preocupació.

 

El semblant de Vicent ha canviat per complet, abstret, ni ha dit adéu a Silveri quan este s’ha alçat. Assegut al marge, el seu cos s’ha anat engolint, ha posat el cap entre les mans tapant-se les orelles com per evitar escoltar un soroll. El gest del seu rostre s’ha descompost i ha tancat els ulls fent força.

 

-------------------------------------

 

A Sidi Guariach el calor d’octubre és encara més intens que el que fa a l’estiu al seu poble, la terra de la que no havia eixit Vicent fins a ser reclutat. Les obres del fort obliguen als soldats a redoblar les guàrdies. L’aigua escasseja per als militars que veuen als treballadors desfent-se al sol i no poden deixar de compartir-la per solidaritat.

 

La ubicació escollida per al fort no ha agradat gens als musulmans. Els vilatans, que fan de caps de les quadrilles de treball, no han volgut encetar les obres i molts han fugit renunciant al jornal. Una companyia d'enginyers s’ha desplaçat des de la ciutat i amb els pocs rifenys que no han marxat han encetat la construcció de l’edifici defensiu. 

 

-      El general Margallo, governador de la ciutat, ha decretat que el fort es té que construir ací! Tant fa el que pensen els rifenys! Pobres desemparats de la mà de Déu. Jesucrist nostre senyor, que sabran ells de llocs sagrats! –El tinent Palacios es passeja a cavall entre les tropes cridant.

-      La tumba d’un sant? Que en sabran ells de sants? Si parlàrem de sant Vicent Màrtir, de sant Miquel, de sant Pere, encara tindrien alguna raó, però quin tipus de sant ha de ser este? Quin cementiri ha d’haver ací? –Malcarat, amb una cicatriu que va des de vora l’ull fins a la boca, brama sense parar.

-      Analfabets, incultes, infidels! Estos moros, estos sarraïns rebels que no fan cas ni al seu Sultà el que necessiten és ordre, una mà dura com la del nostre general!

Els seus crits són interromputs de sobte per uns trets en la llunyania.

-      Atenció! Alerta! Als seus llocs! Corneta! Cride a Batalló i Tropa!

Vicent i la resta dels homes s’agrupen tal com els van explicar en la instrucció. El tinent, a cavall, ordena que es reparteixen en diferents posicions i ell, amb altres homes, es va amagant entre els materials portats per a les obres del fort, les parets alçades, els fossars construïts com a primera defensa.

-      Als seus llocs! No disparen fins que els tinguen a prop, administren bé la munició!

 

Els homes de les cabiles baixen de les muntanyes a peu i a cavall i els assetgen per totes parts. Contra el centenar de militars espanyols apareixen milers de rifenys ben armats. L’atac amb els Remington fa que resulte difícil defensar la plaça sense gastar munició.

 

El batalló queda ràpidament rodejat. La batalla dura tot el dia i malgrat que els màusers aconsegueixen abatre un bon grapat d’atacants també hi cauen morts i ferits alguns espanyols. Els guerrers dels clans, ben organitzats, carreguen sobre el costat més dèbil del fort, on les obres estan menys avançades i sols s’acumulen grapats de terra i pedres.

 

Vicent, amb el seu amic de Cullera, ha aconseguit arrecerar-se en un bon lloc però a mesura que passen les hores l’enemic es va apropant. Els trets impacten contra les parets d'argamassa que tapen als dos riberencs. Quan senten al tinent Palacios cridar “Retirada” tots dos es queden mirant-se.

-      Vinga, ara és l’hora!

-      Vicent! Ens mataran!

-      Si ens quedem ací també ens mataran!

 

La cara de pànic del de Cullera  encoratja més si cap a Vicent. Decidit, ix el primer de l’amagatall per a buscar ràpidament un altre refugi, el cullerot el segueix, de mica en mica van reculant fins on els altres soldats guarden algunes posicions defensives. 

 

El sol comença a declinar i cada vegada és més difícil ser vist però també veure a l’enemic. Quan el tinent ordena la retirada definitiva, Vicent i la resta de soldats comencen a córrer desesperadament, a córrer cap al purgatori.

 

.................................................

 

En despertar a l’hospital, Vicent sent un dolor immens al costat esquerre, no pot moure el cos i en intentar tocar-se un crit s’escapa entre les seus dents serrades de dolor. Un bram esgarrifador com els molts que ha escoltat quan fugia. Els dels abatuts eren secs i rotunds però els dels que queien ferits en la batalla ressonaven en la nit com els udols dels llops afamats, esgarrats entre el dolor de la ferida en el cos i el de l’esquerda oberta en l’ànima en sentir-se abandonats. Un dels abatuts és l’amic de Vicent, el de Cullera. Almenys ell ho ha pogut contar.

-      Quin olor és este? On estic? 

-      És l’olor de la mort. – Li contesta un altre soldat també ferit en la batalla.

 

En aquella sala del fort de Cabrerizas Altas hi ha una dotzena de soldats nafrats, la majoria d’ells esperen a que els arribe el torn que els renten les ferides i les sanegen, altres, immòbils, en l’espera els arriba el traspàs. A la sala contigua un metge atén als tres tinents ferits. De matinada li arriba el torn a Vicent, la sang resseca ha format una crosta per la que encara supura en part. El metge apura el poc d’alcohol que li queda per a intentar desinfectar-ho. Els crits de Vicent semblen els de l’agonia d’un màrtir.

-      Pren! Beu! L’absenta et calmarà el dolor.

 

-----------------------------

 

Quan Vicent torna en si i veu davant d’ell la Motaetaalena profundament, alça el cap, contempla la terra, les seues muntanyes el seu cel. 

-      Quina sort haver tornat al paradís! 

Encara tarda una estona en alçar-se del marge i quan ho fa respira de forma costosa i s’agafa el costat, el de la ferida de la Guerra “Chica”.

-      Per hui ja he treballat prou, l’absenta em calmarà el dolor.

Vora a migdia entra a la taverna i Pep el saluda alegrement.

-      Com va Vicent?

-      Va i prou!

-      Home, tampoc serà per a tant!

-      Ho diu qui no ha eixit mai d’eixa barra!

-      Haguera preferit tindre dos cames sanes i córrer món.

-      Mai se sap que és millor.

El taverner, veu la cara de pomes agres que du Vicent i prefereix callar.

-      Que vols, el de sempre?

-      No, hui doble!

 

A una taula, prop de la barra, Pere llig el diari en veu baixa i amb dificultats. Vicent s’acosta cap allí. Es para a escoltar el xiuxiueig de l’altre mentre xucla del got d’absenta mesurant l’impacte que el licor té en passar per la gola.

-      Que diu? – Pregunta Vicent.

-      Si em deixes llegir igual t’ho dic.– Respon amb cara seriosa i fugint de contestar.

 

Vicent alça el cap i mira la taverna. La poca llum que entra per la porta deixa a la vista aquell lloc menut, amb la barra alta de pedra, el mirall desgastat, el barral de vi i els dos vells cartells de cabarets amb els rètols de Paris i Barcelona.

-      Jas! Tot per a tu!- Li diu Pere amollant el diari amb menyspreu.

Vicent comença a intentar desxifrar les lletres d’aquells dos fulls, amb penes i glòria està lligant les lletres quan entra Andreu, el senyoret de la Creueta.

-      Un quart de vi Pep! I unes olives!

-      Bon dia senyoret! –Licontesta el taverner.

-      Bon dia! A qui tens ací? 

-      Ja veu! Pere, com sempre, i Vicent, elde l’hort de “Don” Samuel.

-      Vicent, sí, el conec. El seu fill, Cipriano, és de la meua quinta. Posa vi per a tots! I del bo! De la botella, no del barral eixe! –Diu el jove mirant a Vicent que encara llig.

-      Com tu manes Andreu!

-      Clar que sí, hui estic de celebració! – Crida el senyoret mentre somriu.

-      Xe Andreu! Sí que set veu content! Això com és? –Diu Pep fent-li el cul gros.

-      Jo sempre estic content, però hui més! Mira! Mira el diari! Que diu ací Vicent?

-      
Quin-ta ... de ... mil nou-cents nou. –Llig Vicent amb dubtes.

-      I que més Vicent?

-      Millor ho llig vosté senyoret, que a mi em costa prou, he perdut molta vista, sap?

-      Clar, clar, escolteu bé i sabreu què celebrem.

“En estos momentos preocupa a la familias el medioseguro y económico para librar a sus hijos del servicio militar. El centro de redenciones de D.Antonio Boixerau y Claverol, .....  lleva redimidos 11.589 quintos desde el año 1890 en que se fundó, leofrecesus Servicios ...”

-      Això celebrem, que ara sóc un redimit!

Quan el senyoret Andreu se’n ha anat després de fer-se dos quarts de vi i convidar a tots els presents les vegades que han fet falta, la taverna s’ha quedat en silenci. Pere se’n ha anat i Vicent ha demanat un nou colp d’absenta.

-      No Vicent, hui ja has carregat prou! –Li diu el taverner rodant el cap.

-      Qui paga mana! Ací estan els diners! – Diu Vicent colpejant amb la palma de la mà una moneda contra la barra de pedra amb cara de pocs amics.

-      Però Vicent …

-      Que em poses un altre, hòstia consagrada!

-      Com tu digues Vicent, com tu digues. –Accepta el taverner a desgana i atemorit.

 

Al cap d’una estona entra Silveri amb l’aixada al coll, tal com este matí a l’hort. 

-      Que Vicent? Ja has acabat de llaurar allò?

 

Vicent no contesta. Pep, li fa un gest a Silveri per a indicar-li que millor es calle.

-      Veus Silveri, tu no dius que es poden canviar les coses. –Les paraules eixen farfalloses de la boca de Vicent.

-      Clar Vicent, i continue pensant el mateix. –Diu Silveri en un to suau.

-      Ah sí! Conta-li Pep, conta-li qui ha vingut hui de festa!

-      Qui? – Pregunta Silveri.

-      El senyoret Andreu. – Respon el taverner.

-      Ah sí?

-      Clar Silveri, clar! Ha vingut a convidar-nos!–Diu Vicent amb un somriure exagerat.

-      Que vols dir? –Respon Silveri, recolzat a la barra bevent un glop de vi.

-      No deies que hem d’estar junts per a fer-nos forts? Doncs ni junts, ni forts!

-      Si es vol es pot. – Diu Silveri, obligat a contestar malgrat els gestos de Pep.

-      Es pot? Hehehehe! No em faces riure!

-      Dis-li Pep, dis-li! Perquè estava tant content el senyoret Andreu?

 

Silveri es queda mirant al taverner.

-      El senyoret Andreu ha pagat per a no ser reclutat.

Silveri fa un nou glop al vi.

-      Mil cinc-centes pessetes, res. Tu en guanyes dos al dia com jo o tres? Tu pots pagar l’home? Ja veus! I saps què Silveri, saps què? –Diu Vicent alterat.

Silveri se’l mira ara en silenci.

- Ara el meu Cipriano haurà d’anar a l’Àfrica, com jo! –Vicent alça el got per a beure’s el que li queda d’absenta abans de dir:

-      Haurà d’anar a defensar a Es-pa-nya! –Remarcant cada síl·laba.

-      Apatir aquell calor, a intentar sobreviure a aquell terror!

 

-------------------------------------------

 

Tot el poble acompanya a Cipriano en este passeig pel poble.Vicent, marcit, camina com una ànima en pena. Entre els presents es sent dir: 

-      El fill de Conrado, el meu cosí, també està a Melilla.

-      També llaurador?

-      També.

 

Carme, la dona de Vicent, s’ha quedat a casa. Durant tota la nit s’han sentit les pregàries, han entrat i eixit de la llar veus silencioses que acompanyaven en la penombra. Les llàgrimes de Carme corren fil a fil. Les mostres de condol no la trauen del seu aïllament. Ara, sota l’efecte calmant del aigua del “Carmen” diu:

-      Un perdut per sempre, l’altre ofegat en el passat.

 

“En el Barranco del Lobo, hay una fuente que mana sangre de los españoles que murieron por la Patria. Ni se lava ni se peina ni se pone la mantilla hasta que venga su novio de la guerra de Melilla. Melilla ya no es Melilla, Melilla es un matadero donde se matan los Hombres como si fueran corderos. Pobrecitas madres, cuánto llorarán, al ver que sus hijos en la guerra están.



viernes, 13 de septiembre de 2024

XXIX CONCURSO DE NARRATIVA CORTA REAL VILLA DE GUARDAMAR 2024



 MODALIDAD: AUTOR LOCAL


GANADOR: MARCOS GONZÁLEZ CARRIÓN
TÍTULO: EL BAILE DE LAS ESTRELLAS

EL BAILE DE LAS ESTRELLAS

—¡Vamos Duna, es hora de volar!

—¡No puedo, mamá!

—¡Venga!, tus compañeras ya están listas, hay que entrenar. La migración es dentro de tres semanas.

—¡Pero, mamá, no puedo!, mi ala…

—¡Bueno, vale, pero si no estás preparada no podrás venir con la colonia!

—¡Jooo!

Manuel Felipe Sánchez Córdoba

Duna es una polluela de Gaviota de Audouin nacida hace unos meses, junto con otros cientos de pollos, en las inmediaciones de las salinas del Parque Natural de Las Lagunas de La Mata y Torrevieja. Un espacio protegido en el que, desde hace años, anidan varias especies de gaviotas en convivencia pacífica y colaborativa con distintas aves nidificantes: flamencos, charranes, chorlitejos o cormoranes, entre otras.

Durante sus primeras semanas, Duna era una gaviota feliz, jugando con su hermana y otras amigas de la colonia en una vida de cría, sencilla y libre de preocupaciones. Desde pequeña se veía que era diferente; alegre y dicharachera, generosa y solidaria. Su corazón era más grande que la pequeña gaviota que lo contenía y brillaba con luz propia. Madre y todas las demás lo sabían.

La vegetación salobre próxima a las salinas era el hábitat natural de las aves, pero la zona no estaba exenta de peligros. Algunos temibles depredadores, como las serpientes, lo recorrían a diario en busca de presas fáciles. Una de ellas, a la que llamaron Culebra, era grande, malvada y mucho más astuta que el resto. A pesar de las advertencias de las mayores, las jóvenes gaviotas no eran conscientes de esa amenaza. Un día en el saladar, cuando más tranquilas estaban, jugando al escondite entre unos matorrales de salicornia algo alejados del nido, apareció Culebra. Distraída en sus juegos, Duna no oyó a Madre que graznaba desesperada para que se protegiese en el canal, un espacio bajo unas tablas que la familia tenía dispuesto como escondrijo donde amagarse en caso de peligro. La malvada Culebra se llevó a la pequeña a rastras, pero Madre ya había alertado a una patrulla de amigos charranes que se fueron a por ella. A picotazos, consiguieron liberar a la polluela de los siniestros anillos de Culebra, pero la joven gaviota ya había sufrido daños irreparables. Duna sobrevivió a duras penas, con el radio de un ala partido y algunas costillas aplastadas. A causa de esas heridas, no puede salir a entrenar con los otros polluelos volantones y mira al cielo con envidia sana, embelesada en sus vuelos y piruetas.

Habían pasado varios meses y Duna no conseguía superar sus lesiones. Se había resignado a ser un ave discapacitada para el vuelo. La colonia estaba lista para la migración, y también para el doloroso momento de abandonar a las pequeñas polluelas que no podían viajar. A Madre se le encogía el corazón.

—¡Duna, cuídate de Culebra y de las tormentas!— le gritaba Madre, angustiada, mientras partía hacia la gran travesía—. ¡Ya sabes, el escondite! Te dejo al cuidado de Hermana; ella es fuerte y se ocupará de ti.

—¡Sí, mami, no te preocupes! —gritaba Duna, mirando al cielo, casi consolando a Madre—. Estaré bien.

Aquel día, la colonia emprendió el vuelo en dirección a las costas Atlánticas del Sáhara Occidental. Duna y otras siete jóvenes con diversidad funcional se quedaron atrás en el saladar. Una pequeña comunidad de aves abandonadas a su suerte, asustadas ante un futuro incierto y lleno de peligros. A partir de ese momento, serpientes y rapaces buscarían a las pequeñas como manjares para su mesa. Duna y las demás estaban muertas de miedo; se refugiaron en sus escondites y solo asomaban el pico para buscar algo de comida. No se atrevían ni a salir a jugar. Todas tenían alguna deficiencia y escasas posibilidades de sobrevivir en un lugar que se había convertido en un orfanato, en donde, sin la protección de los adultos, las jóvenes inexpertas serían víctimas propiciatorias para los reptiles y otros depredadores. Culebra, astuta, pronto advirtió la soledad de las jóvenes y se dispuso a optimizar sus planes de captura.

Duna, estaba siempre atenta a los peligros y, a la mínima señal, se refugiaba en su escondite. A los pocos días, alertada por un extraño siseo, llegó justo a tiempo de esconderse en el canal. La cabeza de Culebra estaba tan cerca que Duna no podía dejar de temblar, horrorizada, observando la lengua bífida de la temible serpiente preparada para atacar a una incauta que permanecía ajena al peligro. Hermana, que andaba vigilante, intentó proteger a la ingenua y arriesgó con valentía, pero entonces… Culebra se fue a por ella.

—¡Hermana, hermana! —graznaba Duna, desesperada, corriendo tras la «ladrona» que se alejaba con su presa colgando de los dientes.

Los amigos charranes ya se habían marchado a la migración, y las pobres gaviotas, indefensas, no tenían con qué hacer frente a la amenaza de Culebra. Estaban asustadas y se sentían tristes e impotentes. Para ellas, Hermana era la primera sacrificada en su lucha por la supervivencia y presentían que quizás no sería la última. Pero Duna no estaba dispuesta a dejar correr el destino, inexorable, que se cernía sobre las polluelas. Todo era muy injusto, tenía que hacer algo para que lo que había vivido no volviese a ocurrir. Reunió a las otras seis desamparadas y les explico sus planes. Estaban solas, expuestas a enfermedades y convertidas en comida para serpientes y otros depredadores, pero no se iban a quedar de alas caídas esperando que el destino viniese a buscarlas. Había que jugársela y Duna tenía claro cómo sobrevivir y llevar una vida digna hasta el regreso de las adultas.

El primer objetivo sería su seguridad; encontrar un refugio en el que sentirse a salvo. Había una madriguera abandonada —muy probablemente por una familia de conejos salvajes que habrían marchado a otro territorio—. Parecía amplia, pero no lo suficiente para las siete. Durante más de una semana estuvieron escarbando para ensanchar las galerías, y asegurarse que dentro de ella habría espacio suficiente para todas. Si alguna de ellas descubría la presencia de un enemigo, tenía que avisar rápidamente y las demás acudirían a esconderse en la guarida. Desde dentro, sellaban la boca de la cueva con palos y pinchos para asegurarse de que Culebra no pudiese acceder. Así lo hicieron y, a partir de ese momento, la “ladrona” se tuvo que resignar a su suerte.

—¡Diablos, estas pequeñas son muy inteligentes! —Pensaba Culebra, mientras se arrastraba por los alrededores de las salinas—. Tendré que buscar otra cosa que comer en el Parque.

El segundo problema que se les planteaba era la alimentación. A pesar de sus maltrechas patas—que en algunos casos eran un muñón sin dedos—, tres de ellas habían aprendido a pescar y, aunque con dificultad, conseguían alimentarse de los descartes de la flota pesquera de Torrevieja. Las otras cuatro, Duna entre ellas, malvivían de restos orgánicos, ratoncillos, lombrices y pequeños crustáceos. Para nuestra amiga, aquella era una situación injusta que había que resolver, así que hizo una propuesta arriesgada, pero ingeniosa. Cada gaviota podría comer solo la mitad de lo que consiguiese, y otro tanto debería traerlo a la puerta de la madriguera. Esa comida se repartiría y todas comerían de todo. De esa forma se premiaba el esfuerzo y la iniciativa de cada una, pero las obligaba a compartir parte de sus beneficios. Así es como los diferentes talentos de las aves empezaron a funcionar como una verdadera comunidad, alegre y dinámica, cohesionada, en la que el equipo era más importante que cada una de ellas.

Resueltos los dos principales retos: supervivencia y alimentación, deberían enfocarse en solucionar sus problemas emocionales. Necesitaban superar el miedo, la incertidumbre, el estrés por la falta de protección… y por supuesto, necesitaban recuperar la confianza en ellas mismas. Hacía semanas que no se divertían, tenían que volver a los juegos y la interacción social que eran básicos para su bienestar emocional y, de paso, superar el estado de ansiedad que les generaban tanto la amenaza de Culebra como sus propias limitaciones.

Abrieron un debate para aportar propuestas y empezaron a probar diferentes juegos: escondite, palos, caracolas… pero les faltaba algo; unas no podían participar en las actividades por sus problemas físicos y otras no se sentían a gusto con ciertos juegos. Además, necesitaban que la dinámica les generase las suficientes endorfinas para contrarrestar el cortisol producido por el estrés, pero sus acaloradas discusiones no las acercaban a ninguna solución consensuada. Estaban en un callejón sin salida, pero Duna lo tenía claro…

—¡Chicas, escuchad! —llamó a las siete a una reunión urgente—, tenemos que encontrar una actividad en la que todas podamos participar y que nos ayude a librarnos de los déficits emocionales que arrastramos.

—¡Si, sí, en eso estamos de acuerdo! —contestaron las seis, casi a coro—, pero ¿cuál es tu propuesta?

—Todas nosotras tenemos alguna discapacidad —exponía Duda, mientras las otras asentían con la cabeza—, pero todas podemos hacer algo que nunca antes hemos intentado: ¡BAILAR!

Un silencio cómplice revelaba que la propuesta de Duna les había llegado al corazón —¡Eso es, bailar! ¿Por qué no? —, podían hacerlo y lo hicieron. Decidieron salir a bailar de noche cuando el sol ya se había acostado y las estrellas iluminaban el cielo de noviembre. Júpiter, Venus y la lluvia de Leónidas, miraban con asombro sus danzas a la luz de la luna. Así fue como instituyeron el baile de las estrellas. Cada media noche la comunidad del baile se entregaba a su actividad para promover la valentía, el gozo y la empatía. Las coreografías eran un poco estrafalarias dadas sus limitaciones físicas, pero reían y se divertían. Las tres que podían volar hacían saltos y cabriolas en el aire, a veces rodando con sus muñones por el suelo, otras dos, taconeaban con cierto salero y alguna giraba sobre una pata tensando alas de ángel. Eran felices. Para nada se sentían unas aves diferentes. Culebra las observaba desde una atalaya, sin conseguir superar su frustración.

Duna era un ejemplo. A pesar de sus limitaciones —pues aún seguía arrastrando secuelas y una de sus alas por el suelo—, se convirtió en la lideresa de la comunidad. A su lado, las jóvenes gaviotas fueron aceptando sus diferentes capacidades y adaptándose a una vida en la que ya nadie les podría arrebatar su dignidad.

Así fueron pasando las semanas y el invierno llegó como otros años, pero para ellas fue especial, era su primera invernada. Casi sin darse cuenta, ya estaban despertando al día de Navidad. Las gaviotas salieron de su madriguera desperezando alas, listas para disfrutar del tibio sol de la mañana de diciembre en la laguna rosa, pero pronto se dieron cuenta de que algo raro pasaba.

—¿Alguna ha visto a Duna?

—¡No, yo no! —¡Yo tampoco!

—¡Duna, Duna! —gritaron casi todas a coro por las salinas y alrededores, pero su compañera no aparecía. Es como si se la hubiese tragado la tierra, o desaparecido entre el agua rosada y el azul del cielo.

Las jóvenes estaban angustiadas, les inundó la tristeza de haber perdido a Duna y la duda de si regresaría algún día, pero se quedaron con la lección que habían aprendido de ella para sobrevivir como verdaderas valientes.

                                      ---------------------------------------

Han pasado más de cinco meses desde que la colonia marchó a la migración. Madre acaba de regresar junto con otros cientos de parejas para la puesta de huevos. Duna no está en la charca. Hermana, tampoco.

—¡Duna, Duna! —grita Madre, desesperada—. ¡Soy mamá! ¿Dónde estás, hija?

—¡Duna!

Nada.

Las seis supervivientes dan crónica emocionada a Madre sobre la audaz Duna y el trágico destino de Hermana. La gaviota no puede evitar emocionarse por la valentía de sus pequeñas; temerosa de haber perdido a ambas, pero confiada en que, por lo menos Duna, aparecerá. Ahora lo importante es localizarla, aunque hace tres meses que desapareció y sus compañeras creen que, a pesar de todas las precauciones, Culebra se la llevó.

Es una cálida mañana de abril y el sol refleja su alegría en el agua de la laguna rosa. Madre está en el nido empollando los tres huevos. Sigue muy apenada por la falta de sus pequeñas y no acaba de superar el dolor que le amarga la primavera.

—¡Mamá, mamá! —Una preciosa gaviota sobrevuela el cielo de la laguna.

—¡No puede ser! —Madre salta fuera del nido entre emocionada y angustiada—. ¿Eres tú, Duna?

—¡Soy yo, mami!... ¡Duna! —contesta la joven mientras planea hasta posarse al lado de mamá; ambas apoyan sus cabezas y se arrullan con ternura—. ¡Soy Duna, mami! ¡Estoy viva!

—Ayyy mi hija preciosa, cuanto te he echado de menos. Te necesitaba Duna.

—Y yo a ti, mamá

—Pero dime, veo que puedes volar de nuevo ¿cómo has conseguido reparar tu ala? ¿Cómo ha ocurrido el milagro?

—Mira, mamá… aquel hombre allí de pie en las salinas —Le cuenta Duna a Madre, con la emoción iluminando su plumaje y señalando con el pico un punto al pie de la montaña de sal—. Él es Juan, mi salvador. Nos acabamos de despedir. Ha visto que la colonia regresaba de la migración y me ha liberado para volver contigo. 

—Juan es uno de los encargados de mantenimiento del parque —continúa Duna con su relato—. Aquélla mañana, llegó muy temprano para controlar a las jóvenes que no habíamos podido marchar a la migración. Me encontró a la puerta de la madriguera y se dio cuenta de mis problemas físicos. No me preguntes porqué, pero me dejé acariciar sin espanto alguno porque el hombre se acercó con cariño y compasión. Luego me llevó con él y durante dos largos meses me alimentó, curó mis heridas y me enseñó a volar.

—¡Ha sido un ángel para mí, mami!

—¡Madre está contenta por ti, Duna! La próxima migración vendrás con la colonia a conocer el Mediterráneo, el Océano Atlántico y las maravillosas costas del África Sahariana y Senegal.

Duna es ahora una gaviota libre. Esa noche, felices por ella, las siete valientes se vuelven a reunir para disfrutar del baile de las estrellas. Están contentas. Tienen mucho que celebrar pues han demostrado que, con coraje y tenacidad, trabajando como un equipo, han sido capaces de superar sus limitaciones y convertirse en gaviotas casi perfectas. Brillar como verdaderas estrellas.

martes, 14 de mayo de 2024

Acta ganadores del XXIX CONCURSO DE NARRATIVA CORTA REAL VILLA DE GUARDAMAR.

 Acta ganadores del XXIX CONCURSO DE NARRATIVA CORTA REAL VILLA DE GUARDAMAR.

Acta guanyadors del XXIX CONCURS DE NARRATIVA CURTA REAL VILA DE GUARDAMAR.



jueves, 26 de octubre de 2023

XXVIII CONCURS DE NARRATIVA CURTA “REIAL VILA DE GUARDAMAR DEL SEGURA”, 2023

 


      MODALIDAT: RELATS DE TEMÀTICA LLIURE ESCRITS EN VALENCIÀ



GUANYADORA: MARIA MERCÈ CAMPOS EDO

TÍTOL: EL CRIT DE L'ESPANT

 

Maria Mercè Campos Edo,  tot i tenir formació acadèmica en Psicologia, ha desenvolupat la seua vida laboral en el món de les biblioteques i la cultura, treballant per a l’Ajuntament d’Onda (Castelló). Des de 1982 a 2000 i de 2012 a l’actualitat, com a bibliotecària a la Biblioteca municipal  i des de 2001 a 2011 com a tècnic de cultura.

 En l’àmbit de l’edició ha fet tasques de traductora, correctora, maquetadora i editora, havent participat, des d’una vessant o una altra, en l’edició de més de 30 llibres, tant per a l’Ajuntament d’Onda com per a editorials i particulars.

 


EL CRIT DE L’ESPANT

            He sentit dir als qui viuen al Tossalet, un barri de gent humil situat als afores del meu poble, que les nits en què el vent bufa a favor encara poden escoltar-se, de tant en tant, els laments anguniosos d'homes i dones provinents de la zona on tan sols queden les runes del que va ser la casa dels Estarlich. La decisió que va prendre l'Ajuntament fa uns anys de derruir-la, per tal d'acabar amb l'escabrosa llegenda que el lloc arrossegava, no va aconseguir aturar res, ni la llegenda ni els laments.

            Soc Carme, veïna d’Onda, poble de taulells i tarongers de l’interior de la província de Castelló i he tingut com a major afició en la meua vida recopilar llegendes quasi perdudes, i és ben cert que en tinc unes quantes, però no ha sigut fins ara que he pogut dedicar-li temps a la més desconeguda i inquietant de totes les que he tingut el plaer d'escorcollar: la del meu poble, la de la casa dels Estarlich.

            Valentí Estarlich era un senyoret de la capital -i per capital vull dir València-, fill únic, que l'any 1935 del passat segle va heretar dels seus pares un grapat de terres per diversos llocs, entre elles una finca al costat del riu, a una zona anomenada El Tossalet, al terme municipal d’Onda.

            Probablement, Valentí hauria deixat l’explotació de la finca en mans dels seus administradors i no s'hauria molestat ni en vindre a veure-la si no hagués estat perquè les ties Àgueda i Dolors, germanes de son pare i fadrines, vivien encara a Onda, a una casa de la plaça del Raval que donava a un jardí, ple d'arbres ombrívols que mantenien la plaça fresca durant el calorós estiu. D'eixa casa familiar havia sortit son pare cinquanta anys enrere per anar a provar de fer fortuna a la capital -a València, vull dir- i no havia tornat més que de forma esporàdica per visitar a les germanes, comprovar si estaven bé i demanar-los, una vegada i una altra, que se n'anaren a viure amb ell i la dona; però elles, en part per no molestar al matrimoni i en part perquè els costums són difícils de trencar, mai no van voler ni sentir-ne parlar. No vivien malament amb el que la finca del Tossalet donava i els diners que, periòdicament, el germà els passava.

            Quan Valentí va heretar de son pare tenia clar que heretava també a les tietes d'Onda. Per aquells temps València i Onda no estaven molt a prop, els viatges eren incòmodes i llargs i, malgrat que el pare va comprar un automòbil per no dependre de trens ni de carros per al transport, ell no havia anat més enllà d'un parell de vegades en tota sa vida a visitar-les, però la seua situació acomodada i l'amor per son pare li demanaven mantenir-les dignament fins que moriren, així que va decidir que mai no vendria la finca del Tossalet, que era la base del manteniment de les dues dones, mentre elles continuaren vives.

            Valentí va deixar tots els assumptes de l'herència en mans de l'advocat de la família, home de confiança de son pare durant més de trenta anys. Del que no podria lliurar-se era d'anar a fer una visita a les ties, que no havien pogut assistir al soterrar del germà per problemes de salut i de distància.

            Era un dissabte de les darreries d'octubre, al voltant de les 12, quan va arribar a Onda. El poble es trobava particularment animat. S'escoltaven coets i música de dolçaina. Preguntant a una de les moltes persones que hi havia pel carrer es va assabentar que era la setmana de festes del poble. Quanta alegria popular, va pensar, a tan sols tres jornades del Dia de Difunts. El seu ànim no estava festiu; va aparcar el cotxe, també heretat del pare, i es va dirigir cap a casa de les ties. Sorprenentment, no li va contestar ningú després de tocar al picaport durant una bona estona. Al cap, una veïna li va explicar que Àgueda i Dolors no estaven a la casa des de feia més d'una setmana; atés que estaven de dol, no van voler quedar-se al poble durant les festes.

            «Estan al camp», va dir la dona, comprenent Valentí que devien estar a la casa de la finca del Tossalet. Tan sols hi havia anat una vegada i no recordava ni el camí, però no li va ser difícil de trobar perquè estava molt a prop del riu i del cementeri.

            La finca era una propietat destinada al conreu d'ametlers i garroferes. Tenia al voltant de 50 fanecades. Des d'un xicotet tossal es dominava quasi tota l'extensió, que s'estenia per la vorera del riu.

            La casa gran era una edificació quadrada de dues plantes, amb una pinada de fragants pins pinyoners al davant. A uns quants metres hi havia dues edificacions annexes. En una d'elles es guardava el ramat; una altra, més gran, servia per a guardar les ferramentes del camp i emmagatzemar la collita.

            Els treballadors de la finca vivien un poc més enllà, en unes poques cases d'una planta, separades del cementeri pel riu que la vorejava.

            Les estances nobles de la casa gran romanien tancades la major part de l'any i tan sols una part de la planta baixa estava contínuament habitada pels cuidadors, un matrimoni de mitjana edat que s'encarregava de mantenir-la neta i en funcionament, així com el jardí i el xicotet hortet que hi havia darrere de la casa.

            No es podia arribar en cotxe, així que Valentí el va deixar el més a prop que va poder i, caminant pel ben cuidat camí, va anar arrimant-se a la casa, pulcrament pintada de blanc damunt del qual ressaltava la fusta blau claret de les finestres i dels balcons que la rodejaven.

            Les ties, malgrat no conéixer-lo a penes, el van rebre amb una mescla mal continguda d'alegria per tornar a veure al fill del germà i laments i plors per la pèrdua d'aquest. Les hores van passar entre fer-li una visita a la finca, dinar i prendre un cafenet i un licor, mentre Valentí tranquil·litzava a les dues dones explicant-los que no volia que res canviara en les seues vides, que ell es faria càrrec de tot, tal com havia fet son pare.
            Al voltant de les sis de la vesprada Valentí es va acomiadar de les ties amb la promesa de tornar-les a visitar de tant en tant i fent-les prometre a elles que li enviarien aviat un telegrama si els feia falta cap cosa.

            Quan va moure el cotxe va sentir-se alleugerit perquè sabia que havia donat bona eixida a l'encomanda més personal que son pare li havia fet abans de morir: cuidar de les tietes, i que les deixava en un bon lloc i molt ben assistides. Almenys devien estar prop dels seixanta, tant l'una com l'altra, i, amb eixes edats, ell se n'anava més tranquil en haver vist que la gent que treballava a la casa pareixia que se les estimava de veres.

            Pocs mesos després esclatava una llarga i espantosa guerra civil que li va dificultar la promesa feta de visitar a les ties. Uns mesos després d'acabada la guerra Valentí rebia, el dia 5 de novembre, un estrany telegrama, signat per la màxima autoritat d'Onda, l’alcalde, demanant-li que anara al poble tan aviat com li fora possible.

            Es va estranyar de tan singular petició, tenint en compte que havia tingut amb les ties durant aquells anys els contactes suficients per a saber que es trobaven bé i que la finca, on les dues dones es van refugiar durant els anys de la guerra, continuava funcionant, malgrat tot.

            No tenint el cotxe disponible en aquell moment, va fer el trajecte des de València a Vila-real en tren i allí va prendre La Panderola, el trenet que el portaria fins a Onda. En arribar, va preguntar a uns dels empleats del tren i, seguint les indicacions, va eixir de la plaça de l’Estació per La Safona i, recorrent el carrer de Sant Miquel, va arribar a Ca la Vila.

            L'alcalde no estava a l'edifici sinó treballant a la fàbrica de taulells de la que era l'amo, li van dir, però no van tardar a anar a buscar-lo i, vint minuts després, es presentava junt amb un regidor i feia passar al visitant al seu despatx.

            Tan bon punt van asseure tots, l'alcalde va traslladar a Valentí el condol per la mort de les seues ties, deixant-lo, com és de suposar, amb la boca oberta. Quan va ser capaç de reaccionar, va demanar explicacions de com havia succeït. Les dues alhora? Com era possible? Quan anava a ser el soterrament?

            Com més preguntes feia més estranyats es quedaven l'alcalde i el regidor, fins que els va ser possible explicar que les dones portaven mortes i soterrades des de feia més de tres anys.

            Valentí va afirmar, sense poder eixir de la sorpresa, que ell s'havia comunicat per telegrama amb les ties feia tan sols uns pocs dies.

            Major encara va ser la sorpresa quan l'alcalde li va detallar la raó d'haver-lo cridat. La casa gran del Tossalet, abandonada des de la mort de les dues dones, començava a crear una llegenda negra que inquietava als habitants del voltant i a tota la població. Després de quedar la casa deshabitada, atés que dels cuidadors res més es va saber, el lloc es va convertir en un indret buit i suficientment separat de la població per convertir-se en testimoni d'infames afusellaments durant els anys de la guerra.

            Ara, no parava de córrer entre la gent la llegenda de què qui gosara passar de nit pels voltants del cementeri i de la finca escoltaria ben nítids els crits i els laments dels qui allí havien sigut afusellats.

            L'alcalde, no tenint clar si això era veritat o mentida, no volia que acabara estenent-se el pànic per tot el poble i havia cridat a Valentí, el propietari, per intentar donar-li solució al tema.

            Davant l'ànim favorable de Valentí a fer tot el possible per solucionar-lo, l’alcalde i el regidor es van oferir a acompanyar-lo fins al cementeri per mostrar-li on estaven soterrades les ties, i cap allí es van dirigir.

            Les tombes del xicotet recinte estaven encara adornades amb les flors que els familiars havien portat als seus difunts uns dies abans, per Tots Sants. Les celebracions, sobretot les religioses, tornaven a mamprendre el seu ritme habitual després d'una guerra que, per desgràcia, feia més actual i més dolorós que mai recordar als difunts.

            El grupet dels tres homes es va parar davant de dos nínxols, un damunt de l'altre, coberts amb senzilles làpides que donaven compte dels noms de les persones que les ocupaven, i també de la data de la seua mort: el 14 de gener de 1937, feia prop de quatre anys.

            Del que no es van assabentar era de la figura que, resguardada entre les tombes que hi havia a terra, els observava atentament.

            Després de comprovar el que no es podia creure: que aquelles eren les tombes on estaven soterrades les ties amb les quals s'havia comunicat tan sols uns dies abans, Valentí va decidir no fer-ho més llarg i anar a la casa del Tossalet, distant a penes dos-cents metres del cementeri.

            Quatre anys d'abandó i de vandalisme havien convertit la ben cuidada casa en una lúgubre ombra del que havia sigut. El blanc de les parets es veia brut i ple de taques; les finestres, abans primorosament pintades de blau cel, tenien la pintura clavillada i moltes d'elles estaven obertes; d'altres, tenien els vidres trencats. Les males herbes havien envaït el que uns anys abans eren un jardí i un hortet primorosos fins a convertir-los en un terreny erm. Tampoc la porta principal s'havia lliurat. Estava semioberta, però va haver-hi que pegar-li uns quants cops per poder entrar.

            L'ombra els aguaitava ara des de darrere d'un arbre; aquesta vegada, però, Valentí la va notar.

            El panorama interior era igual de desolador. La pols i la brutícia s'havien fet les ames, amb l'ajuda de tots els actes vandàlics que havia anat patint. Res es conservava al seu lloc. Si quedava alguna resta de vaixella estava feta mil trossos per terra. Els armaris de la roba estaven oberts i buits: els llits, tenien senyals d'haver estat ocupats feia temps; les estores, rosegades per algun ratolí famolenc i les cortines que quedaven al lloc, estaven brutes i quasi despenjades.         
            Valentí va tenir una sensació dolorosa, recordant com de net i ben arreglat estava tot la vegada que va vindre a veure a les ties.

            La sensació li va remenar el cos i la consciència. No era capaç de comprendre qui podia haver-li gastat aquella pesada broma, però va decidir que no pararia fins a esbrinar-ho, sent conscient que no podria dormir en pau sabent-se culpable de no haver atés bé a les germanes de son pare, com ell no es va cansar de demanar-li abans de morir. Va decidir que no se n'aniria del poble sense respostes.

            De les diverses fondes que hi havia al poble, una estava prou a prop de l'Ajuntament. Valentí va demanar-hi allotjament, però, sabedor de què les respostes no li arribarien mentre estava dins l'habitació, va decidir eixir a fer un passeig pel poble i sopar fora. Si l'ombra que li havia paregut veure aquell matí era real, potser la faria eixir.
            Valentí va vorejar l'edifici de l’Ajuntament i va continuar  fins on va entreveure una bonica plaça de menors dimensions, la Font de Dins, completament rodejada d'arcs. Es va desviar del camí i va entrar a visitar-la. No es veia a ningú. Tenia una font central de pedra, rodejada d'arbres, de la que borbollava l'aigua en un soroll cadenciós, fresc i nocturn que li va relaxar un poc el mal ànim que portava. Dos homes van aparéixer per una de les entrades de la plaça.

            Després d'una estona va tornar a eixir, queixant-se d'un dolor a la panxa que va atribuir a la fam, atès que no havia pres res des del desdejuni, i es va dirigir cap a La Safona. Era un carrer prou més ample que la resta. A mà esquerra, al costat d'un pal de benzina, hi havia un local on l’alcalde li havia dit que es menjava bé. Allí soparia.

            A punt estava de demanar el sopar quan va veure que una figura s'arrimava al vidre de la gran finestra que donava al carrer i aguaitava l'interior, cercant alguna cosa. Quan l'individu per fi va reparar en Valentí, va començar a fer-li senyes demanant-li que isquera. Valentí, molest per no poder alleujar el dolor de panxa, va eixir aviat al carrer.

            L'home que el reclamava era major, anava vestit amb roba de camp i no parava d'amagar-se a la foscor, allà on la llum de la pereta que penjava d'un cable en meitat del carrer no arribava.

            La curta conversa que els dos homes van mantenir va ser suficient per a convéncer a Valentí de seguir a l'altre per la foscor del carrer fins a arribar a la plaça de l'Estació, molt a prop, on, de nou emparats per les ombres, van pujar a un carro tirat per una aca vella i van mamprendre el camí que els portaria fins a la finca del Tossalet. Una volta fora de la població, tan sols la llum de la lluna plena els acompanyava pel camí.          
            El baquetejar del carro i l'ulular dels mussols feien un so que es mesclava amb els lladrits de gossos en la llunyania, component una melodia lúgubre que li va posar els pèls de punta quan la lluna va desaparéixer darrere d'uns núvols negres com el fons d'un pou, just en el moment de creuar el pont per damunt del riu. Els perfils dels arbres es van esvair i una boira espessa i humida es va fer l'ama del camí.

            Passat el pont, la lluna va tornar a aparéixer entre els núvols i la boira es va alçar. Tornava a poder-se veure el camí, però una sensació estranya es va apoderar de Valentí sense poder-ho evitar. Tot estava igual que al matí, quan havia anat al cementeri a visitar les tombes de les germanes de son pare, però res no era igual.

            Va pensar que estava deixant-se portar per tots els pensaments foscos que portava pel cap des d'aquell matí. No obstant això, quan van arribar a la tanca del cementeri la sensació es va materialitzar. Ni la porta del cementeri era la mateixa ni el mur que el circumdava era com el que havia vist unes hores abans.

            Una mica espantat, li ho va comentar al seu company de viatge, que li va contestar: tin calma, ben aviat comprendràs.

            Uns minuts després arribaven davant de la casa principal de la finca. Estranyament, la porta estava tancada, sabent bé que al matí havia quedat un poc oberta atés que, malgrat els estirons que li havien donat per tancar-la, no ho havien aconseguit.

            Valentí es va girar per parlar amb el seu poc loquaç acompanyant, però no el va veure. Tant ell com el carro amb l'animal que l'estirava havien ja desaparegut. En tornar-se a girar cap a la porta, aquesta estava oberta i un home que li va resultar estranyament familiar, amb una espelma a la mà, li franquejava el pas. Valentí va entrar a l'ampli vestíbul on cada cosa estava perfectament situada al seu lloc i l'home el va acompanyar al pis de dalt, fins a la segona estança a mà dreta, on havia estat la saleta d'estar de les seues ties uns anys abans.

            Quan va traspassar la porta, dues figures il·luminades per un quinqué romanien assegudes en butaques, una a cada costat de la finestra. Una tauleta baixa estava entre elles. Valentí no va poder contenir un crit d'espant en adonar-se que les figures que el rebien eren... les seues ties, que el miraven des de l'altra punta de l'habitació amb un semblant seriós però amable.

            Es va quedar clavat on era, no sabia què fer ni què pensar. La tia Àgueda va ser qui el va convidar a asseure's.

            - Has vingut a la recerca de respostes, nebot, i les tindràs, encara que et seran difícils d'acceptar. Has arribat al lloc on residim els que ja no caminem entre els vius, els que hem passat a l'altre costat de la manera més dolenta, els que hem tingut una mort violenta i no podem dormir en pau l'eternitat.

            - Però què és açò amb tan poc de sentit? He vist les vostres làpides i, tanmateix, he tingut notícies vostres fins fa poc més d'una setmana. Quina broma pesada és aquesta?

            - Fa molt de temps que vam decidir que, mortes nosaltres, aquest lloc que tant ens va complaure en vida anava a ser el lloc de descans nostre i de molts altres. Havíem de procurar mantenir-te allunyat el temps més llarg possible, encara que sabíem que açò havia d'arribar. No importa, ja està tot com havia d’estar. Res del que li passe a la casa podrà ja arrabassar-nos-la.

            Què significava això? Valentí entenia menys cada vegada i els va comentar que havia vingut perquè l'alcalde estava preocupat pels crits i els laments que la gent deia escoltar provinents de la casa.

             - Podria ser d'altra manera? -va contestar la tia Àgueda-. No és fàcil per a ningú acceptar que li han segat la vida, que no podrà tornar a estar amb els seus éssers volguts, acaronar als fills menuts ni besar a la persona que més s'estimava. Els laments són propis dels morts recents. Tan sols el temps ajuda a les ànimes en pena a acceptar allò que és inevitable.

            - Però què us va passar a vosaltres, ties? Si tot açò és cert, qui us va llevar la vida?

            - Ja no importa, Valentí, ja no importa. Ara estem ací per ajudar als nouvinguts en el dolorós tràngol que els espera, tal com d'altres ens van ajudar a nosaltres a acceptar-lo.

            - No. No puc suportar ni creure el que esteu dient-me. Me'n vaig. Açò ha de ser un malson del qual despertaré espantat.

            - No t'equivoques, Valentí, va dir la tia Dolors, has arribat ací per l'únic camí pel qual es pot arribar, i eixe camí no té tornada. Estem dispostes a ajudar-te.

             Unes hores després, a la matinada, els primers treballadors que anaven cap al camp van trobar el cadàver de Valentí tirat a terra en la Font de Dins, amb dues ganivetades profundes que li havien arrabassat la vida, i la cartera buida al costat.

            Cinquanta anys després del que us acabe de narrar l'Ajuntament va decidir, a la fi, enderrocar la casa, ja menjada per les males herbes i amb perill de caure, completament desatesa pels propietaris durant més de mig segle, pensant que així faria callar la llegenda. Ara, si aneu per allí, veureu com, a dures penes, queden unes poques pedres del que va ser i quasi no es reconeix el lloc on estava situada, però en les nits en què el vent bufa a favor, diuen els habitants del Tossalet que encara poden escoltar-se, de tant en tant, els laments anguniosos d'homes i dones provinents de la casa.

            I us preguntareu que com conec la història. Valdrà més que no us ho conte, no us ho podríeu ni creure; tan sols diré que la casa em resulta acollidora.