XV CONCURSO DE NARRATIVA CORTA "REAL VILLA DE GUARDAMAR", 2010

 

CONCURS DE NARRATIVA CURTA

 "REIAL VILA DE GUARDAMAR" 2010

 

MODALITAT: NARRACIÓ EN VALENCIÀ

 

GUANYADOR: Josep Vicent Lozano-Seser.

 

Jovi Lozano-Seser naix a Ondara al 1979. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i està especialitzat en l’ús de la llengua als mitjans de comunicació. La seua producció literària està centrada en el gènere de la narrativa curta, tal i com demostren els nombrosos guardons rebuts, d’entre els quals destaquen, el Premi Josep Pla de Narrativa Curta Palafrugell en 1996 o el Premi Solsciti de Manises, rebut al 2009.

És autor del llibre “Sis contes i una novel.la incerta” i de la novel.la breu “Esbós per a una improbable novel.la històrica”, que va obtindre el XIV Premi Ifach de Narrativa de Calp.

 

La veu de la consciència

(parla més alt que la veu de l’experiència)

 

A les 7:15 hores de la matinada, el fred de gener recrea sobre el parabrisa del vehicle tot un seguit d’ecosistemes diversos que poc o res tenen a veure amb les baixes temperatures d’un darrer dia d’hivern. El glaç dels vidres acull el plugim tardà de la nit, el degoteig de l’aigua arrossega aleshores els vestigis d’un parell de mosques que potser foren interceptades durant el trajecte i l’espés baf del conductor esbufega contra el cristall ombres blanquinoses que semblen espectres escalfeïts, transitoris. Iker sap que no ha d’engegar la calefacció perquè potser la calentor entelaria els vidres i, consegüentment, li dificultaria la visió. Ha d’estar atent al portal número 16 i a l’eixida del seu objectiu. El senyor Guillén deixarà sa casa abans de les 7:30 tal i com fa sempre. El cotxe el té aparcat prop de l’altre cantó, sota un fanal mig rovellat on hi ha cartells amb la seua cara enmig d’una diana. Se suposa que no només Iker i els seus li desitgen la mort. Altres veïns i compatriotes també el tenen en el seu punt de mira. Ja fa temps, però, que l’amenaça està en vigència. En menys de catorze o quinze minuts -possiblement deu: aquest regidor i empresari és puntual i sol avançar-se a l’horari quotidià-, doncs, Iker eixirà del cotxe, el seguirà per la vorera i li dispararà un tir certer al bell mig del tos. No hi ha possibilitat d’errada.

 

La cigarreta del xicot s’esvaeix com la fumarel·la que les cendres extingides desprenen en un polsim imperceptible. Els seus li han dit que no fumara, però el jove és prou tossut i ja ha acceptat massa ordres i manaments com per a reprimir l’addició al tabac. És el seu tercer assassinat i sap que després del migdia ja se n’haurà oblidat. La primera vegada fou més dura perquè no tenia experiència, ni ganes de dur endavant el pla. L’home, al voltant de la setantena d’anys, no fou conscient del tret. Potser se l’esperava. Aquell jubilat no era cap representant polític, motiu pel qual li sabé un poc greu estrenar-se amb un civil innocent. No hi ha innocents al nostre país, etzibà el seu company Mikel la mateixa vesprada que li encomanava el segon crim. Pensa en tot el que encara tenim per davant i deixa’t d’idioteses, li recomanà, abans de passar-li les dades corresponents: un regidor d’un poble veí que s’havia atrevit a insultar-los en una manifestació pels drets dels seus presos, entre d’altres floritures. El dia que el matà sentí per primera vegada la satisfacció interior d’encalmar la set de venjança que caracteritza els membres de la seua agrupació: es tracta d’un sentiment complex que barreja equitatives dosi de nacionalisme i victimisme i que moltes vegades es veu tergiversat per una quantitat letal de malenconia indefinida.

 

Quan xupla el cigarret, Iker desconfia de la metodologia triada per a l’atemptat de hui. Així no s’haurien de fer les coses, collons, maleeix. En teoria, ha de seguir la víctima fins a la cantonada, disparar-li i pujar ràpidament al cotxe que passarà a recollir-lo d’immediat. D’aquest vehicle, a continuació, baixarà un altre company, el qual s’encarregarà d’agafar el cotxe que ell ocupa ara. Sembla complicat, però no ho és. La primera vegada fou així i tot anà bé. A la segona incursió, per contra, s’hagué de demorar l’evacuació dels vehicles i el pla esdevingué un desastre. A la cruïlla següent, per culpa de la mala coordinació dels semàfors, l’Ertaintza aconseguí bloquejar el pas del seu company Fernando, el qual fou detingut a continuació. Aquest tipus d‘inconvenients converteixen els èxits en fracassos i els comandos en minúcies logístiques: aparells indefensos que després poden anar desfullant-se a poc a poc com si foren febles margarides d’entretemps. En tot cas, les margarides no són negres, com els seus passamuntanyes. Iker no en du mai. Diu que són una imbecil·litat, que podrien delatar-lo abans d’hora. Té tota la raó. Fernando en duia un el dia que el van interceptar. Ell, per contra, no va voler posar-se’l i no va cridar gens l’atenció. Ni la policia autonòmica, ni la nacional aconseguiren identificar-lo. En arribar a la caserna, als afores de Biscaia, solament va tindre temps de baixar del cotxe i alenar sonorament. Malgrat estar a solament sis graus, tenia l’esquena suada i el vapor de la seua respiració, en compte d’enlairar-se, queia feixuc sobre la carretera, com si fóra un núvol de pol·lució.

 

Hui sap que ja és l’últim. Ja no ho farà més. El tercer i prou. Mikel, el seu superior, acceptà la seua petició precisament ahir en saber que el seu amic i compatriota anava a ser pare. Miren està prenyada, li confessà, diu que li agradaria passar l’embaràs a França, amb els pares. Seran només uns mesos, després ja en parlarem. I el seu capatàs sacsejà el cap per mitjà d’una lleu bellugadissa que s’assemblava de lluny a una afirmació. Mikel no és molt de parlar. És, més bé, un home de fets. Ell sol organitzar els explosius i ultimar cada comanda. Després, per un altre costat, no té mai por a manyuclar el perclorat ni altres substàncies. L’ull dret, de fet, el té mig cec a causa d’un error de càlcul en la preparació d’una de les mescles. Fa dos anys d’això i encara no se n’ha penedit. Ell continua actuant amb la mateixa empenta, sense cap tipus de precaucions. Sense por. Iker l’admira molt i probablement s’hi emmiralla, sobretot, a l’hora d’actuar. No és el mateix disparar amb por que disparar amb decisió. Creure en la causa accentua la intensitat del tret. Ben mirat, és un fenomen gairebé litúrgic. Cada pistola sintetitza així l’essència d’un calze, d’un ceptre sagrat on la fe escalfa el martell mentre el dit fressa el disparador. El palmell de la mà sosté una empunyadura calenta que caldrà dirigir amb exactitud. L’armassó, mentrestant, ha d’estar ben tibat, incòlume. Tot seguit, la funció del punt de mira és merament anecdòtica. Els objectius no solen estar a més d’un metre de distància entre canó i reraguarda. En polsar el gallet, doncs, la giragonsa del tambor confereix a l’executor la màgia supèrbia d’una deïtat terrenal. La bala emergeix de l’arma com una escopinyada curta, d’aquelles consistents i mocoses. Un sospir aquós de curta singladura. Tot seguit, el projectil travessa la carn distreta de la víctima. D’això no se’n sol parlar, però la bala gaudeix de l’enginy de saber ubicar d’immediat la disposició exacta del cor independentment de l’orifici d’entrada. L’esclat és breu però el trajecte de la munició és una laberíntica ferida que s’estavella contra qualsevol artèria per fer implosionar després uns pirotècnics focs multiorgànics. Quan la víctima s’adona de la intrusió, ja no tindrà temps per acomiadar-se de ningú, ni tan sols del portador de la pistola, qui ja estarà accedint al seu vehicle. El més curiós és que hi ha unes mil·lèsimes intermèdies en què l’agullonat no sap que va a morir i és aleshores quan veu marxar l’agressor com si no haguera passat res. En moments com aquests és quan u perd definitivament la fe –la fe, a seques, com sol dir-se-, si és que n’ha tingut alguna vegada. La pistola, al mateix temps, trascola un tènue i dil.luït fum que remet a l’estela de les llargues i cares cigarretes mentolades.

 

 

Quan només falten quatre o cinc minuts per sorprendre el seu blanc de hui, Iker recorda aquesta retafila d’instants que composen el credo de cada atemptat. Com si poguera permetre’s un mínim desvari filosòfic, el jove etarra sap com i quan hi arribaran la resta de cossos policials, quines seran les paraules dels polítics a l’hora de condemnar la barbàrie i quina serà la protocol·lària cobertura mediàtica. Es tracta d’un guió mil·limètric tan acurat com el de la planificació mateixa de l’assassinat. En tot cas, no hi haurà cap detall que el puga sorprendre. El xicot sap el que fa i no hi ha possibilitat d’error. La comesa d’aquest matí, però, li resulta especial, com aquelles últimes jornades matineres de juny a la ikastola, quan faltaven escasses hores per deixar el centre i acaronar la distesa època de les vacances escolars.

 

Lluny de la infantesa i de tantes altres entendridores evocacions, el present d’Iker tremoleja ara a l’interior del seu vehicle, a l’espera de trepitjar l’últim graó que el separa de la treva espiritual a França. Lluny de les armes, lluny del seu país, però més a prop que mai de la pau –de la interior, per suposat; ni cal dir que la violència enterboleix des de sempre qualsevol altra possible concepció d’aquest utòpic estat de laxitud-. Una baixa més, Miren, una baixa més i ens en pugem cap al poble. I la nóvia l’esguardà amb desconfiança mentre s’enorgullia alhora de la seua lloable tasca. Ara, per sort, ja hi falta ben poc.

 

La porta de l’edifici s’obri de sobte i una dona emergeix des de l’ombra del portal. Iker, alertat, doblega el cap i controla els moviments de la veïna. Mentre badalla i fa passes curtes, aquesta mestressa de casa vestida encara amb pijama i batí guaita el cotxe del terrorista i travessa la vorera fins a perdre’s carrer avall. No s’ho esperava, la possible aparició d’una dona matinera. Soler haver-ne, de dones i homes matiners, al voltant de les portalades o indrets escollits. Es tracta, sense cap tipus de dubte, d’un molest contratemps ja que una de les finalitats estratègiques traçades abans de cada pla és el d’impedir l’aparició de cap testimoni potencial. Solen retindre, els fills de mala mare, dades importants, li recordà un dia Mikel. El seu consell el desconcentra per moments. Sap que el senyor Guillén podria aparéixer ja mateix per la porta i que no hi ha temps per lamentar-se de res, menys encara de cap presència invasora. Podrien haver fet volar l’edifici sencer i s’haurien estalviat tal criva. Que l’objectiu de hui siga un enemic de la nació basca –li calca a Mikel fins les expressions- no implica que s’hagen de castigar tots els seus conciutadans directes, encara que aquest tipus d’observacions pietoses li han estat sempre criticades al novençà. Mikel li diu aleshores que no té collons, mentre ell s’engrapa els seus, restrenyint-los, per evidenciar un incomparable punt d’honor. Trau-te ja tanta mariconada del cap, hòstia, li escridassa per tal d’avortar el mínim besllum de bonhomia que se li escola a Iker entre les paraules. Mikel és infal·lible. Li acaba de fer una senyal amb el mòbil. Tot i que és ben lluny d’ells, el responsable del comando controla amb exactitud el pla de hui. El seu transport està pendent d’Iker també. Qualsevol moviment és l’indici d’un bon començament. Un atemptat no és més que això: un bon començament que precedeix un catastròfic final. Entremig, les morals i l’absència d’escrúpols s’entortolliguen les unes amb les altres sense concloure enlloc. Tot ha de ser perfecte per tal que tot siga calamitós. Està tot a punt. El senyor Guillén podria eixir ara mateix de l’edifici i ha de saber seguir-lo. Un tret. Sols un tret i prou. Miren l’espera.

 

Iker ha apagat la cigarreta fa ja una estona per tal de centrar-se en l’execució de la maniobra. Com que el sol encara no s’ha desemperesit del tot, la llum oneja entre les teulades amb el to esmorteït de les espelmes esblaimades a punt d’extingir-se. La penombra sempre l’ajuda a ultimar millor cada missió. Mikel té raó. La matinada és la millor hora. Els cossos tirotejats, fins i tot, no acaben de ser conscients del plovisqueig que els trosseja la carn per esmicolar-los després l’esperit. Cal remarcar que alguns no s’arriben a despertar del tot, motiu pel qual la mort els retorna d’imprevist als seus somnis mandrosos, a l’aixopluc calent d’uns llençols que ja no els acolliran mai més. És un favor que els fan, en definitiva, amb el fet de matar-los a trenc d’alba. Al migdia ja no seria igual. De nit, al remat, és quan més pendents estem de l’entorn i tampoc no seria una bona idea. Una matinada qualsevol, com la de hui, és idònia. El silenci pren els carrers. Les façanes presenten les pampallugues ocasionals de cada finestra, on cada llar enceta el dia tal i com pot. Pocs cotxes circulen per les avingudes adjacents. Allà lluny, un ancià trau a passejar el seu gosset. Iker es mossega l’ungla del polze i se sorprén per l’acte. Ell no sol sentir-se destemplat, menys encara en vespres d’atemptat. L’última malifeta d’enguany potser l’allunye definitivament de sagnies i matances vàries. No n’ha parlat amb Mikel però en un futur li ho plantejarà. Ser pare és una gran responsabilitat. Tal vegada, tan important o més encara que la de defendre la pròpia pàtria. Això, de fet, no li ho dirà. Iker creu que ja hi ha contribuït prou. Vol passar, doncs, a segona fila. Desdir-se’n. Al capdavall, no sabria com comunicar-li-ho.

 

Al portal del senyor Guillén, un mínim sotragueig somou la porta i predisposa l’agressor, qui empunya el mànec d’una pistola tan reduïda com amanosa. Ara sí. Ara ja no hi ha dubte. Porten tres setmanes controlant-lo i ara sí que li endevina els seus últims moviments. Acaba de tancar la porta de sa casa i baixa a peu els tres pisos que el separen de la porta. Ell no agafa mai l’ascensor. Això també ho sap, de la mateixa manera que sap on aparca sempre el cotxe i altres insolències incomprensibles com la de prescindir de protecció addicional. Els fanfarrons, per imbècils, han de ser els pròxims, decidí Mikel ja fa anys en comprovar l’altivesa i gallardia d’aquests potencials enemics imaginaris. Ens ho donen tot fet, tio, testimonià aleshores.

 

Finalment, la porta sembla que va a obrir-se. Iker guaita el rellotge i certifica l’hora exacta. El senyor Guillén no s’ha retardat. La porta xerrica mínimament en desplaçar-se tot i que l’objectiu no hi surt sol. Als braços, com si fóra una lleugera motxilla, el regidor carrega tal i com pot la seua filla menuda. D’un any. També la tenien controlada, com a sa mare o a l’altra germana. Iker prem el puny i maleeix els refredats tardans infantils o la rebuscada combinació de factors que ha fet que son pare haja de dur hui la seua filla a la guarderia en comptes de la seua dona, qui ho fa normalment una hora després.

 

Ja endarrerit, el xicot no vol perdre més temps. No pot, de fet. El senyor Guillén no ha vist rest estrany i ressegueix tal i com pot el seu camí des del portal fins al seu cotxe, estacionat a uns vint metres de l’accés a la vivenda. En dos segons, Iker deixa el vehicle sense cridar gens l’atenció i s’enfila vorera avall fins a situar-se a les esquenes del regidor. El contratemps de la xiqueta li ha desbaratat el pla ja que volia disparar-li enmig de l’esquena i ara ja no pot perquè és precisament en aquest punt on les mans de la menor s’entrecreuen per tal d’aferrar-se al coll de son pare, qui la sosté amb els braços damunt del seu pit. A més, la xiqueta comença a despertar-se a cada passa, com si haguera distingit la presència posterior de l’etarra. I és que el cap de la menuda sobresurt pel muscle esquerre de son pare per fer un puntual somrís a l’assassí que furtivament els acaça. És un compliment inequívoc del bebés: somriure a tothom, independentment de la desconeixença de rostres o trets, de creences o procedències.

 

Tan bon punt es disposa a alçar l’arma en direcció al centre de les espatlles del regidor, aquest es detén per traure’s les claus de la butxaca i obrir el cotxe. La filla fa aleshores una carassa encara més còmica a l’assaltant mentre emet un gemec propi dels recent nascuts. Son pare no s’ha adonat encara de la presència darrera que l’encalça des que ha abandonat sa casa. Iker sent ara un calfred que no sap desxifrar. Inapetent, manté la pistola erta contra l’objectiu però dubta de l’escaiença de la intervenció de hui. El seu contacte, des del cotxe, se’n fa creus. El retard és incomprensible. Podria fer avortar la missió sencera. Podria fer malbé no solament el pla de hui, sinó la totalitat de projectes que el comando ha programat per a tota la temporada. El senyor Guillén, mentre escorcolla les butxaques per tal d’aïllar la clau definitiva, no percep la calidesa del seu executor, qui en aquests moments dictamina quina és l’estretor i feblesa del fil que ens manté dempeus en aquest món abans d’esllavissar-nos cap al buit incognoscible de l’altre món.

 

Iker se sent confós. No li diria mai a Mikel que no pot disparar a un pare que sosté la seua filla. Altres companys seus ho han fet sense problemes i no voldria ser ell, a hores d’ara, el primer idiota que s’hi oposa. Podria haver-se donat el cas en qualsevol altra circumstància i ell sap que l’hauria assassinat igualment. Ara, però, ja és tard. No pot mantindre l’arma en alt per més temps. El dubte és tan letal com els dipòsits i magatzems que el seu grupuscle atresora en lúgubres soterranis excavats als Pirineus. No hi ha res a fer. Ara pensa en l’embaràs de Miren, en la seua escapada a França, en les excuses que haurà de formular-li a Mikel per tal d’alleugerir el cúmul de renúncies... 

 

Però abans que recapitule totes les idees pendents, la ràfega indefugible d’una bala inesperada ultrapassa la part superior del vehicle del senyor Guillén, el cap de l’esmentat regidor i les enjogassades manetes de la seua filla per encastar-se seguidament al crani del jove etarra. Potser, la certera trajectòria del projectil és el que acaba de frustrar el seu ja de per si fallit encàrrec. La bala penetra en els seus pensaments i s’estaborneix contra l’ètica contradicció que segons abans li havia fet abaixar la pistola. Iker cau a terra i la pistola s’avança al seu defalliment en un despreniment fugisser que col·lideix contra el fred sòl en una limitada dringadissa. L’esfèrica escletxa causada pel tret al costat dret del seu front cauteritza de seguida en un mínim degoteig de sang que espanta la filla del senyor Guillén, el qual es gira contorbat per contemplar tot el que s’ha esdevingut a les seues esquenes.

La senyal puntual d’un comboi policial se suma a l’aldarull causat per la sonoritat del dispar dut a terme per un agent especialitzat. Des de l’altra vorera, el franctirador aixeca l’arma en senyal de victòria. Guàrdia Civil i Policia Nacional s’hi havien coordinat a tal efecte. Per poc, l’expert tirador hauria fet tard. O no.

 

El senyor Guillén abraça amb força la seua filla mentre no gosa a escodrinyar el terrorista que jau mort sota els seus peus. Dos agents de paisà se l’emporten cap a un altre emplaçament en un cotxe policial mentre altres tècnics delimiten l’espai i encerclen Iker en un colorit rogle criminalístic en què cintes i tanques espectacularitzen la fisonomia d’un cadàver ben recent. El contacte del terrorista ha sabut enfugir-se’n a hora i en aquests moments espera pacientment davant del semàfor del carrer contigu abans de tornar cap a la caserna. Li sap greu la mort del company però tem encara més les reprimendes del seu capatàs. A Mikel l’afecten més els fracassos que no les baixes. Ningú no és imprescindible. Ni tan sols Iker, el qual resta bocabadat –literalment- sobre la vorera. Un escorrim de sang li vessa del bescoll per concitar un rierol inconnex que davalla després l’extrem de la pendent del carrer fins a perdre’s pel desguàs i confondre’s amb les corrents que alimenten els embornals. Els agents que l’han tombat el guaiten amb triomfalisme mentre embolcallen i guarden novament les armes en les seues respectives fundes i maletes. Amb prestesa i discreció, l’operació ja ha estat culminada. El cos d’Iker acontenta així tantes ments i consciències assedegades de paritat i justícia mentre altres operaris cobreixen el cos abatut amb un llençol improvisat. Tant de bo el seu company no li conte a Mikel el desenvolupament de l’assalt, així com la lentitud i indecisió del jove a l’hora de disparar l’enemic. Potser aquestes dades entelarien l’heroïcitat del personatge, a punt de ser reivindicat i homenatjat pels seus, així com celebrat i demonitzat pels contraris. Tanmateix, allò que ni el seu contacte, ni Mikel, ni tan sols Miren sabran mai és la dualitat d’impressions que caracteritzaren el seu últim gest en vida.

 

I és que abans que el seu enteniment es fonera en negre, abans que la massa encefàlica esclatara en un mínim xipolleig interior, Iker escoltà la cadència inconfusible d’una veu desconeguda que li parlava amb l’únic anhel d’alentir una acció irreprimible. Tal veu, que potser era la seua, s’avançà a la lògica racional que tard o d’hora el faria abandonar l’agrupació a la qual pertanyia. Durant els últims mesos, de fet, Iker es mirava a l’espill i no s’hi reconeixia. Terrorista, es deia. I se’n reia. Li venia massa gran la paraula. Ni parlar-ne ja del significat. Per això, davant del senyor Guillén –millor dit, darrere: la seua era una competència centrada en el seguiment ocult i el posterior atac covard-, el jove basc s’adonà que la veu de la consciència parla prou més alt que la veu de l’experiència i que les contarelles de gent com Mikel s’esvairien amb el temps, com totes i cadascuna de les seues planificacions a curt o a llarg termini. I que amb els anys, potser a França, la vida li donaria una segona oportunitat. I aleshores tot començaria de nou, com abans. I la seua filla li somriuria arrecerada entre els seus braços, com la xiqueta del regidor Guillén. I cap cotxe apressat l’esperaria a l’altra cantonada per recollir-lo. I la vida, apàtrida i despreocupada, transcorreria al marge de guerres perdudes i altres particulars rebel·lies que l’havien conduït fins al més fosc dels ostracismes: aquell en què u ja no guia el seu propi destí, aquell en què l’infern o el cel són guanyats segons conjecture el nou ordre establert o aquell, en resum, en què perdem la veu abans que la vida.