MODALIDAT: RELATS ESCRITS EN VALENCIÀ
GUANYADORA: LAURA CABEDO COBO
Escric en l'aire, a
l’autobús, a trenc d’alba… Participe en declamacions, tallers, vetlades
poètiques i he tingut la sort de guanyar diversos premis de relat, poesia,
cartes d’amor i microrrelats arran de la geografia espanyola, els quals m’han
donat el gaudi de conéixer gent apassionada que respecta i estima les lletres.
En alguns llocs eixe ha sigut el millor premi.
Done les gràcies a les organitzacions i a les entitats que
convoquen certàmens en Valencià. La nostra llengua és una eina imprescindible,
un regal per a la creació força encisador i poètic.
PÀGINES DE FUM
—Jo la vaig matar! —afirma entre
llàgrimes aquell pobre infeliç.
L'home d'uniforme
es remou a la cadira mentres arrossega un mocador pel seu front de banús. Dos
hores d'interrogatori davall una calor insofrible pesen com a lloses sobre el
convex de la seua esquena. Haguera preferit deixar caure un sol gegant i
tranquil després dels versos de Girondo: estime les dones que saben volar, o
entretancar els ulls en la línia repuntada de vaixells al final del port, allà
on sempre emergix la negra que li va fer perdre la por. Uns pocs instants de
cossos enervats engolint-se com ciclops i, després, tanta vida per a l'oblit.
—Sóc el
responsable de la seua mort, sergent!
Però està
allí, a un mes escàs de la seua jubilació. Per horitzó eixe marrec d'ulls xinesos,
eixut i estremit, que va acudir a confessar com embolicat en una tempesta.
El paisatge
és un quarter fosc amb estores en les finestres. La marea febril dels carrers
havaners es cola a crits pels badalls de llum i, al centre de la sala, sembla
girar un engolidor invisible on algunes mosques revolegen la pudor de les
paraules. Sobre la taula un ventilador ondeja el seu lament de xitxarra
trista i, a ràfegues, engrunsa la cabellera indígena de Gabriela, la
taquígrafa, que transcriu les evocacions de Jesús Li amb una precisió
d'autòmat.
—Està bé,
xicot, comença novament pel principi, però, per favor, intenta ordenar les
idees. —El sergent se sorprén de la seua pròpia paciència. Sens dubte s'està
fent vell.
El
principi…Jesús Li toquereja la seua orella com si enfocara un complex projector
de records. Després del curt viatge al centre de si mateix arriba als seus onze
anys, quan va entrar en la plantació de Pineda del Riu. De sa mare mulata va
heretar la força i la diligència pel treball. De son pare oriental el respecte
i la discreció. Per tals qualitats el van contractar en els bancals, per a
esbrotar les plantes del tabac.
Tornar a
aquells dies llunyans és acostumar-se a l'aire dens i humit d'una selva. Les
fragants fulles traspuaven rosada, algunes tan frondoses que superaven la
mesura d'un braç, dretes més enllà del seu cap en busca de la brillantor solar.
Jornades esgotadores de robes amerades, que li deixaven els dits rovellats i la
pell en pura crosta.
—Sembla
mentira —pensa la taquígrafa. —Només quatre grafismes de la màquina resumixen
la infància del mestís, més o menys de la seua mateixa edat, que ara gemeca com
un animal ferit. —Que acabe prompte, Mare de Déu del Coure! —prega per als seu
endins. —Només anhela abandonar el cau on treballa mecanografiant denúncies i
delictes contra la seguretat de l'Estat o crims polítics. Quan acabe anirà a La
Rampa amb la colla, a soltar els seus potents malucs, que demanen compassar un son davall la lluna melindrosa de
L'Havana.
—Concreta
d'una vegada! Quan vas començar a traficar amb els llibres prohibits? —bramula
amb autoritat el d'uniforme per a intimidar al seu interrogat o potser per a
afirmar-se en el seu paper dominador.
Jesús Li té
la boca seca, fa dos dies que no menja ni dorm, des que va morir la senyora
Florinda Suárez i va començar a vagar pels foscos passadissos de la culpa. Si
és capaç d'explicar tota la història, podrà descansar i pagar la seua pena.
Als setze
anys, un colp de sort li va fer deixar els camps i traslladar-se a la capital.
Sens dubte el millor destí per a un mestís pobre: ajudant del jardiner en una
mansió de Miramar. El seu amo era un burgés asturià enriquit amb el negoci del
tabac.
El xic fa un
descans, com si un record se li haguera quedat barrat en la gola. És la imatge
d'ella, la filla de l'espanyol, quan tot just dèsset roses fresques l’incendiaven
les galtes, assentada davall el plataner amb un llibre en la mà.
La retorna
impossible i bella, com sempre s'invoca el que s’ha perdut o allò que mai es va
tindre. No es va atrevir a acostar-se al seu cos subtil de randes i ombrel·la
blanca. Ni a mirar els seus ulls d'ensomni, que devoraven les línies mentres
amb els dits les recorria, igual que s'acaronen els pètals. La veia en cada
flor, en cada fruit sucós mossegat d'amagat, amb fruïció, per a aplacar la
tebiesa que pujava per les cames, enfilava la columna i se li enquistava en els
llavis al pensar-la.
—Senyor,
confesse que en eixos mesos vaig tindre els meus primers alleujaments impurs
somiant-la.
El sergent
mira de reüll a la taquígrafa que no sap molt bé com anotar aquesta última
confidència. Si el jove no es centra tornaran a casa davall les estreles qui
sap de quina nit. Finalment, Gabriela escriu d'un sol colp una paraula inusual
per a la seua màquina: amor.
—Xic,
parla'm dels llibres —prega sense adonar-se'n el trastornat policia.
Jesús Li els
transporta al temps de revoltes i morts que van acabar en 1959, amb l'eixida
dels estrangers i dissidents. El sergent recorda bé aquells anys, inclús
Gabriela, que llavors era adolescent, evoca l'algaravia dels partidaris de
Fidel que celebraven la victòria en les places. Tot estava per estrenar, la
solidaritat, els somnis per un món millor amb eixe eslògan de barbuts “Pàtria o
Mort: Vencerem”.
Es van
repartir terres i promeses als llauradors que fins llavors només menjaven les
sobres. I es va fer pública la cultura. Amb la campanya d'alfabetització,
inclús els pobres més allunyats en l'arxipèleg aconseguirien el seu accés a
l'escriptura. Però els nous temps no s'avenien amb el capitalisme dels
ricassos.
—Ella se’n
va anar, senyor. Sense que poguera dir-li ni una paraula.
La seua
única comunicació van ser unes senzilles margarides que ell depositava en
l'engrunsadora on ella llegia. Les mateixes que la xica guardava en els seus
llibres.
—Abans
d'embarcar va manar que deixaren el seu bagul en la caseta de jardineria. Me'ls
va regalar. Tots eixos llibres només per a mi! Una nit vaig anar amb el meu
cosí i ens emportàrem el bagul en la camioneta. El vaig amagar davall del meu
llit. Per a recordar-la, sergent, només això. Ho jure!
Un any
després entrà a treballar com a torcedor en una tabaqueria. Encara continuen
explotant en llum els seus finestrals alts, i el sostre de bigues amb grans
focus il·lumina els torns dels qui amb destres mans fabriquen cigarros. Al xic
li va ensenyar l'ofici un tio seu. Col·locava les fulles una sobre una altra,
les allisava bé i enrotllava un ruló estret, després tallava la mesura
desitjada i donava forma redona a l'extrem del pur. Un acabament d'adragant
apegava l'exterior i l'anell, a una polzada del cap, i ja estava el paquet per
a les empacadores que posaven el segell de garantia. Tota una obra d'art
destinada a cremar als llavis del fumador més exigent.
En
aquella empresa de cinquanta treballadors hi havia torcedors, empunyadores,
empacadores i controladores de qualitat, a més dels peons de fardells que
venien en camions des dels tendals d'assecat, i els distribuïdors a les
empreses de venda o als vaixells del port.
—Sergent, ha
de creure'm, tot va ocórrer com li vaig a dir, diguen el que diguen les proves
trobades.
Eren
jornades d'idèntica rutina i treball dur, monòton. Per això el règim va
permetre la continuïtat d'eixa feliç idea: “El lector de tabaqueria”. Una professió única amb més
de dos-cents empleats en tota l'illa. Florinda
Suárez, una antiga mestra, va ser l'encarregada d'informar, alliçonar i omplir
de cultura literària aquelles hores de tediosa tasca en la fàbrica objecte de
la investigació.
Jesús Li
prompte es va convertir en un destre torcedor, però el seu cervell viatjava
lluny junt amb la càlida veu de la dona entrada en anys i quilos, amb llengua
d'àngel i bondat infinita, disposada a complaure a qui volia escoltar-la.
Florinda
elevava a la perfecció el seu ofici singular. Mai tocava els productes acabats.
Era abstèmia del fum i bona consumidora de paraules. Llegia amb timbre de góspel, des de la taula a l'entrada de
la nau, d'on brollaven aventures, passions o venjances ordides en els llibres.
Les notícies
del diari oficial eren de lectura obligatòria als matins. Després es
recomanaven receptes de cuina i, a petició dels companys analfabets, fins es
desxifraven prospectes medicinals. Completaven la jornada novel·les o poemaris
permesos pel règim i la cultura oficial. Ella interpretava, convertida en
l'esclava, l'assilvestrada, la insurrecta… L'ànsia de llibertat en la seua
ànima transportava a cada oient de la realitat, xicoteta i anodina, al món
imaginat, indòmit i etern:
Es miren, es pressenten, es desitgen,
s'acaronen, es besen, es
despullen,
es respiren, es giten, s'oloren…
…es penetren, es xuplen, es trasmuden,
s'adormen, desperten, s'il·luminen…
Repetix
el xic entre vapors de nostàlgia. La taquígrafa, amb la vista clavada en la
seua màquina, acaba mossegant-se el llavi inferior i somiant sense voler.
El militar,
que estava avorrit de tanta revolta, desperta catapultat per un ressort. Ha
reconegut el seu adorat Oliverio Girondo en eixos verbs que aquell infeliç
declama de manera sublim, com si brollaren d'una gramola inserida al seu pit.
—Llavors se'm va ocórrer, sergent.
Un matí de
primavera va decidir abordar Florinda. «Ens llegiria este capítol?, on dorm la
margarida seca, per favor». La mestra va esbossar un tendre somriure de dents
blanquíssims, emmarcats per la papada fosca i el colorit mocador que embolicava
el seu cap i ressaltava més la pell bruna. Quan va fullejar el llibre, el seu
semblant es desencaixà. «Americà!». Va mirar al jove amb estupor. «No puc
llegir açò públicament, està prohibit, tacat. D'on l’has tret, xic? Guarda’l,
que ningú ho veja!»
—No
l'entenia, sergent. Per a mi, allò era com una carta d'amor eixida de les mans
de la dona que vaig voler. Florinda m'ho va veure als ulls i amagà el llibre
davall el calaix de la seua taula. Van passar tres jornades i jo sense
esperança, senyor.
Per la reixa, entre els buits de les flors arrissades,
jo els veia donar colps… El soroll i la Fúria. William
Faulkner.
Van ser
les solemnes paraules de la lectora al quart dia. Els empleats quedaren
perplexos, alguns inclús es van espantar, però Florinda va continuar llegint
com si res. El cor del jove torcedor galopava, i els seus esgarrats ulls es van
cobrir d'eixa boira de les dolces ferides, que escampa la memòria per a
atrapar-nos un poc més.
Amb el temps
Florinda va prendre possessió d'un imperi. Tal vegada la causa perduda dels
seus somnis literaris:
Paraules, paraules desplaçades i mutilades, paraules
d'altres,
va ser la pobra almoina que ens van deixar les hores i
els segles…
Va ressonar
mesclat amb l'olor acre de la fàbrica una vesprada plujosa. «És L'Immortal
de Borges», es murmurava de fila en fila com una onada entre els tabaquers.
Tots experimentaven una delícia morbosa davant aquella promiscuïtat del que és prohibit.
—Borges!,
però com se t'ocorregué, boig? Eixe anticomunista declarat! —El sergent sua
profusament, se servix un gran got d'aigua gelada sense reparar en els ressecs
llavis de l'interrogat i pregunta—: Dis-me, fill. Quins altres actes subversius
es van dur a terme en eixa fàbrica?
Amb fondo
sentiment el torcedor canta uns versos, apresos de memòria, mentres preparava
un encàrrec d'havans especials per a la comandància:
I t'estaré esperant com en les estacions
quan en alguna part es van adormir els trens
i tal vegada tot el fum que camina buscant casa
vinga a matar encara el meu cor perdut.
El
policia esbufega; si no fóra pel carbó de la seua pell, s'hauria pogut observar
l'incendi en la seua cara al reconéixer Neruda, totalment vetat en l'illa per
fer una conferència per als ianquis. Gabriela ja no escriu, ha quedat
petrificada, amb els seus enormes ulls fixos en els unflats del mestís.
—Vols dir
que es llegia als enemics en temps de treball! —inquirix l'home d'uniforme dempeus.
—Sí,
sergent, i… altres, tots trets del bagul. Els forràvem amb diaris per a
dissimular, en especial els d'escriptors cubans exiliats o fugits de l'illa:
Cabrera Infante, Heberto Pad…
—No
seguisques! És prou —lladra el militar iracund.
La
taquígrafa accelera per a poder anotar totes aquelles frases infames.
—Va ser la
dona d'un empacador, senyor. Quan va veure que Florinda ens tenia tan abstrets
li va entrar la banya dels zels a traïció. I la va denunciar!
Jesús Li
recorda afligit aquella vesprada. La lectora explicava, segons una revista de
cuina, la recepta “de l'arròs congrís” com ho feien els canaris, que li tiraven
cansalada als fesols negres i amb ironia l’anomenaven “moros i cristians”, per
la confluència dels grans foscos amb el blanc cereal. Ràdio Rellotge havia
anunciat les sis en punt i en eixe moment va entrar la policia. No tardaren en
requisar a Florinda el doble calaix de la seua taula. Allí s'amagava Vargas
Llosa, Severo Sarduy, Joseph Conrad... Vint-i-quatre volums subversius
confiscats i la pobra dona ofegada per la sufocació mentres la portaven
detinguda.
—Ella
es va deixar anar, sergent, sense delatar-me. Aquest covard, no va saber
reaccionar! De segur el seu cor dilatat no aguantà els interrogatoris i per això
he sigut jo, senyor:
Jo la
vaig matar amb el meu silenci!
Plora
l'infeliç exhaust, recolzat el seu front sobre la taula i l'ànima encabritada,
perquè patix dos absències.
Les dades
forenses reconeixen l'infart com a causa de la mort. Inexpressiu, l'home
d'uniforme les mira. Recorda la seua joventut, quan es deixava arrossegar per
les utopies, com eixos éssers que no arriben mai a temps a l'amor o a la felicitat.
Pensa llavors en la transparent mordassa que cobrix totes les coses i es
convenç: tal vegada la terra i els seus habitants són només paraules que entren
i eixen dels somnis. Paraules com a criatures d'illa, rodejats de mar per tot
arreu. Després murmura alguna cosa a la taquígrafa, ella dubta un moment i
transcriu la sentència a màquina.
La vesprada
eleva la llum i tot va quedant-se en silenci, només cimbra la veu de l'oceà i
la percussió llunyana dels bars. Gabriela col·loca la confessió sobre la taula,
l'interrogador allarga un bolígraf i Jesús Li, analfabet i trist, signa amb una
creu.
Davall les
últimes brases de l'horitzó és posat en llibertat sense comprendre res. Mai
sabrà que el final de l'informe li exonera de culpa. Florinda Suárez és morta
sense remei i, a criteri del sergent, l'intent de subversió al règim ha sigut
emmudit.
Gabriela
hauria remenat els seus poderosos malucs en la timba El Corb a ritme de guaracha, amb la mateixa rapidesa i
precisió que gasta a les mans alades. En compte d'això, espera il·lusionada al
poètic i tendre Jesús Li després de la reixa del quarter. Ara té una tasca més
peremptòria que ballar mambo: ensenyar-li a llegir i escriure amb tota la
paciència de l'amor.
Una lluna
immensa és prou llum per al sergent que acaricia aquell llibre de fum; ho va
dissimular ben bé davall el seu uniforme en la requisa al bagul del «ignorant
erudit». Es delecta en veu alta, entre la solitud de la seua hamaca i un cert
sucre a la boca com d’aliment per al cor:
—El que em va resultar més dur, va ser tindre
pensaments d'home lliure... L'estranger
- 1942. Albert Camus.
Per primera
vegada en molt de temps somriu i alça un got a la memòria de Florinda. Dona
fascinant sens dubte. De les que saben volar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario