XIII CONCURSO DE NARRATIVA CORTA "REAL VILLA DE GUARDAMAR", 2008

MODALITAT: NARRACIÓ EN VALENCIÀ

MANUEL ROIG ABAD

 

Manuel Roig Abad Naix a Castelló l’any 1976. L’any 1994 emprén estudis de Filologia Hispànica i de Música, estudis que finalitza al 1990. L’any següent aprova les oposicions al Cos de Professorat de Secundària, especialitat de Música. Actualment impartix l’assignatura de música a l’Institut Fray Ignacio Barrachina d’Ibi, on residix.

Literàriament ha aconseguit el 3r. Premi del Certamen de Poesía “Mariana Pineda”, d’Ibi. Ha publicat el conte Esperando el tren, dins del llibre Cuentos Solidarios por la Igualdad, a més de col.laborar amb publicacions locals.

CONTE DE NADAL

En un poble com La Vall d’Uixó, on la convivència generacional s’assolix amb certa normalitat i els majors trafeguen pels carrers sent tractats amb l’afecte que es mereixen, encara es poden presenciar, si hom és bon observador, escenes costumistes i de bon to com la que narrem tot seguit.

Era un vint-i-quatre de desembre típic, i el sempitern costum de comprar a última hora convertia Mercadona en un rebullir de gent que enllestia el rebost, expiant la manca de previsió amb un gravamen excessiu. Però no sols compradors darrerencs conformaven el bigarrat paisatge d’este supermercat en dia tan assenyalat; també voltejaven pels corredors tot un ventall de gent desenfeinada, classe, val a dir-ho, en la qual els jubilats guanyen donant quinze i falta. Abandonant uns el «Senat» de la Plaça del Centre i altres l’obra de les rodalies, tenien a bé pegar una ullada per lloc tan concorregut, això sí, sense el més mínim propòsit de comprar res. A estos últims pertany el personatge d’esta història.

Baixant les escales darrere d’ell per l’entrada que dóna al carrer de la Sèquia, ja em va paréixer que la marxa que portava no era la d’una persona que s’havia deixat res per comprar: ell ja ho tenia tot comprat i tot venut. La boineta, el jersei marró, els pantalons de tela i les ulleres de vore llarg el convertien en un arquetip; per a mi, que no el coneixia ni de vista, era com si fóra de casa, de La Vall de tota la vida.

A última hora, ma mare havia decidit cuinar sarsuela per al sopar de Nadal i jo em dirigia al peix per esmenar les faltes de la llista d’ingredients. Mentres agafava tanda a la pescateria, ell va tirar pel corredor dels bolquers, les tovalloles, els mocadors, els rolls de paper higiènic i els gots de plàstic. Abans de deixar-me’l per primera vegada, vaig poder vore que es topava amb un altre turista ocasional, tan desorientant com ell. Per les festes que es van brindar tots dos com a poc serien de la mateixa quinta. Fins i tot quan la gent ja em tapava per complet les dues entranyables figures, encara percebia per damunt dels caps les braçades amb què celebraven el trobament. Finalment, la parella, rememorant tal volta antics passejos de quan eren jóvens, van decidir fer-se companyia en aquell territori encisador i inhòspit.

La cua del peix era immensa, d’estes que, si no vas per una cosa molt precisa, tornes en acabant. El torn anava pel número 62 i jo tenia el 88. Malgrat això, l’espera no va ser tan llarga com presagiava, perquè molts s’havien acovardit i van marxar en vore el panorama.

La pescateria de Mercadona mostrava tot tipus de peixos en quantitats evangèliques; amb tot, en aquell espectacle de profusió, les reines absolutes eren les gambes: l’expositor, un moble de quasi dos metres quadrats i un pam de fondària, es destinava en exclusiva a estos saborosos decàpodes, que a la planxa són tan bons. A un racó, relegades per altres classes de peix més exquisides i festívoles, havien fet cap les orades, i una de les dones, que era de les de pixar fora del test, en volia. Però no es pensen que s’enduria unes orades qualsevol; les que ella s’enduria serien dues que no foren ni grans ni menudes, ni molt grosses ni molt primes i amb els ulls brillants, que vol dir que són fresques.

—Filla, veges eixa d’allà —demanà llastimosament assenyalant justet la que venia més fora mà a la pescatera, que, parlant amb justícia, crec que ja anava calenteta d’abans.

Au, deixa’t el taulell, aparta la gent i trau-li eixa orada immaculada que volia la mestressa. «I després busca-li’n una altra igual. Passarem roïna nit i poc peix», pensaria la pescatera. Aconseguit l’exemplar, la fastijosa dona féu una carassa i es quedà reparant-la amb tota la patxorra del món. La pescatera ja no sabia què fer amb aquella mosca verda, si enviar-la a pastar fang o estampar-li l’orada al mig del front. L’enutjosa dona féu una altra ganyota: «Mira quina cara d’ois que fa la tia!», rondinava la pescatera brandant l’orada com si l’amenaçara amb un punyal.

—Filla, tin paciència. Veges aquella, la del costat. Eixa no, la de damunt. És que el meu home era pescador i en casa estem acostumats a peix bo, no a estos de fàbrica, que no valen res.

A tot açò, vuit o nou persones més havien estirat el paperet que els donava el torn i la pescatera només reüllava el tap que estaven formant entre la gent que feia cua en les caixes i els malaventurats clients de la pescateria, que anaven augmentant.

I, finalment, després de saforejar l’univers sencer d’orades, i d’encrespar els nervis de la bona pescatera i d’una dona que seguia la conversa mirant-se el rellotge nerviosament, la calmosa compradora suggerí:

—Que no en tens més al magatzem?

—No, senyora —li va  dir secament—, però si vol deixaré un encàrrec i quan el camió vaja per peix a la llotja els puc dir que l’avisen i, aixina, se’n van vosté i el seu home i miren si els apanya alguna orada en tot el port de València.

 L’altra es va quedar parada, com digerint la pedrada.

—No cal, ja vindré demà —va dir fent-se la desentesa.

—Demà és Nadal, no obrirem, però, si no s’ho creu, se’n ve i ho comprova.

—El segon dia de Nadal sí que obrireu, no?

—Sí —contestà, amb la sang més encesa que la Roma de Neró.

—Doncs ja vindré. Que no em posaràs ara...? —continuà.

La pescatera ja no sabia per on eixir: quina creu, quin suplici! Després d’un instant, durant el qual la tensió es podia tallar amb un ganivet, la dona tornà a parlar:

— No, ja vindré o, si no, enviaré la meua xica —decidí, concloent el negoci per fi.

—Això, això. I, si vol, que vaja ella  a la llotja, que li ho agrairan —digué la venedora amb mitja boca, no fóra que encara canviara d’opinió.

I revisant cadascun dels peixos com si fóra un general que passa revista a les tropes, a poquet a poquet, la frustrada compradora d’orades ideals es va escapolir entre la gentada, deixant per fi el comerç lliure als esforçats compradors.

—Setanta-set! —va cridar la pescatera.

Una dona que portava dol va passar al davant i alçà una mà sarmentosa i sanguínia: li tocava a ella. La cara que va fer la pescatera parlava més clar que un sermó de Sant Vicent: «Una altra en tenim! Redeula, hui totes me les trague jo». Les compradores, expectants i desitjoses que el torn correguera de pressa, la van deixar passar i es van quedar mirant-la d’una manera que per un moment va paréixer que, de negre rigorós com vestia, fos la cap del dol i elles ploramorts. L’endolada, que havia aconseguit fer-se un lloc en front de la bacanal de gambes, davant mateix dels milers i milers de crustacis de l’expositor, va assenyalar-les amb la mà dreta i en demanà mig quilet. La pescatera emprengué a fer la paperina i, com un tir, disposta a desemboçar aquella obstrucció que creixia minut a minut. Però aquella dona, tot i que anava de dol, tenia ganes de festa: no volia anar tan de pressa, no, perquè entre aquella caterva de gambes tampoc es conformava amb unes gambes vulgars. Per això va dir:

—Filla, tria’m les més grans que tingues.

No vaig poder menys que somriure’m en escoltar tan desaforada petició. La venedora va pegar una ullada en busca d’un còmplice. Jo, que, en mirar-me, vaig arrufar els muscles per no provocar-la i per mitigar l’enuig que portava, mai haguera pensat que finira la situació amb tanta resolució, resolució que denotava un bon coneixement del seu ofici, consistent en gran manera en saber quan cal estirar i quan cal amollar. Expeditiva, la pescatera la mirà als ulls fixament i li digué amb franquesa afectada:

—Són totes iguals —i va seguir omplint la paperina davant la conformitat de la mestressa, que s’amansà, vista la irrefutabilitat de l’argument.

Crescuda pel triomf, la pescatera va voler rubricar-lo i acabà:

—Les fan aixina.

I es quedà tan ampla.

No obstant, l’episodi que culminaria el disbarat estava per arribar, ja que, a l’acte, per entremig de la gernació es va obrir pas l’home de la boineta amb qui m’havia topat a l’entrada i que ja s’havia desfet del seu amic de quinta.

—Uuuuuuuuii! —va exclamar enmig de l’estupefacció dels compradors més pròxims, que degueren pensar que havia vist una aparició de la Mare de Déu. L’ancià, mirant cap a les gambes, continuà com si parlara amb un amic imaginari:— Xa, ahí n’han d’haver milions! Uuuuii, xa, hauran deixat la mar pelada! Pos si n’hi hauran en la mar de bitxos d’eixos! Encara en quedaran, a més d’estos?

L’home, secaner recalcitrant, de sardina de bóta en quaresma com a molt i per por a l’infern, encantat enfront d’aquell maremàgnum de cosa de mar, va iniciar una exploració minuciosa, peix per peix, retolet per retolet, crustaci per crustaci, allargant el coll davant de cada etiqueta i xiuxiuejant el que anava llegint. En la revisió va aplegar a l’altra punta del taulell, a quasi dos metres d’on em trobava jo i, després de finalitzar el reportatge, se’n va vindre cap a mi cavil·lejant, explicant-se alguna cosa a ell mateix. Quan va passar per davant de mi vaig poder descobrir quin era l’enigma al qual pegava voltes, abismat, concentrat en la resolució del galimaties. Amb el cap mirant al terra, repetia una vegada i altra:

—«Congrio», «congrio», «congrio», «congrio»...

I tant com anava arrimant-se a l’estant de l’oli cap a les botelles llançava l’embarbussament com si elles pogueren desxifrar-li’l:

—«Congrio», «congrio»...

I davant dels congelats, com Ali Babà davant la pedra de la cova:

—«Congrio», «congrio»...

Igual que un antic templer, tal com un cabalista, un xaman, un fetiller que intenta extraure un nou sentit màgic a les paraules, travessà el passadís encaixant la pronunciació del conjur en els paquets de farina, engolant les os davant l’aigua de Lanjarón, desbastant els amagatalls d’aquella paraula tan xocant, tan curiosa:

—«Congrio», «congrio», «congrio», què redimonis serà això del «congrio»?