MODALIDAD: RELATO DE AUTOR LOCAL
GANADOR: PEDRO L. DÍEZ AMUTIO
TÍTULO: ESTRANYA MANIA
Pedro L.
Díez Amutio va nàixer el 22 d’octubre a Alesanco (La Rioja). Al setembre de
l’any 1983 el van destinar, com a mestre, al col·legi Molivent de Guardamar i
aquí es va quedar. Abans de venir a Guardamar va ser cofundador i col·laborador
habitual al diari local El Collarón d’Alesanco. Ara encara hi continua
participant enviant articles.
Ha
col·laborat i participat en el Jornades Teatre Escolar de Guardamar coordinant
el seu alumnat. Ha estat autor i adaptador d’obres de teatr infantils, tant en
castellà com en valencià. Tot i que no es nascut a la nostra terra és un
enamorat de la nostra llengua, el valencià i participa en diverses entitats on
es reivindica el seu ús: associació La Gola, Trobades d’escoles valencianes, al
Correllengua amb els seus alumnes, etc. És un home molt interessat en el món de
l’educació, la cultura, l’esport i l’ecologia.
ESTRANYA
MANIA
L'ACCIDENT
A mi sempre m'ha agradat l'esport, sobre
tot jugar futbol. Ja des dels primers cursos de primària, que vaig passar al
col·legi «Molivent», era de les poques xiques que jugava amb els xics. Era un
goig quan ens tocava la pista de futbol i fèiem un partit amb porteries. També
jugava a la plaça «Vega Baja», front a Mercadona, amb els xiquets del veïnat,
sota l'atenta mirada de mares i/o iaies. Inclús a casa feia malabarismes amb la
pilota, imitant Messi o Neymar. Per tot això, el baló m'obeïa, sabia
controlar-ho, sabia passar-ho amb rapidesa i seguretat, sabia xutar amb força.
Com portava ulleres no era bona rematant amb el cap.
Les meues companyes es queixaven als
mestres de què els xics no les passaven mai la pilota, que no les deixaven
tirar una falta o un córner. Ells es defenien dient que jo sí llançava tot perquè ho feia
bé. El mestre ens deia que si una persona no llança mai cap cosa no aprendrà a
jugar bé i a l'escola es ve a aprendre. Per tant calia rotar quan la xica llançara penals sense tenir l'habilitat de xutar
fort perquè jo volia guanyar el partit, sempre volia guanyar. Per això jo era
remugaire, discutia molt amb l'equip contrari si la pilota havia traspassat la
línia de gol, o la de fora de banda o si l'espenta havia segut una càrrega
legal,...I pegava crits furiosos si alguna persona del meu equip no em donava
la raó. Per això els meus companys i companyes treien freqüentment aquest tema
a les assemblees de classe. Passava una vergonya terrible, em posava roja com
la tomaca, quan el mestre m'explicava que era més important jugar i divertir-se
que guanyar, que un jugador o jugadora no pot arbitrar al mateix temps.
Aleshores proposàvem que ell fóra l’àrbitre i així no hi hauria problemes. Però
no acceptava. Deia que havia de vigilar
tot el pati, no només les persones que jugaven futbol.
A més a més -deia- l'hora del pati és un
temps de joc lliure, no dirigit com a les classes d'educació física.
- I, quina és la solució?- afegíem tots i
totes a una veu.
- Senzillament, que una persona de
vosaltres, rotativament, faça d'àrbitre.
La proposta no ens agradava gens ni miqueta
i ens quedàvem desil·lusionades.
Als dotze anys vaig apuntar-me a l'escola
de futbol infantil i vaig jugar en el primer equip mixt de Guardamar. Ja entrenàvem al camp de «Les
Raboses» i ens sentíem molt importants.
L'entrenador insistia molt en la
importància de la defensa. Un equip guanyador -deia- comença a construir-se des
de la defensa. Quan tens seguretat darrere l'atac és més fluid. Treballàvem
molt les faltes tàctiques i una de les seues consignes favorites era que si
passava la pilota no deuria passar el jugador o jugadora.
Un dia jugàvem un partit al col·legi,
quedava poc de temps, perdíem huit a set, quan un jugador contrari s'escapava
tot sol cap a la nostra porteria. Vaig cridar al nostre porter per a què
isquera de l'àrea. El davanter, hàbilment, el va regatejar i quan anava a
marcar gol va rebre una entrada fortíssima i va caure de nassos. El colp va
ressonar contra el ciment, pegava uns crits espantosos. Vam apropar-nos, tenia
la cara plena de sang. El mestre el va agafar, el va taponar de qualsevol
manera la ferida i el va portar al centre de salut.
Tots nosaltres estàvem angoixats, xics i
xiques ploràvem, no sabíem què fer. Va tocar la sirena, vam pujar a classe, com
el nostre tutor no estava va vindre una mestra a substituir-lo, ens va deixar
plorar una llarga estona sense dir res. De tant en tant miràvem amb ansietat
cap a la porta, tardava molt el mestre. Va tocar el timbre per al canvi de
classe, va vindre una altra mestra, continuàvem plorant, ens va preguntar si
teníem ganes de parlar, li vam dir que no.
De sobte vam vore entrar el mestre seguit de
Rafel, el davanter, amb tot el cap embenat. Ens vam alçar i vam córrer a
abraçar-lo. El mestre, més relaxat, ens va dir que li havien posat quatre punts
de sutura però que no era greu. De totes formes devíem tindre cura per a no
fer-li mal. Nosaltres vam tornar a abraçar-lo. Jo em vaig quedar molt trista i
pensativa.
LA
DECISIÓ
Aquella nit no vaig poder dormir.
Obsessivament ressonaven al meu cap les paraules de l'entrenador sobre les
faltes tàctiques, les del mestre sobre la supremacia de la diversió sobre la
victòria, els crits de Rafel,... L'insomni em va perseguir durant tres llargues
setmanes i no podia jugar.
Al pati em quedava en un racó, amb la
mirada perduda, sense parlar amb ningú. Els meus pares, preocupats van anar al
col·legi a parlar amb el mestre. Vam fer diverses assemblees per a tractar el tema.
També en aquella època escoltava, amb el
meu pare, «Accent Robinson, l'altra cara de l'esport» i, a poc a poc, vaig
comprendre que a l'esport, com a la vida, també n'hi ha problemes que cal
superar amb esforç, amb perseverança.
Un dia, Michael Robinson va parlar sobre
l'arbitratge femení, sobre les seues dificultats, sobre la seua preparació
atlètica i tècnica. Una llum es va encendre al meu cap: volia ser àrbitra.
A internet vaig consultar els requisits per
a arbitrar:
- Ser major de catorze anys.
- Superar unes proves físiques.
- Superar proves de regles i estatuts.
- Saber redactar actes.
- Coneixements d'anglès.
Encara em faltàvem dos anys per als catorze
però vaig cridar a la federació territorial i vaig començar a entrenar amb
il·lusió.
Al col·legi vaig presentar-me com a
voluntària per a arbitrar tots els partits de la «pista», des de primer fins a
sisè. He de dir que el professorat em recolzava i quan hi havia cap problema
cridaven l’alumnat exaltat intentaven calmar-lo i que raonara sobre el seu
comportament. Als més cabots els nomenaven ajudants durant un temps determinat
per a que comprengueren la importància del respecte.
En segon de l'E.S.O. vaig superar sense
problemes les proves d'arbitratge, vaig aprendre a omplir les fulles de
liquidació d'honoraris i vaig començar a arbitrar partits d'infantils i, poc
després, ser assistent de partits de juvenils.
Molt sovint en aquests partits el públic
estava format per pares dels jugadors i jugadores i, mare meua, alguns es
comportaven d’una manera que donava vergonya: insults, crits, burles
degradants, amenaces, baralles entre ells o amb jugadors de l’equip rival i
també a l’equip arbitral, sobre tot si era femení. En moltes ocasions vaig haver de suspendre
momentàniament el partit i, amb llàgrimes als ulls, pregar que abandonaran el
camp.
Després, abans de reprendre el partit,
necessitava tres minuts per a relaxar-me perquè em tremolaven les cames, tenia
la boca seca i sentia una ràbia que m’ofegava.
Un dia, mentre entrenava, vaig tindre la
idea de fer un power point sobre la importància de l'esport, de jugar amb
esportivitat, de crear un ambient de respecte, de minimitzar el risc de
lesions,... Vaig agafar el costum de posar-ho abans dels partits. Al final de
temporada vaig ser felicitada per la federació per la meua iniciativa i imitada
pels meus companys i companyes.
UNA
AVENTURETA
A poc a poc, la gent del meu poble va
canviant d'actitud. Abans, quan anava a entrenar a Les Raboses, em miràvem com
si fóra una marciana, una extraterrestre.. Ara, de vegades, em deixen entrenar la part física amb
els futbolistes del primer equip. Per això han comprovat que realment sóc una
esportista, que tinc més velocitat i resistència que molts d'ells. Molt sovint
em diuen que deixe el xiulet i jugue amb ells, però jo renuncie sense cap pena.
Ara ja estic a la universitat i també he
pujat de categoria. És bona cosa pujar de categoria perquè els honoraris són
més alts i amb la beca puc pagar-me els estudis. En canvi els desplaçaments són
més llargs i tinc poc temps lliure.
Un dia, eixint de classe, me'n vaig trobar
amb un xic guapíssim. Tenia un somriure fàcil, uns llavis carnosos, un cos
atlètic. Les nostres mirades es van creuar però no ens vam dir res. El
divendres següent anava de compres per Maisonnave i, a l'eixir d'una botiga, vam topar-nos. Passat
l'instant de la sorpresa balbucejant paraules de disculpa, vam reconèixer-nos i
vam riure de bona gana.
- Això mereix una cervesa!- va oferir
Pasqual i vaig acceptar encantada.
Com encara feia bon oratge vam seure a una
terrassa. La conversa anava fluïda, les mirades eren cada vegada més intenses i
... La màgia del moment va desaparèixer de sobte quan em va preguntar què
estudiava.
- Filosofia- vaig dir amb naturalitat, però
ell va arrugar una mica el seu nas.
- Però, a banda de l’ensenyament, la
filosofia té més eixides de treball?- va continuar.
No hi vaig contestar.
Ell, per a cobrir el silenci, va dir que
estudiava gestió i administració d'empreses.
Després la conversa va girar sobre les
nostres afeccions esportives. Ell va dir que practicava golf i que tenia un bon
nivell.
- I tu?
- Jo sóc àrbitra de futbol.
Em va mirar com si fora una «friqui», va
obrir la boca per a dir alguna cosa però la va tancar de nou, es va quedar
bocabadat.
- Què passa?- vaig preguntar- És un esport
com qualsevol altre.
- Tens tendències masoquistes? T’agraden
els insults i les humiliacions?
- Per què penses això?- vaig dir amb un
regust amarg a la boca.
- És clar que els àrbitres són insultats
contínuament i si són dones...
Vaig recuperar una mica de serenitat i vaig
contraatacar:
- Tu diries que als golfistes els falta un
bollidet perquè insulten la bola que no ha entrat al forat, que els tennistes
tenen tendències autodestructives perquè trenquen la raqueta quan fallen un
colp fàcil, ...?
- No- va
dir amb un fil de veu. – No és el mateix. Ells volen desfogar la ràbia.
- És clar que no és el mateix. Però sembla
que per a desfogar la ràbia tot està permet. Els àrbitres, homes o dones, no
tenen la possibilitat de desfogar-se durant el partit. Hem d’aprendre a
controlar-nos i la gent no s’adona d’això. Tu tampoc. Jo quan arbitre practique un esport com
els golfistes o els tennistes.
- És possible. Mai ho havia pensat- va dir
amb veu nerviosa i va demanar el compte.
Volia invitar-me però no hi vaig acceptar.
Ens vam acomiadar amb una salutació de
circumstàncies i un hipòcrita «ja ens veurem».
- Serà panoli!!- vaig dir amb una ràbia mal
continguda. Després vaig girar el cap preocupada per si m'havia escoltat.
AIXÒ,
MAI HO HAVIA IMAGINAT
És sabut que l'arbitratge dóna moltes
sorpreses, no sempre agradables. Però, aquell dia, quan les meues ajudants i jo
calfàvem al vestuari minuts abans de començar el partir més important de la
nostra carrera: la final de la Copa de la Reina, van tocar la porta. Vaig
deixar l'exercici i vaig obrir. Un home de mitjana edat, vestit amb elegància i
portant barret, es va colar dins el vestuari. Les quatre àrbitres ens vam mirar
estranyades. L’home va saludar llevant-se el barret i va deixar damunt la taula
uns estoigs oberts. Contenien anells dels que anuncien per televisió com si
foren una bona inversió.
- Podeu triar. Si algú no us agrada es pot
canviar.
Nosaltres ens vam quedar mudes una llarga
estona. Al fi me'n vaig fer l'ànim i li vaig dir:
- Per què? Per què ens ensenya això?
- Són preciosos! La meua dona té tota la
col·lecció i és l'enveja de les amigues!- va dir amb veu cantadora.
- No comprenc. Per a arbitrar no es
necessiten anells.
Va soltar unes rialles nervioses i després
més seriós va dir:
- Mireu, la meua filla juga amb l'equip
valencià. És molt nerviosa, no ha pegat ull en tota la nit i es portarà un
disgust terrible, tan terrible que li costarà una depressió si perd aquest
partit. Vol ser internacional! La llista ix la propera setmana.
- Però nosaltres som àrbitres, no
seleccionadores.
- Ja, però podeu ajudar una mica que l'equip
valencià guanye aquest partit. És molt important!
Em
tremolàvem les cames i tots els dits de les mans mentre recollia en silenci els
estoigs, els treia fóra del vestuari i, amb un gest enèrgic del braç, indicava
a l’home la porta d'eixida.
L’home ens va mirar de dalt a baix com si
li donarem pena.
-¡No sabeu amb qui esteu parlant!- i se’n
va anar procurant mantenir el cap alt i el gest altiu.
Quan vam tancar la porta, vam sospirar
llargament i després les nostres llengües, com si tingueren vida pròpia, van
soltar una tirallonga interminable d'improperis, paraules malsonants i totes
les barbaritats que pensàvem que li devíem haver dit en compte de quedar-nos
mudes.
El partit no ho va guanyar l'equip
valencià. L'equip contrari era molt superior i va marcar cinc gols. Però la
premsa valenciana va ressaltar la mala actuació arbitral. Per a raonar-ho
assegurava que només fa falta mirar les estadístiques de les faltes xiulades:
33 en contra i dues jugadores valencianes expulsades i tan sol 10 a favor i cap
jugadora expulsada de l'equip contrari. La mateixa premsa ometia que tres
jugadores contraries havien eixit del terreny de joc amb lesions serioses per
entrades duríssimes.
Nosaltres repetíem:
- I encara pensaran que els agrada molt
l'esport!!
Al diumenge següent, en un partit de lliga,
uns minuts abans de passar el power point, les capitanes dels dos equips van
tocar la porta del nostre vestuari i ens van demanar que eixirem un moment.
Ho vam fer i vam trobar que les jugadores
del dos equips mesclades i abraçades ens van recitar les consignes del power
point sobre l'esportivitat, el respecte, la diversió per damunt de la
victòria... I a més a més van jugar el partit més net que hem arbitrat fins
ara. Després, camí de les dutxes, jugadores i equip arbitral ens vam fondre en
una abraçada emocionant. Va ser el millor de regal!!
Només em queda una espineta: ma mare i mon
pare mai s'han atrevit a veure en directe un partit arbitrat per mi. Però sí en
tinc un admirador incondicional que m’acompanya a tots els partits des de
l’inici de la meua carrera arbitral: és Rafel, el davanter que va caure un bac
quan estava a punt de marcar un gol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario