XXIV CONCURSO DE NARRATIVA CORTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR”, 2019

MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADOR: MANUEL ROIG ABAD

TÍTOL: POSEU-ME LES ULLERES

Manuel Roig Abad naix a la Vall d’Uixó l’any 1976 i, ben prompte, la seua família el porta a la música. Pocs anys més tard, la banda de l’Ateneu Musical Schola Cantorum passa a buscar-lo i, des de llavors, creu que el món el canviaran els xiquets que passen amb la banda.

L’any 2000 aprova les oposicions de professor de Música i poc després és para de dos xiquets i és com si una altra banda passara a buscar-los. Perquè tot açò calia contar-ho, és per a aquests anys que comença a escriure i és precisament al poble de Guardamar, l’any 2008, qui li atorga el seu primer premi literari.

Actualment, segueix escrivint poemes i contes sobre musiquets i bandes que passen. Té diversos llibres publicats entre els que destaquem: Despatxeu a la ninyera, amb el que va conseguir el Premi Josep Pasqual Tirado; Memòries d’un gat verd, Premi 25 d’abril de Benissa; Atac de temps, Premi Miquel Martí i Pol, de la Universitat Autònoma de Barcelona; Meduses, Premi Antoni Matutano, d'Almassora i La nostra casa oberta, Premi Vila de Martorell.

POSEU-ME LES ULLERES

 

 

Poseu-me les ulleres

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Recorde molt poc dels primers anys d’escola, però d’aquell dia sí que me’n recorde. Millor dit, de tot el dia no: el que tinc al cap és una imatge, una imatge potent, nítida. És com si la memòria haguera tret una màquina de fer fotos. Sóc conscient que la resta me l’he imaginada, igual que m’imaginava la fira de Sant Vicent o ser músic. La fira, però, sempre era com la imaginava. Ser músic és millor. De la mateixa manera, sé que el que conte ha passat així.

 Són les dotze i el iaio Cento ve a arreplegar-me. Que és ell també ho recorde, però a ell el recorde tant que ja no sé... Té vuitanta anys, però encara desplaça l’aire quan camina apressa, perquè, com diu ma mare: «Este home entrarà a la tomba pel seu peu». Estem en febrer i jo porte un xandall blau fosc amb dues ratlletes blanques a les mànegues i als camals.

Passen uns minuts de les dotze i el iaio Cento m’agarra la mà. Les mans del iaio tenen els nusos dels dits amb molta pell. De vegades tenen arraps perquè fa brossa per als conills i també unes venes blaves que li van des del canell fins als dits. De camí a casa, passem pel pati del gatet, per la casa vella sense finestres que el iaio diu que té quasi tres segles, comptem els tractors... La font de la plaça del Centre està en marxa i t’esguita si passes a prop, però no està don Francisco Cerdà, que és un metge amic del iaio que s’ha fet pintor en la jubilació. No anem a mirar com pinta l’Ajuntament i com diu que el més mal de traure són les banderes i li cuca un ull al iaio. Puge a la bàscula de la farmàcia i pese 18 quilos. Al quiosc encara no han entrat les revistes que escampen pel terra. Tot normal fins que, en embocar el meu carrer, el iaio Cento pren la vorera de davant de ma casa.

Ultrapassem un cantó, dos cantons, jo gire la vista cap a la tenda dels llums. El tio Joan mira el carrer. Mon pare diu que ha anat a Nova York i que té una foto dalt d’un gratacel. De vegades, té un llum al taulell i li passa un espolsador i pega bufits.

Justament quan anem a creuar el tercer cantó, abans d’aplegar a ma casa, el iaio es deté i es posa la mà esquerra a la renyonada.

Ma casa està a deu metres i eixa imatge és la que jo recorde exactament. Fa l’oratge bo, però el cel no trau clarícia, com si sols hagueren obert la meitat de les llums. Recorde la façana de color marró i color blau claret de la casa dels iaios. Ja fa temps que no la pinten. En algunes zones la pintura està clivellada i és com si fóra recorreguda de venes, com les mans del iaio Cento. La finestra del iaio Poldo està oberta i la porta gran de fusta també. La porta és tan gran perquè els iaios havien tingut un carro i una haca i una burreta. Dalt la porta hi ha la manisa amb el número 1 de blavet i amb un punt. La porta gran solament s’obri quan fan bou i posen cabirons, i també quan passa la Mare de Déu.

Dues dones ixen del bracet. Duen sabates negres lluentes. No les conec, però són velles i han de fer càlculs per a baixar el brancal. Una parla i l’altra fa la cara com la de la Mare de Déu dels Dolors. Al número 5 el tio Ferrer no fuma segut al brancal i la tia Eugènia no li diu que li ompli el carrer de burilles.

Les portes metàl·liques de la tenda estan tirades. Mon pare hauria eixit amb el pal de ferro a migdia sense que jo li’l portara i, sobretot, sense comprovar si ja tenia prou força per a baixar les portes jo sol. Pense que no hauria deixat el pal de ferro al seu lloc, perquè jo sóc l’encarregat de guardar-lo, que mon pare és un Adam. El deixava en qualsevol lloc i en acabant no el trobava. Valga jo.

A més, què farà la tia Antonieta quan se li acabe la sal o els ous o el safrà? Què passarà quan vinga a la tenda a explicar que estava fent-se el dinar i que se li havien acabat els fideus del zero i que ella els fideus grossos se li feien empastre a la panxa?

És ben curiós, però a la meua memòria, la casa no està quieta. És com si fóra un pas de la processó. Fa igual que quan la iaia Maria m’ensenya a portar el pas per a quan siga músic. Primer l’esquerra, després la dreta. Esquerra, dreta, esquerra, dreta...

No sé quan de temps estem parats davant ma casa; però quan, de sobtada, el iaio Cento torna a caminar no ho fa cap a ella, sinó que pega amunt. Llavors veig el tractor de l’home de la tia Conxa, també veig la cadira buida del tio Pasqualot a l’entrada de sa casa i pense que no em donarà una canyeta de coet perquè siga director de la música. Bec a la font de la Mercè i a la de Chulià. El iaio Cento em diu que un dia em portarà a caçar pardalets, però jo ja sé que alguna cosa ha passat. A més, s’alça molt matí quan va a caçar. A les sis o a les set. Així, dormits, els caça més fàcilment, dic jo.

La casa del Roser és un corredor amb sol al final. Hi ha la moto del iaio i pardalets dins de gabietes. A la cuina hi ha una cagarnera i un gafarró al costat d’un Cor de Jesús i, quan canta la cagarnera, la iaia Amàlia diu que és el Buen Ladrón.

Aquell dia, com que és dilluns, dinem bullit. La iaia Amàlia em posa un tros de carlota i em deixa que em pose l’oli i la sal. El bullit tira fum. Jo dic que crema i la iaia Amàlia retruca que no sap guisar al vàter. Bufe fort i l’oli forma el dibuix dels meus bufits. Després de dinar, el iaio Cento li pregunta que què fa: si em porta al col·legi o no. La iaia Amàlia diu que sí i, quan jo pregunte si podem jugar al baló, el iaio em diu que avui no, però en acabant la iaia Amàlia fa una cabotada i sí que juguem.

Els carrerons del Roser són perfectes per a jugar al baló. El iaio Cento es posa a la part de baix i jo xute procurant buscar el rastell, perquè així el baló es desvia i li marque més gols. La iaia ix de tant en tant amb la granera, però no agrana res i se n’entra. Parem de xutar quan passa Antoniet. És un xic que sempre té la cara suada i diu que sa mare té «patatisis» i que un dia traurà un ganivet i la matarà. El iaio li diu que no diga això i Antoniet assenteix i jura que ja no ho dirà més, però que la matarà. Mentre juguem, una dona s’apropa al iaio. Potser la tia Doloretes, la que té un gos blanc amb taques negres. Li pregunta quelcom i tots, el iaio Cento i ella, em miren amb el posat seriós. Jo xute igualment, però el iaio no atén el xut i el baló li passa pel costat.

―Iaio, el baló! ―cride.

A les cinc també ve el iaio a arreplegar-me.

―I la mamà?

El iaio Cento em diu que la mamà no ha pogut vindre, que anirem a sa casa, que els pares no hi són.

―Però és que necessite que vinga la mamà.

―I per què?

―Perquè ella sempre ve.

El iaio Cento no contesta.

―I la iaia Maria tampoc hi és? I el iaio Poldo?

El iaio Cento pregunta si vull jugar al baló. Jo dic que sí. Comencem a caminar i uns passos més tard em diu que la iaia m’ha comprat mortadel·la d’olives.

—De ca Lolita?

—Clar!

Bec en la Font dels Dolors i veiem tres camions però cap tractor.

―Iaio, jo podré tornar a casa algun dia?

El iaio deté els passos. Em mira i amolla aire pel nas.

―Clar, home.

La iaia Amàlia m’espera amb el berenar amanit. Mai no talla el pa recte. Fa un tall oblic i diu que talla el pa segons com cauen els rajos del sol. Jo no sé com ho sap. Hi posa molta mescla, més que ma mare. Veig Barrio Sésamo mentre berene en un pupitre que era del meu cosí Xavier, que ja va a 3r. En acabar tornem a jugar al baló i la iaia Amàlia em pregunta si vull un Bollycao. Li dic que no estic malalt i ella somriu. Pregunte també si puc jugar amb els animalets del betlem. La iaia em diu que sí però que els torne. Em diu que no gaste les figuretes. Un dia vaig gastar sant Josep de torero i la iaia Amàlia em va renyir. Total que jo faig una correguda de bous amb clicks. De bous fan els porcs.

No sé quan de temps ha passat quan la iaia Amàlia li diu al iaio Cento que són les set i que ja podem baixar. El iaio Cento sempre obeeix a la iaia i a mi m’ha dit que se’n va enamorar un dia que la va veure agranar, perquè era com si ballara un vals amb la granera. Em posa la jaqueta verda i diu que anem a ma casa.

―Pel carrer dels tractors?

El iaio Cento assenteix.

―I puc baixar amb el patí?

―No, massa llarg.

Llustreja quan baixem. Veiem dos tractors, quatre camions i bec en dues fonts.

Les portes de la tenda segueixen tirades, però la porta del pis està oberta. El iaio Cento l’empenta i hi puja. Diu que ací teniu el xic, em fa un bes i s’acomiada. Bese el pare i la mare. Fan mala cara, però somriuen quan pregunte que, si les portes estan tirades, què passa si a la tia Antonieta li fa falta llet o un pot de tomata.

―Ai, que no he fet un beset als iaios! ―dic i busque l’escala.

Note que mon pare comença a dir que no baixe i que ma mare el deté, però comença a seguir-me.

―Per què m’acompanyeu, si jo ja sé baixar?

Mon pare em recorda el bac del dia del viatge a Barcelona. Vaig caure amb la càmera de fer fotos. Va ser un miracle que ni jo ni ella ens férem res. Jo li dic que llavors era xicotet. Amb tot, m’acompanyen.

―Iaia! ―cride abans d’aplegar a la cuina.

Córrec. La iaia Maria no té temps d’alçar-se. Em tire damunt seu i em quede quiet fins que la gronxadora deixa de moure’s.

Llavors m’alce.

―Iaio! ―cride.

La iaia em pregunta si vull que em pique cacaus. Jo dic que sí, però no em detinc. Llavors ella em crida, em diu que vaja, que el iaio Poldo... Però no faig cas.

L’habitació del iaio Poldo està tancada. Òbric la porta; ja aplegue a la claueta de la llum.

La finestra està oberta, la persiana alçada i el llit fet. Damunt hi ha un cobertor color crema que no he vist mai. A la tauleta no hi ha les caixetes dels medicaments, ni el got d’aigua amb el cartró damunt, ni la botella d’alcohol, ni el bolígraf amb la tapa, ni la quiniela, ni la radiet on escolta l’Àngelus, el Carrusel Deportivo i les Notícies per a saber si la ETA ha mort algú... Tampoc no hi ha les sabatilles que jo em pose i em vénen grans. Sols hi ha les ulleres, la funda oberta i un quadre del Cor de Jesús sense pardalets als costats.

La iaia Maria té la cara enrogida igual que el dia que vaig saludar al iaio i li vaig pegar una cabotada a la panxa i va estar una estona queixant-se.

―I el iaio?

Ni mon pare, ni ma mare, ni la iaia Maria ultrapassen la porta. Em miren des de fora, els tres caps guaitant pel marc.

―El iaio no està ―diu ma mare.

―I on ha anat?

―A un recao.

―I quan tornarà?

―No ho sabem.

Mire la iaia. Ella es posa les dues mans a les galtes.

―Que tens mal al queixal?

La iaia Maria diu que no, però en acabant diu que sí i que li fa més mal perquè li ve de la soca.

Llavors ―i açò ja m’ho han contat― diuen que vaig sentenciar:

―Si s’ha deixat les ulleres, no tardarà molt a tornar.

I ho diuen sempre, però a mi m’estranya haver dit això, perquè jo, des que el iaio Cento es va detindre davant la façana de casa, vaig saber que el iaio Poldo havia mort i que als morts els porten a l’església perquè el capellans han de dir que estan morts i que després els porten a un lloc on no hi ha ràdio i que és com un convent sense campanes i sense monges, amb les parets blanques i amb uns pins molt alts i que rematen en punta com si foren llances verdes. Vaig saber de cert que el iaio Poldo era mort, perquè la mort estava en el balconet, en la porta gran oberta sense que feren bous, en la finestra de la seua habitació, en el cel trist, en les portes metàl·liques tirades, en les dues dones amb sabates lluentes que eixien...

Com que les portes metàl·liques estan tirades, sé que mon pare no em necessitarà. Dic que me’n vaig a jugar dalt, però demane que, quan torne el iaio Poldo, si li fa falta sucre perquè té la boca amarga que m’ho diguen i li’n portaré i, si no, que m’avisen quan aplegue que baixaré a fer-li un beset i a dir-li bona nit.

I, més de trenta anys després, encara l’espere.