XXVI CONCURS DE NARRATIVA CURTA “REAL VILLA DE GUARDAMAR DEL SEGURA”, 2021

 MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ

GUANYADORA: FÀTIMA BARCELÓ RICO

TÍTOL: UN CEL PLE DE POSSIBILITATS

 

Fàtima va nàixer a Elx el 1983 i viu a València des de 2004. En el camp professional, va cursar estudis d’enginyeria en automàtica i electrònica industrial, acabant el 2007. El 2012 va presentar la seua tesi sobre models d’estimació de glucosa per a pacients diabètics, aconseguint el títol de doctora. Ara mateix treballa en l’empresa privada dissenyant sistemes de detecció local de tempestes.

En el camp de la literatura, Fàtima és una apassionada dels llibres, des de ben menuda, sobre tot de les novel·les de fantasia ide ciència ficció. Té interès especial en els llibres escrits per dones o amb protagonista femení. Des de 2018 escriu alguns relats curts. Ha quedat finalista del Certament Beatriu Civera (Ajuntament de València) en 2018 i segon premi del mateix concurs en l’edició de 2019. També ha sigut finalista del Premi Literari de Narrativa de Dones (GVA) de l’edició de 2020.

UN CEL PLE DE POSSIBILITATS

Només tancar la porta de casa em vaig adonar: la targeta d'identificació! On l'hauré deixada? Vaig escorcollar la bossa de mà: moneder, mocadors, passaport, claus de casa i del cotxe... No estava. Estaria en l'equipatge? Vaig tornar a entrar a casa i vaig revisar la maleta: hi havia els uniformes, la roba interior, la bossa de bany, compreses per si de cas, roba de paisana per al temps lliure, fins i tot havia posat un paraigua, però ni rastre de la targeta. Vaig mirar el rellotge: les 4:50. Sort que havia eixit amb temps. Quasi havia mirat la casa sencera quan la vaig trobar, penjada al pany de la porta d'eixida. Com no l'havia vista? Després de posar-la en la bossa de mà, m'ho vaig repensar. Millor me la penjava. No m'agradava anar exhibint-la, però aquell no era dia per a què se'm tornara a extraviar.

El poc trànsit d'aquelles hores de la nit —o de la matinada—  no va servir de distracció i em vaig passar tot el camí pensant en l'arribada a l'aeroport. On deixaré el cotxe? El P7 era el pàrquing més prop, però fins aquell dia sempre havia aparcat en el P3. I si quan torne a pel cotxe, acudisc al de sempre, pel costum? Creuria que m'havien furtat el cotxe, com altres tantes voltes que no el trobava. Però si aparcava en el P3, em tocaria creuar-me dos terminals. Haurien d'inventar alguna cosa per saber on has aparcat el cotxe. Ains, i jo hauria d'haver agafat altre jersei. Sílvia, no li pegues tantes voltes, aparca en el P3 que serà el més segur. Abans de baixar del cotxe, vaig fer deu respiracions profundes, els nervis havien de quedar-se dins.

Les 5:20. L'edifici estava tant buit com la carretera. Quan vaig entrar per la porta, les puces em van atacar directament la panxa. No volia donar-li importància al fet, però la tenia. Cinc anys de carrera, un de seguiment i altre més de pràctiques, per a este moment. Era una mescla d'alegria i de responsabilitat. D'il·lusió i de nervis. Tenia tantes ganes de fugir, com de pujar saltant. No tots els dies són el primer que pilotes un vol amb passatgers. Gent real, que agafa un avió: per negocis, per vacances, per visitar a la família, per tornar a casa. Per mil motius diferents, però gent real.

Després de cinc anys en l'escola de vol, vaig obtindre el títol de pilot. Però els estudis, per obtindre la llicència per volar, incloïen dos anys més d'experiència prèvia en el camp i un rigorós examen. El primer any s'ha de dedicar a la formació en vol. Consistixen presenciar com altres gestionen els avions aprendre de tot el que fan, fins que estàs realment familiaritzada amb una cabina de veritat, que és com el simulador de classe però amb algunes particularitats en cada model de nau. El segon any, és el de pràctiques, on comences a pilotar una nau real, però vas acompanyada tot el temps d'un instructor. Eixe és moment el que sents que  tots els anys de preparació han servit. Recorde perfectament els nervis que tenia: per fi controlaria jo una nau —una de veritat!—. Però, al mateix temps, també tenia la tranquil·litat de saber que l'instructor estava amb mi. No com en aquell primer vol com a pilot titular, on ja no tenia aquella xarxa on poder caure. Per molt que estiguera també el comandant, jo era una de les responsables, tant de la nau, com dels passatgers. I damunt, era la que havia de fer l'enlairament... Va, Sílvia, no deixes que els nervis t'afecten. Tu ho tens controlat, les proves de cerificació ho demostren i això que no eren gens fàcils.

Vaig entrar a la sala de signatures. Tenia la sensació que, només entrar, la gent es fixaria en mi, atreta pel soroll dels meus batecs, però allí, la poca gent que hi havia anava amunt i avall, llegint i agafant papers. Com era possible que no escoltaren el meu cor? Vaig passar la  targeta d'identificació per la màquina per vore quina era la sala de reunions assignada. La S12. Abans de dirigir-me cap allí, vaig replegar de la impressora la informació de l'avió i dels passatgers, la ruta proposada per l'algorisme, les condicions meteorològiques i els documents complementaris. Les 5:30 del matí. La reunió seria mitja hora després, tenia prou temps per  revisar la informació i fer els càlculs necessaris. Anar amb les coses ben mirades em donaria seguretat de cara a la reunió.

El primer trajecte del dia era curt. Manises-Frankfurt. Dos hores i cinc minuts de trajecte. Una hora i quaranta minuts de temps de vol. Bé. Les condicions climatològiques no podien ser millors, només uns cumulonimbus en els Pirineus, cel lliure la resta del trajecte. Cap tempesta elèctrica, que és el malson del primer dia de qualsevol novell. Vol ple. Avió, Boeing-737, perfecte, era amb el que estava més familiaritzada. Pes, trenta-sis mil kilos. Pes amb passatgers, cinquanta mil. Eren xifres molt similars als casos pràctics de classe. Molt bé. Vaig revisar el trajecte proposat i era el millor. Com a molt, faríem una xicoteta desviació a l’alçada dels cumulonimbus, però probablement no calguera. Quedava calcular el combustible necessari.

Mentre considerava el pes, la direcció dels corrents d'aire a set mil metres d'alçada, la pressió i els altres factors, em vaig sentir de nou com durant la carrera. El càlcul de combustible era una de les poques coses relacionades directament amb volar que ens ensenyaven el primer any, i que, si no fora per això, hauria pogut ser de qualsevol altra carrera tècnica. El primer curs vam tindre mil assignatures de matemàtiques amb les seues integrals triples i operacions matricials; altre miler de física, amb Bernoulli i la teoria de fluids; mig miler de meteorologia i els corrents d'aire; i només una —una!— relacionada directament amb l'avió: fonaments dels sistemes d'aviació. Tot el món deia que el primer any era el pitjor. Ser pilot era una passió en molts casos i els que ens inscrivíem en aquella carrera volíem gestionar un avió i volar. I durant tot un any, res. Teoria, teoria, i més teoria. Que clar que feia falta, però les pràctiques també, no?

Però també és cert que aquell primer any em va servir per situar-me. En l’institut, en la branca de ciències pures, ja vaig notar una davallada de companyes, però encara vorejàvem el cinquanta per cent. No obstant, quan vaig entrar al grau d’aviació em vaig trobar dos sorpreses. La primera va ser que, aquelles classes massives que pensava que es donaven a la universitat, no les tindria jo. Érem un total de quaranta alumnes. Les classes eren quasi com en l’institut, tant físicament com de comportament. La segona sorpresa va ser que era l’única xica. I, segons em deien, no tots els anys n’hi havia. L’any anterior hi havia hagut altra, mentre que els dos anteriors, cap.

No tenia problema en restar rodejada de xics, ja en els últims anys d'institut tenia més amics que amigues, però si se'm feia estrany ser el centre d'atenció. Notava més mirades furtives que el company calb, que també les patia. Vaig trobar de tot, companys tímids que em fugien, companys lligons que s'apropaven coquetament, companys que es callaven incòmodes quan arribava, com si fora d'altra espècie, però, sobretot i per a bé, companys que em tractaven com una més. Així que el primer any tots ens vam haver d'habituar a les equacions, els algoritmes i el nou habitat, potser jo un poc més que la resta de companys. Afortunadament, després d'aquell curs, la classe i els seus grups ja estaven consolidats.

El càlcul del combustible ja estava fet. Calien quasi vint-i-cinc mil litres, un vuitanta per cent del depòsit. Les 5:50. Encara podia repassar les dades una altra volta. Trajecte, càrrega, condicions... Tot correcte. I en això, vaig arribar a l'última fulla, que no havia revisat. La dels companys de viatge. Cinc noms de personal de cabina —arribarien en pocs minuts per a posar-nos en marxa— i, al final de tot, el del comandant.  Que no siga Serra, per favor. És el primer que vaig pensar. Serra havia sigut el comandant del primer vol que vaig realitzar en formació. Al principi havia sigut molt amable, però vam acabar discutint. L'únic de tots amb qui havia coincidit que m'havia fet perdre els nervis. No el volia en un dia com aquell. Afortunadament, no era ell. Castells es deia i no el coneixia. Però em va fer pensar: com seria este comandant? I si era com Serra? Sílvia, no penses en això. Si tu mantens la calma tot eixirà bé. Estàs més que preparada.

En eixe moment, va entrar la primera auxiliar del vol, fent que em centrara de nou en la reunió. En pocs minuts, la resta de personal de cabina ja estava en la sala: quatre dones i un home. Com una simple paret en l'avió canviava els percentatges. No em donava enveja ni res, només em pareixia curiós. Vam fer les presentacions pertinents i vaig prendre la paraula.

—Bé, procedim a la revisió de les comprovacions de seguretat en el vol TR0056.

—Sílvia, primer es revisa el pla de trajectes de la setmana —em va dir molt amablement una companya.

—Ui, cert...

Com se m'havia passat per alt? Vaig remenar tots els papers fins que vaig trobar els itineraris.

—Hui, vint-i-vuit de juny, farem València-Frankfurt. Anada i tornada. Descans de 2h i després València-Basilea. Reunió a les 14.05, eixida a les 15:05. Tot en la mateixa nau. Nit en Basilea. Al dia següent, dilluns vint-i-nou, Basilea-Manchester, doble asterisc. Doble asterisc?

—Significa que és una correcció respecte al pla de viatge original. Els horaris coincidixen, però el trajecte ha sigut modificat.

—Ah, sí, veritat —vaig revisar els papers que portava de casa—. Exacte, posava Basilea-New Castle. Aleshores, dilluns vint-i-nou, el primer trajecte serà a Manchester, eixida a les 6.45, reunió a les 5.45.

Vaig seguir revisant el pla de viatge de la setmana. Diumenge i dilluns, tres vols al dia; dimecres i dijous, també. Passaríem per Oslo, Lió, Amsterdam entre altres. En algunes ciutats no eixiríem dels aeroports i en altres tindríem tota una vesprada lliure. En Lisboa justament estaríem el dimarts, el dia de descans.  Eixa era una de les coses que més em fascinava —i encara ho fa— de ser pilot. Estar una vesprada veient la Torre Eiffel i a la nit següent sopar lasanya bolonyesa en el restaurant on es suposa que es va inventar. Em feia sentir que el món no tenia fronteres, que la vida era una aventura i que podria conéixer totes les cultures.

Però no era només això. Perquè una cosa és viatjar, que et porten i altra, molt diferent, és ser tu la que porta la nau. Quan eres tu qui porta l'avió, és com si tingueres una capa i et llançares al cel. És una sensació indescriptible. Des de menuda, somiava amb volar. De fet, quan tenia set anys, els meus pares em van dir que on volia anar a passar el dia i jo vaig dir que volia anar a vore avions. Vam fer una excursió a l'aeroport, a les terminals, però jo vaig dir que això no era vore avions. Vam anar a les vores de l'aeroport. Des d'allí es veien perfectament els avions enlairar-se i aterrar. Jo volia estar dins, fer que això passara. Després de vore nou o deu avions, els meus pares em van preguntar on volia anar. Jo els vaig dir que allí, que m'havien preguntat on passar el dia i només havia passat una estona. Vam estar allí hores, fins que ens va donar fam. Podria haver-se quedat en una il·lusió infantil, haver canviat, però no va ser així. Van passar els anys, i el somni seguia allí.

—Finalment, dijous trenta-u de juny, acabarem amb Dublín-València. Reunió a les 15:50, eixida a les 16:50. Si no teniu cap dubte, passem a les comprovacions de seguretat.

No en tenien. De fet, pareixien mig endormiscats. Com era possible que no estigueren amb els ulls com a plats? L'auxiliar en cap em va passar la fulla d'estat de la nau, amb les anotacions de les verificacions. Van fer un repàs a la situació dels cinturons de seguretat, dels extintors, dels tobogans d'evacuació, de les portes d'emergència i la resta d'elements de la nau de passatgers. Semblava tot correcte. El personal de cabina era l'encarregat de fer estes comprovacions. Jo només havia de confiar en què la tripulació era competent i ho havia fet correctament.

La reunió ja estava enllestida. Les 6:20, era hora d'anar-nos a la nau. El personal de cabina per donar entrada als passatgers i jo per reunir-me amb el comandant, que estaria fent les comprovacions de seguretat de la resta de l'avió. En l'eixida de la sala de reunions, l'auxiliar principal em va dir:

—Tranquil·la, que ho estàs fent bé. A més, el comandant Castells és un bon company de viatge.

Tant se'm notava? Mare meua. Les puces van començar a saltar-me de nou en la panxa. Ja només quedaven minuts per a que el vol s'enlairara i havia de fer-ho jo. No vaig poder evitar que el cap se m'anara al comandant Serra.

Era el meu primer vol després d'acabar en l'escola de vol. Jo estava disposada a aprendre tot el que poguera.  Al principi, Serra va ser molt amable. Ho va fer tot de forma molt didàctica, corroborant que jo sabia els passos abans de fer-los. Era un trajecte curt: València-A Corunya. Una vegada en l'aire, va començar una agradable, o això pareixia, conversa. Que tal els estudis? Voldries dedicar-te a vols de passatgers o de càrrega? Entre pregunta i pregunta, ell em donava algunes dades seues. Típica conversa amb una estudiant. Fins que va arribar la “xarrada”.

—Vaig a donar-te un consell. Ara que encara estàs començant, busca't altra feina. N'hi ha moltes altres relacionades amb l'aviació que són més tranquil·les. La vida de pilot no és per a una dona. Ara t’agrada volar i vore món, però arribarà un dia, dins de no molt, en què voldràs tindre família, i esta vida no és compatible amb els fills. Per a un home no és tan dur, però tants dies fora de casa no es viable si vols ser mare.

En un primer moment em vaig quedar de pedra. Què sabia este home de la meua vida per dir-me això? A més, havia moltes dones que havien compatibilitzat ser pilot amb tindre família: des de la pionera Bettina Kadner, fins les més actuals Marta Pérez o Maria Aburto, que no només havien arribat a ser pilots sinó comandants. A més, per què havia de tindre família? I si la tenia, no havia formes de vida alternatives a quedar-me en casa i cuidar dels fills? El meu silenci va fer que continuara.

—No t’ho prengues malament. És només que jo porte molts més anys en açò, sé com és esta vida i sé que en uns anys no la voldràs.

—Mire, comandant Serra, crec que vosté no sap res de la meua vida com per dir una cosa així —no podia callar-me més.

—Ai, perdona, bonica, no volia que et sentara malament.

M’havia dit bonica? El meu company de treball? Aquell paternalisme em superava.

—Comandant Serra, agrairia que no em diguera bonica, som companys i les formes s’han de guardar.

—Xe, un ja no pot dir ni un complit. De veres, no t’ho prengues a mal. És només que esta vida és molt estressant i a vosaltres vos afecta més. Quan tot va bé, portar un avió és fàcil, però, quan n’hi ha alguna incidència, les coses es posen negres i es molta pressió. No és senzill de gestionar.

—Dic jo que la gestió de la pressió deprendrà de la persona i no de si és home o dona, no? —s’apropava el moment d’aterrar i era important que estiguera atenta—. Millor ho deixem, d'acord? Agraïsc la seua bona voluntat —ho deia més que res per intentar suavitzar la tensió— però no compartisc el seu consell. Volar ha sigut la meua passió des què tenia set anys i ara no vaig a buscar-me altra professió. Millor ens centrem en l’aterratge.

Jo ja estava alterada: per què este home que no coneixia de res es sentia en el dret de donar-me consells? Volia centrar-me en la seqüència d'aterratge, però no podia. I damunt m'havia dit bonica! Quines confiances eren eixes? I, el pitjor de tot era que l'altre pilot titular no havia dit ni mut per a defensar-me. També ho pensava? Com podíem estar al segle XXI i la gent, o millor dit, alguns homes, encara creure això? Un pensament em va aterrir, serien tots els meus nous companys així? No ho volia imaginar.

I mentre començàvem el procés de descens —ja havien desconnectat el pilot automàtic i pres el comandament de l'avió—, el comandant va seguir amb el seu discurs:

—Però no has de pensar només en tu, sinó en els teus companys. Perquè, si ara invertim un muntó d'hores en formar-te i després t'ho deixes, haurà sigut una pèrdua de temps per a nosaltres...

Quina part de deixar-ho córrer no entenia? Amb aquell discurs no em vaig poder concentrar i quan em vaig adonar, l'avió ja havia tocat terra. No era greu, tindria moltes més ocasions de fixar-me en la seqüència, però si totes les ocasions eren com aquella... no volia ni imaginar-m'ho. Afortunadament, entre la resta de comandants que em van tocar, no va haver-hi cap com Serra. Al cap i a la fi, sí que estàvem en el segle XXI.

Però amb els nervis d'aquell primer vol com a pilot titular, el cap em tornava a aquella situació. I si Castells era com Serra? Sílvia, no passaria res. Tu has crescut molt estos dos anys i aconseguiràs que no t'afecte. Per evitar pensar en res més, de camí a l'avió, vaig començar a repassar mentalment els passos: comunicació, acceleració, flaps, eixos, nas, pujar, replegar, control. Em sabia la seqüència de memòria.

Quan vaig arribar, Castells encara estava encara fora.

—Sílvia, és el teu primer vol com a pilot titular, veritat? No et preocupes, que tot anirà bé. Les condicions són molt bones i d'este model d'avió al de pràctiques n'hi ha molt poques diferències —semblava agradable—. Vols que t'explique les comprovacions inicials que faig? Pot servir-te per aprendre.

Semblava tan il·lusionat, que no vaig poder dir-li que no. Però jo no tenia el cap per a coses noves. Així que, mentre l'escoltava de fons parlar de tubs Pitot, obstrucció de motors, comprovació de tren d'aterratge i altres coses que ni vaig captar, mentalment recitava la seqüència d'enlairament: comunicació, acceleració, flaps...

—Sílvia? —em deia Castells—. T'he atabalat amb tantes explicacions, veritat? No et preocupes, no es feina teua saber-les, era només per si tenies curiositat per aprendre-les. Va, anem dalt.

Abans d'entrar, ell va signar uns deu documents on deia que l'avió estava en condicions de volar.

—Ai, està és la part que menys m'agrada, però clar, és necessària —i amb un somriure em va dir —. Segur que m'entens, veritat? No crec que t'hages fet pilot per les reunions i per la paperassa.

Semblava que Castells haguera menjat llengua... i que jo l'haguera perdut.

Primer va entrar el comandant, com era el protocol, i, seguidament, jo. I una vegada en aquella minúscula cabina, tots els nervis se'm van passar. Jo havia nascut per allò. Allí em sentia com peix en l'aigua o, millor dit, com au solcant el cel. Aquell reduït espai ple de botons era el meu habitat. Portava tot un any fent pràctiques i havia passat l'examen amb nota. Cert que ara portava gent, però el procediment era el mateix. I me'l sabia a la perfecció. Allí dins ho tenia clar.

Vaig seure al meu lloc i em vaig posar en acció. Cinturó de seguretat, comprovació de la quantitat de combustible, ajust de les bombes de pressió... Com si portara anys fent aquelles coses. Castells em mirava de reüll, amb un mig somriure.

—Sembla que se't dona bé açò, eh? Preparada per a enlairar-nos?

Vaig assentir amb el cap. Les paraules ara no m'eixien no per nervis, sinó per concentració.

—Doncs endavant.

Em vaig comunicar amb la torre de control per dir-los que estàvem ja preparats. Mentre esperàvem el permís de la torre repassava la seqüència: acceleració, flaps, eixos, nas... esta vegada més per rutina que per nervis. De seguida, la torre ens va donar pas. Vaig agafar el tiller i vaig conduir la nau fins a la pista, on vaig activar els quatre motors. En uns segons ens van comunicar que teníem obert l'espai aeri. Sílvia, ara és el moment. Vaig accelerar fins meitat pista, on vaig desplegar les flaps de les ales. A tres quarts, mentre controlava que els eixos de la nau estigueren estables, vaig alçar el nas de l'avió i vaig seguir accelerant fins que les rodes ja no feien contacte. Vaig arreplegar-les mentre feia la maniobra de gir per agafar el rumb correcte. Ho feia sense pensar, ho tenia ben interioritzat. Ja estàvem a cent metres. Vaig activar la pressurització de la nau. Dos-cents metres. Replegar les flaps i activar el pilot automàtic. Tres-cents metres. El missatge de control va sonar a música celestial: el nostre vol ja estava en rumb, tot correcte. I mentre la nau continuava pujant, davant de mi ja només hi tenia el cel. Un cel blau ple de possibilitats, que estaven totes al meu abast. Ho havia aconseguit!