MODALITAT: RELAT EN VALENCIÀ
GUANYADOR: GIANFRANCO MARTANA
TÍTOL: EN EL CAMP D'AZAT
Gianfranco Martana naix a Nàpols en
1971. Està llicenciat en Literatura
italiana i doctorat en Filologia
italiana. Segons les seues paraules "es va traslladar a l'extranjer per
incompatibilitat de caracters amb Itàlia". En un primer moment es va
traslladar a Brighton i després a València, en tots dos casos perquè són
ciutats que miren al mar.
Literàriament parlant el seu guió
¡Mammaliturchi! fou finalista del Premi Solinas, un dels més prestigiosos
d'este gènere a Itàlia. Ha publicat la novel·la Un' opera di bene
(Ellera, 2015) i uns quaranta relats en recopilacions i revistes tant en Itàlia
com en Espanya.
En
el camp d’Azat
Gianfranco Martana
Al
meu veí Azat li han plantat un míssil en el camp. S’ha quedat així, cap per a
baix, mig dins, mig fora. Sembla un espantapardals, amb sis aletes com altres
tants braços. A l’aldea ens quedàrem tots sorpresos i, al principi, pensàrem en
una broma, en una rèplica de cartó feta amb mestratge. Encara que un parell de
veïns digueren que havien escoltat una xiulada molt forta poc abans de la troballa,
sospitarem que s’hagueren confós amb la d’un pastor, perquè de vegades son fortes
que et cagues. Tanmateix, en apuntar el sol entre els núvols, el míssil començà
a donar uns reflexos que només el metall pot donar, i tan lluents, que devia
ser d’un metall mai vist per ací. I fou així que ens resignarem.
No ens esperàvem esta desgràcia, la veritat, perquè no estem en guerra amb ningú. Però, com les notícies sempre ens arriben amb dies de retard, no podem descartar que ho estiguem i ningú ens haja avisat. Prompte ho descobrirem però, de moment, decidírem que hauria de ser un míssil defectuós d’una guerra propera, que es despistà per ser llançat amb un morter igualment defectuós. Açò perquè, més enllà de la frontera, són encara més pobres que nosaltres, i no poden permetre’s armes certeres com els americans.
Realment, mentre el míssil continue allí, Azat no pot llaurar el camp per a sembrar cols, perquè igual la rella, solcant la terra, genera una ona que arriba al míssil, li fa cosquerelles en el nas i li produïx un esternut que es carrega a Azat, l’ase, el forcat i potser les gallines del corral del fons.
De totes maneres, no som gent que vaja plorant pels racons, així que li demanàrem a un mercader que se n’anava a la ciutat que avisara al governador perquè ens enviara uns quants soldats, que ells saben ben bé com desarrelar un míssil sense provocar una desgràcia: és el seu treball, i cadascú ala seua. El procés podria tardar setmanes, no ho negue, i si Azat no sembra ja, les cols no creixeran i la seua família es morirà de fam, i ell diu que tant de bo el míssil explotara i li rebentara el camp, estalviant-li la tasca de llaurar, i supose que ho entenc.
Tanmateix, els del Consell decidírem que cal fer les coses com Déu mana i, en l’espera dels soldats, començàrem a vigilar el míssil, ja que pels camps importunen raboses, llebres i altres animals i, si s’apropen massa, poden provocar la ja dita ona letal. De la xicalla, en canvi, no cal preocupar-se, perquè, abans d’aprendre a córrer, ja aprengueren, a colps, que els camps no es xafen, amb míssils o sense.
Si no fórem pobres, podríem construir un tancat amb concertina i tot, però qui s’atreviria a percudir els pals en la terra? Així que fem torns, posant-nos a l’aguait amb una vella ullera llarga vista, que s’ha quedat ací des de l’última guerra, quan els nostres pares li la llevaren de damunt al cadàver d’un tinent enemic.
Demanàrem inclús als més joves que ens tiraren una mà, però al segon dia els eximirem, perquè tota l’estona deixaven la ullera per a anar a arreplegar fruites o l’apuntaven d’un costat a l’altre buscant xicones. Els entenc, ja que, en els meus temps, quan em va tocar a mi portar-ho a les meues mans, també ho fiu; de fet, fou veient-la des de lluny fent broma amb les seues amigues, desconeixedora de tindre els meus ulls damunt, que m’enamorí de la meua dona.
A causa del míssil, en l’aldea s’ha fet un silenci que mai s’havia sentit adés, per així dir-ho. Fins i tot el retor, que sol tocar les campanes a tota màquina per caçar a aquells de nosaltres que més llunyans i reacis som a la cridada de la fe, ara es limita a un parell de tocs fluixos i, qui vulga sentir, que senta. Només els pastors continuen amb el seu escàndol, perquè una ovella esgarriada, a ells, els costaria molt més que al retor.
Vigilar el míssil significa fer palmes quan veiem apropar-se un animal, encara que no massa fort, que mai se sap. Fins ara, ha funcionat. De dia, almenys. De nit, no podem fer-ne res més que resar fins a adormir-nos. Ens turnem amb el retor, que resa mentre nosaltres treballem, però per la nit, amb el que beu, no arriba a remugar més que un Parenostre.
En els últims dies, el nombre d’albiraments s’ha reduït, com si per esta calma sobtada, esta absència d’homes, els animals hagueren ensumat un parany o s’hagueren convençut que ja no hi ha res que saquejar. Tal volta, em menge molt el cap i li done a qualsevol tontería una importància desproporcionada, però clar, estem tots en un ai, i en el meu torn ja tinc al·lucinacions: de vegades em sembla que el míssil s’ha fet més alt i robust, que li ha brodat una aleta nova o que ha canviat de color, com un fruït que va madurant.
Ahir de matí quasi em dona un infart. Tenia un ull pegat a la ullera i, abans d’adonar-me’n, un corb aterra just damunt el cul del míssil. Per instint, m’acatxe i em cobrisc el cap amb els braços per protegir-me de l’esclafit, així i tot, no passa res. Quan arreplegue la ullera, el corb continua allí, netejant-se les punyeteres plomes com si res, i inclús cridant als de la seua espècie que revoltaven per allí. Aleshores, em posí a riure, en pensar que eixa merda de míssil no val ni tan sols d’espantapardals.
Aquesta vesprada, en el Consell, decidim que els tres veïns d’Azat, jo inclòs, hauran de deixar-li cultivar un trosset de les nostres terres. És un mal de cap per a tots, per a ell, el primer, que haurà d’anar corrents d’ací cap allà carregat amb les seues eines, però al final és el més just, i jo també vaig votar a favor. D’altra banda, el míssil no era per a ell: si aquell dia haguera bufat la tramuntana, podria haver caigut en el meu camp, per exemple.
Un fuster–el nom del qual no vull recordar –va intentar insinuar que li tocà a Azat perquè té uns quants pecats per expiar, però sols és un vell beat que veu cares de crists i verges en cada veta de fusta, i afortunadament són pocs els que li fan cas. A més, em sembla blasfem evocar la mà infal·lible de Nostre Senyor quan la màpocatraçad’un soldat pot explicar-ho tot.
De vegades pense que ens estem obsessionant, que hauríem de fer com els corbs, com els joves, com les dones que passen rient per les vores del camp, com la neu que esta vesprada ha començat a caure i amuntegar-se sobre el cul gelat del míssil. Si de veres ens l’ha enviat Déu totpoderós, ha d’haver-lo fet per prendre’ns el pèl, per vore’ns passar els nostres dies apegats a una vella ullera com xiquets jugant als soldats, per a vore els nostres ulls vorejats d’un rovell verdós que no se’n va ni tan sols amb sabó.
Quan em venen eixos pensaments durant el meu torn, arriba un moment en que lleve la mirada del míssil i vaig a buscar el punt on la carretera creua el cim deltossal, perquè és des d’allí que vindran els vertaders soldats, quan vinguen. Aleshores, imagine que s’apunta la furgoneta verda mig trencada, que botant desapareix i apareix una i altra vegada d’entre la pols, i li vola una llanda i un parafang, i els eixugaparabrisa comencen a moure’s a tota màquina i pense en el retor, i la botzina sona com una campana, i voldria riure i plorar al mateix temps, i he de fregar-me els ulls per a tornar en mi mateix. No obstant això, quan hui he apuntat la ullera cap al tossal, la cresta estava tan a prop que imaginí assolir-la d’un pas; estant allí, em vaig encaminar costera a baix per l’altre vessant fins a la ciutat, per descobrir pel meu compte si hi havia guerra o no, i en arribar m’alegrí amb la notícia que estem en pau. Els carrers estaven tan animats que em vaig quedar, trobí un treball qualsevol i planifiquí vendre la terra i la barraca per endur-me la meua dona i mon fill. Després del treball me n’anava al bar i demanava un conyac. Donava un glop i, vigilant la porta, esperava que entrara algú que ens contara com s’havia acabat la història del míssil, el que s’havia plantat en el camp d’un home anomenat Azat, a l’aldea de l’altra banda del tossal.
No ens esperàvem esta desgràcia, la veritat, perquè no estem en guerra amb ningú. Però, com les notícies sempre ens arriben amb dies de retard, no podem descartar que ho estiguem i ningú ens haja avisat. Prompte ho descobrirem però, de moment, decidírem que hauria de ser un míssil defectuós d’una guerra propera, que es despistà per ser llançat amb un morter igualment defectuós. Açò perquè, més enllà de la frontera, són encara més pobres que nosaltres, i no poden permetre’s armes certeres com els americans.
Realment, mentre el míssil continue allí, Azat no pot llaurar el camp per a sembrar cols, perquè igual la rella, solcant la terra, genera una ona que arriba al míssil, li fa cosquerelles en el nas i li produïx un esternut que es carrega a Azat, l’ase, el forcat i potser les gallines del corral del fons.
De totes maneres, no som gent que vaja plorant pels racons, així que li demanàrem a un mercader que se n’anava a la ciutat que avisara al governador perquè ens enviara uns quants soldats, que ells saben ben bé com desarrelar un míssil sense provocar una desgràcia: és el seu treball, i cadascú ala seua. El procés podria tardar setmanes, no ho negue, i si Azat no sembra ja, les cols no creixeran i la seua família es morirà de fam, i ell diu que tant de bo el míssil explotara i li rebentara el camp, estalviant-li la tasca de llaurar, i supose que ho entenc.
Tanmateix, els del Consell decidírem que cal fer les coses com Déu mana i, en l’espera dels soldats, començàrem a vigilar el míssil, ja que pels camps importunen raboses, llebres i altres animals i, si s’apropen massa, poden provocar la ja dita ona letal. De la xicalla, en canvi, no cal preocupar-se, perquè, abans d’aprendre a córrer, ja aprengueren, a colps, que els camps no es xafen, amb míssils o sense.
Si no fórem pobres, podríem construir un tancat amb concertina i tot, però qui s’atreviria a percudir els pals en la terra? Així que fem torns, posant-nos a l’aguait amb una vella ullera llarga vista, que s’ha quedat ací des de l’última guerra, quan els nostres pares li la llevaren de damunt al cadàver d’un tinent enemic.
Demanàrem inclús als més joves que ens tiraren una mà, però al segon dia els eximirem, perquè tota l’estona deixaven la ullera per a anar a arreplegar fruites o l’apuntaven d’un costat a l’altre buscant xicones. Els entenc, ja que, en els meus temps, quan em va tocar a mi portar-ho a les meues mans, també ho fiu; de fet, fou veient-la des de lluny fent broma amb les seues amigues, desconeixedora de tindre els meus ulls damunt, que m’enamorí de la meua dona.
A causa del míssil, en l’aldea s’ha fet un silenci que mai s’havia sentit adés, per així dir-ho. Fins i tot el retor, que sol tocar les campanes a tota màquina per caçar a aquells de nosaltres que més llunyans i reacis som a la cridada de la fe, ara es limita a un parell de tocs fluixos i, qui vulga sentir, que senta. Només els pastors continuen amb el seu escàndol, perquè una ovella esgarriada, a ells, els costaria molt més que al retor.
Vigilar el míssil significa fer palmes quan veiem apropar-se un animal, encara que no massa fort, que mai se sap. Fins ara, ha funcionat. De dia, almenys. De nit, no podem fer-ne res més que resar fins a adormir-nos. Ens turnem amb el retor, que resa mentre nosaltres treballem, però per la nit, amb el que beu, no arriba a remugar més que un Parenostre.
En els últims dies, el nombre d’albiraments s’ha reduït, com si per esta calma sobtada, esta absència d’homes, els animals hagueren ensumat un parany o s’hagueren convençut que ja no hi ha res que saquejar. Tal volta, em menge molt el cap i li done a qualsevol tontería una importància desproporcionada, però clar, estem tots en un ai, i en el meu torn ja tinc al·lucinacions: de vegades em sembla que el míssil s’ha fet més alt i robust, que li ha brodat una aleta nova o que ha canviat de color, com un fruït que va madurant.
Ahir de matí quasi em dona un infart. Tenia un ull pegat a la ullera i, abans d’adonar-me’n, un corb aterra just damunt el cul del míssil. Per instint, m’acatxe i em cobrisc el cap amb els braços per protegir-me de l’esclafit, així i tot, no passa res. Quan arreplegue la ullera, el corb continua allí, netejant-se les punyeteres plomes com si res, i inclús cridant als de la seua espècie que revoltaven per allí. Aleshores, em posí a riure, en pensar que eixa merda de míssil no val ni tan sols d’espantapardals.
Aquesta vesprada, en el Consell, decidim que els tres veïns d’Azat, jo inclòs, hauran de deixar-li cultivar un trosset de les nostres terres. És un mal de cap per a tots, per a ell, el primer, que haurà d’anar corrents d’ací cap allà carregat amb les seues eines, però al final és el més just, i jo també vaig votar a favor. D’altra banda, el míssil no era per a ell: si aquell dia haguera bufat la tramuntana, podria haver caigut en el meu camp, per exemple.
Un fuster–el nom del qual no vull recordar –va intentar insinuar que li tocà a Azat perquè té uns quants pecats per expiar, però sols és un vell beat que veu cares de crists i verges en cada veta de fusta, i afortunadament són pocs els que li fan cas. A més, em sembla blasfem evocar la mà infal·lible de Nostre Senyor quan la màpocatraçad’un soldat pot explicar-ho tot.
De vegades pense que ens estem obsessionant, que hauríem de fer com els corbs, com els joves, com les dones que passen rient per les vores del camp, com la neu que esta vesprada ha començat a caure i amuntegar-se sobre el cul gelat del míssil. Si de veres ens l’ha enviat Déu totpoderós, ha d’haver-lo fet per prendre’ns el pèl, per vore’ns passar els nostres dies apegats a una vella ullera com xiquets jugant als soldats, per a vore els nostres ulls vorejats d’un rovell verdós que no se’n va ni tan sols amb sabó.
Quan em venen eixos pensaments durant el meu torn, arriba un moment en que lleve la mirada del míssil i vaig a buscar el punt on la carretera creua el cim deltossal, perquè és des d’allí que vindran els vertaders soldats, quan vinguen. Aleshores, imagine que s’apunta la furgoneta verda mig trencada, que botant desapareix i apareix una i altra vegada d’entre la pols, i li vola una llanda i un parafang, i els eixugaparabrisa comencen a moure’s a tota màquina i pense en el retor, i la botzina sona com una campana, i voldria riure i plorar al mateix temps, i he de fregar-me els ulls per a tornar en mi mateix. No obstant això, quan hui he apuntat la ullera cap al tossal, la cresta estava tan a prop que imaginí assolir-la d’un pas; estant allí, em vaig encaminar costera a baix per l’altre vessant fins a la ciutat, per descobrir pel meu compte si hi havia guerra o no, i en arribar m’alegrí amb la notícia que estem en pau. Els carrers estaven tan animats que em vaig quedar, trobí un treball qualsevol i planifiquí vendre la terra i la barraca per endur-me la meua dona i mon fill. Després del treball me n’anava al bar i demanava un conyac. Donava un glop i, vigilant la porta, esperava que entrara algú que ens contara com s’havia acabat la història del míssil, el que s’havia plantat en el camp d’un home anomenat Azat, a l’aldea de l’altra banda del tossal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario